En el món de la política així com en el món de l’empresa, la diferenciació o el valor afegit està la clau de l’èxit del projecte, i més quan la teva diferenciació produeix trempera política, nova il·lusió.

Ens trobàvem davant d’un projecte engrescador, engegat per en Carretero que prometia redreçar el rumb nacional d’ERC, redreçar-lo en el sentit de què, és evident que formar part del govern tripartit en aquests moments (com també s’ha de dir que això no ha sigut sempre cert) no és el millor pels que volem un pas endavant i una sobirania plena, en altres paraules, el seguidisme mai ha fet país.

I apareixia el sr. Carretero, dient les coses pel seu nom, que el tripartit 2.0, que en aquest cas no ha sigut una versió millorada, és un autèntic desastre, l’ambició del PSOE i, per tant, del PSC es governar a Espanya i quan a Catalunya manen els mateixos resulta molt fàcil tapar-se les vergonyes els uns als altres i no fer passos endavant.

I apareixia també com un acte de renovació, de fer foc i aparèixer de nou, amb noves forces, de recuperar la il·lusió que va generar ERC a tota una generació ja nascuda en democràcia en aquest país i que, s’ha perdut, sobretot perquè Puigcercós i els seus amiguets Uriel i el grupet Esquerra Independentista s’entesten a continuar el camí erroni engegat, a seguir, sense fer acte de consciència, en el poder a canvi de res, per què siguem seriosos, què ha aconseguit Catalunya en els últims anys ??, ja us ho dic jo, perdre prestigi, perdre empenta i, tornant a fer un símil amb el món de l’empresa, a perdre prestigi com a marca.

Així doncs, si jo ho veig tant clar, perquè vostè no sr. Carretero??, perquè Reagrupament anuncia que no trencarà el tripartit de bones a primeres, perquè ??, això era el que els diferenciava, això era el que trempava, amb perdut la seva diferenciació per atreure simplement encegats.

Estic d’acord que a les bases d’ERC on els militants tenen un profund sentiment polític, entès com que tenen un sentit ampli del concepte de governabilitat i de la prioritat de les polítiques socials, és complicat fer entendre que un acord amb un partit de centre-dreta és millor que un pacte amb partits d’esquerres, però la idea era clara, la idea nacional per sobre de tot, ja s’arribaran a bons acords per fer polítiques d’esquerres, segur, però ara és un moment de fer política nacional.

Sr. Carretero, era i és el moment de transmetre al seu partit que ni dretes ni esquerres que ara toca Catalunya i això amb el tripartit no s’aconseguirà mai.

Arreveure,

 

Després de més 4 anys escrivint articles a publicacions digitals vàries, entre les que hi compto, entre d’altres, e-notícies, l’Olla de Grills i el meu propi bloc, he decidit deixar de fer-ho. No sé quant de temps serà, però de ben segur que m’estaré una bona temporada sense expresar els meus punts de vista públicament.

 

Les motivacions són diverses, però es podrien resumir en tres: l’ambient polític ha deixat de significar quelcom motivador per mi, tinc la sensació d’haver clamat en un desert o davant d’un mur de totxanes, i considero que tot el que havia de dir en referència a temes polítics, econòmics i socials ja ho he dit. I ni és bo fer les coses quan no toca, ni repetir-se com una cotorra, ni fer de salvapàtries al bell mig d’un oasi de complacència.

 

La meva feina considero que ja l’he feta, he lluitat per introduir l’ideari liberal a la consciència pollítica dels qui em llegien, i he denunciat tot allò i tots aquells als que considero uns aprofitats del sistema.

 

Us desitjo la millor sort possible a tots els membres de l’Olla de Grills, i a tots els meus lectors. De ben segur que ens tornarem a retrobar molt aviat.

 

Xavier Gómez i Martínez

Ja hi tornem a ser. Un vegada més al Tribunal Constitucional espanyol s’han entretingut amb el joc de les cadires, aquest cop han estat dos magistrats conservadors els que no han estat prou hàbils per ocupar cadira. Els jutges “progressistes” han estat més ràpids i han pogut restaurar per enèsima vegada la seva hegemonia. Hom diu que a hores d’ara la majoria al tribunal és “progressista”, descripció que seria difícil d’encaixar amb el tarannà dels personatges. Segons definició de l’IEC el progressista seria “aquella persona que practica la doctrina i tendència que integra religiosament la lluita per la reforma de les estructures socials, polítiques i econòmiques, basant-se en la necessitat de posar en contacte la fe i la vida en el món actual“. I ja em direu quina mena de relació té aquesta definició amb els actuals magistrats del Tribunal Constitucional. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Penso que Einstein va cometre alguns errors quan va formular la teoria de la relativitat especial. Amb el cronòmetre del meu telèfon mòbil i llançant pilotes de goma des del terrat de casa he arribat a la conclusió que hi ha un plegament de l’espai-temps que permet que un ésser humà superi la velocitat de la llum en el buit. De fet, estic dissenyant un mecanisme que em permetrà utilitzar aquest plegament per traslladar-me de casa a la feina i viceversa de forma instantània. Penso que el tindré enllestit cap al 2014.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Els últims cinc anys, i els darrers dos dies, fan evident que .la immaduresa de l’independentisme català no és circumstancial sinó endèmica. Potser caldria començar a distingir entre voler la independència i ser independentista.  

El sobiranisme no pot confondre objectius i mitjans. La consecució de la plena sobirania dotant-se d’un estat català és el camí més directe al control del propi destí però no exclou altres formules que permetin garantir l’avanç en la sobirania i el progrés del país. Així doncs, no s’hi val a utilitzar la suposada puresa doctrinal de l’independentisme enragé per a negar legitimitat al gruix del catalanisme, ni a devaluar altres opcions formals de realització política de les aspiracions catalanes, plantejades des de la fidelitat i la devoció al país. En última instància, si la construcció nacional és un procés fluid, també haurien de ser-ho les estructures polítiques que l’acompanyen en el seu camí. 

La sensació de retrocés nacional dels últims anys porta al radicalisme curt de mires del cop damunt la taula. Un camí que fins ara no ha donat ni un sol resultat positiu per al país. Es fa difícil fer plantejaments a llarg termini quan s’està perdent la partida però alhora sembla evident que és només a llarg termini que es pot guanyar.

Han tornat a passar unes eleccions generals, i independentment dels resultats de cada partit, les males sensacions al voltant de la política són més constants que mai. La campanya ha estata aburridíssima, els debats no han fet trempar a ningú i la sensació de presa de pel ha augmentat exponencialment. Cada vegada són més persones les que tant a l’Estat espanyol com a Catalunya, coincideixen en que el problema amb la política rau en el fons i no en les formes. El problema ja no és si un partit és més de dretes o més d’esquerres, si és més o menys nacionalista. La clau de volta és ara el propi sistema polític i les regles jurídiques sobre les que recau. Llegeixo cada cop més als diaris de diferents tendències ideològiques i als blocs polítics de la xarxa, la necessitat de començar a parlar de llistes obertes, de política professional, de democràcia participativa, de separació entre grup parlamentari i aparell.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Aquesta vegada el dia després és el de la Jornada de reflexió de veritat. Si no canvien les coses, les conseqüències poden ser molt greus. Si canvien, poden ser molt bones. De tots nosaltres depèn. No valoro els resultats ni per bé ni per mal. Senzillament, refelxió, reflexió, reflexió! I, unitat d’acció!

Reformar la Llei Electoral pot semblar un lloc comú de tots els partits polítics, una cirereta inevitable en qualsevol programa, carregada de bones intencions però sense aparent contingut. Un d’aquells problemes “que no interessen a la gent”.

Però com les bones joguines, aquesta també l’ha carregada el diable, i sota l’aparent intrascendència d’un repartiment d’escons que avui pot beneficiar a uns i demà a uns altres, s’amaga la clau de volta del sistema democràtic que ens governa. Canviar aquesta clau no és cap banalitat, al contrari, pot alterar de forma dràstica el repartiment social del poder a tot el país. Cal parar-hi atenció.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Molt bé. Ja no hi ha res a fer. Cap resistència és possible. Entrarem al joc bipartidista que proposen i imposen. I vist l’últim dels debats a les televisions espanyoles, ja només ens queda decidir per quin dels dos candidats ens decantem. ¿Pel catalanofòb feréstec de la dreta, que menysté la llengua catalana a cada instant per guanyar vots entre els espanyolistes –de dretes i d’esquerres- més recalcitarants, o pel candidat de centre-esquerra que es limita a no donar resposta a les paraules del contrincant –lleig!-, no fós cas que, de votants igualment espanyolistes, en perdés uns quants?

Reduïdes les possbilitats a dos, pràcticament, -el dolent i el menys dolent, perdoneu pel simplisme- i tenint en compte el pes que el Partit Popular té en els països veïns de llengua catalana,ni que sigui tant sols per solidaritat amb la gent d’aquells territoris que encara defensen la llengua i, més en general, les institucions pròpies, l’elecció és senzilla: evitar com es pugui que surtin vencedors els de l’opció més radical.

Tanmateix, com és obvi, res no garaneix que una derrota per la mínima dels populars no s’acabi transformant en un pacte més o menys tàcit entre els dos grans espanyols (recordem Navarra!) per fer front a totes aquelles formacions que amb més o menys ganes defensen el dret a decidir dels pobles i nacions.

Per tant, per tal d’evitar aquest escenari, crec sincerament que la opció més realista continua passant per donar suport a una opció que, des del catalanisme polític, freni, en la mesura del possible, l’actual procés d’involució cap a un estat fortament centralitzat. L’altra opció, més perillosa, és la de no votar, votar en blanc o votar nul (tot ve a ser el mateix) i contribuir així, per omissió, a la victòria final del Partit Popular. No dic que, vist el desencís general amb la manca de valentia i coherència dels dirigents de les formacions catalanistes, sobretot després del penós espectacle estatutari, no sigui aquesta una opció raonable. Ara bé, què voleu que us digui, jo confesso ser ben covard i, vista la realitat social que ens envolta, -ep, la nostra pròpia realitat social, la formada per familiars, amics i coneguts, catalanets de pedra picada, incapaços de rebel•lar-se contra la merdeta d’estatut que van pactar a les nostres espatlles, tinguem-ho també en compte!- passaré, un cop més, de fer grans piruetes i salts mortals (no sigui que no hi hagués xarxa, a sota) i aniré a allò que des d’una perspectiva catalanista i d’esquerres és més trist, I més pràctic, menys imaginatiu i més fàcil: donar suport a Zapatero tant sols per derrotar el PP i, per tant, votar en Ridao –tiu seriós i competent, sigui dit de passada- pel Congrés de diputats.

Votar Esquerra. Amb el nas tapat i, si es vol , al Senat, on el vot, com tots sabem, no val per res, tal com un bon amic em proposa, en lloc d’una papereta electoral, introduir dins el sobre, ben plegadet, un full mida DIN-A 4, amb instruccions de com interpretar el vot emès a l’altra cambra. Sí, el gest pot semblar inútil, jocós, però jo em quedaré tan descansat si hi puc dir la meva; si puc explicar que les eleccions em semblen poc democràtiques , -de forma ben clara a una part del territori- i que dels errors i les falses il•lusions se n’ha d’aprendre i que, per tant, l’independentisme, si no vol deixar de ser-ne, ha d’asumir que ja no pot, ni un dia més, compartir govern amb un partit, el PSOE-PSC, que reiteradament nega el dret a decidir, (que no és res més –en termes més dramàtics- que el dret a existir front a un enemic implacable) de catalans, bascos…o kosovars.

Aquesta és doncs la meva trista, pobra, bruta i dissortada opció pel dia de les eleccions espanyoles. La propera vegada, si les coses no canvien, ni vot, ni explicació de vot, ni històries. Seguiré el consell d’un altre amic: a la butlleta electoral hi retallaré una llufa ben grossa i, au, cap a dins el sobre.

Nota: per llegir aquest apunt us caldrà llegir dos apunts més que he enllaçat.

Divendres passat en Feliu Guillaumes va escriure aquest apunt en el seu bloc. Us recomano que el llegiu abans de continuar. Apunt: http://elblocdefeliuguillaumes.blogspot.com/2008/02/compromisos-amb-la-reivindicaci-gai.html
Com podeu haver llegit, en Feliu Guillaumes, candidat al Senat per CiU a les properes eleccions a Corts espanyoles, va participar en una reunió de ConverGais, el grup de pressió homosexual dins de CDC liderat per Jordi Arcarons. Junt amb Guillaumes, a la reunió també hi van anar la candidata al Senat Montserrat Candini i els candidats al Congrés Mercè Pigem (n. 3), Carles Campuzano (n. 4) i Ivonne Griley (n.9). La reunió va transcórrer en un clima càlid que es pot comprovar en els clips de vídeo que Guillaumes ha penjat al seu bloc. Fins aquí res especial.

La notícia ha saltat avui, quan un insigne exconseller de CiU, Josep Miró i Ardèvol, conegut per les seves posicions de pressió a favor del catolicisme, en el seu bloc ha carregat de manera duríssima contra Feliu Guillaumes i els assistents a la reunió de ConverGais. Apunt (en castellà): http://www.forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=10347&id_seccion=27&PHPSESSID=aabdd1cc1513c2bc114b58a615aeeb74

En el seu apunt, Miró demana que Guillaumes, CDC i CiU s’excusin per haver comparat les manifestacions contra els drets dels homosexuals amb els atacs nazis als establiments jueus durant els anys 30. Una comparació que crec que és exagerada però que ha dut a una reacció que també trobo exagerada.

El cas és que Miró no s’atura aquí. També demana explícitament als potencials votants de CiU que no votin a Guillaumes ni a Candini pel Senat (ja que la votació és personal) i es demana què fer al Congrés, on la llista és tancada i bloquejada. El tot o res. Pero ¿quién puede votar a quienes te llaman nazi? es demana Miró i Ardèvol…

El més curiós és que el plantejament de Miró i Ardèvol, que no és precisament el meu, es resoldria amb un sistema d’elecció directa, on pots votar el candidat que t’agrada per cada circumscripció. Això és precisament el que ell proposa, arran de la campanya d’Acció per la Democràcia. I això aniria perfecte per a tota la gent de ConverGais o qualsevol altre grup de suport particular, que sabrien perfectament quin diputat recolzaria les lleis favorables als seus interessos.  Tothom, des dels moviments gais fins als moviments catòlics, xoca amb el mateix mur: les llistes tancades i bloquejades. Ja no diguem els sobiranistes…🙂

La situació d’avui, en que el propi Miró i Ardèvol recomana NO votar a CiU per tal de no afavorir els interessos dels homosexuals, crec que era impensable fins fa pocs anys. Sembla que els grups de pressió acabaran tombant el sistema de llistes tancades (tant de bo!), però per aconseguir-ho hauran de fer forat en un partit força més monolític que no pas CiU: el PSC. Us ho imagineu?

L’inefable Daniel Sirera es veu que ha escrit un llibre titulat “Tan catalán como tú“. En la presentació del llibre sembla que el dirigent popular es trobava animat, en el seu ambient, i ens va deixar una frase d’aquelles memorables i que són tota una declaració d’intencions. -“No existeix la identitat catalana“, ens assegurava com si fos una gran proposició filosòfica. També ens obsequiava amb un “la Catalunya dels ciutadans lliures” o “el pensament únic implantat a Catalunya“.

La veritat és que si analitzem una mica fa la sensació que aquest home parla sense entendre el significat de les paraules que pronuncia. És un discurs farcit d’eslògans i un refregit d’expressions polítiques memoritzades. Sense cap mena de guió contextual, un simple crit de guerra primari que consisteix en repetir una i una altra vegada la doctrina popular, sense deixar lloc a cap mena de reflexió. O estàs amb ells o estàs en contra de la llibertat -no era això el pensament únic?”.

No sembla que entengui Daniel Sirera que afirmar en la presentació d’un llibre titulat “Tan catalán como tú” que la identitat catalana no existeix, és el mateix que afirmar que ell no és català. I després es pregunta, a on està escrit que un dirigent de CiU o ERC s’estima més Catalunya que un del PPC? Potser li hauríem de respondre, quina mena de pregunta és aquesta quan segons abans acaba de declarar que la identitat catalana no existeix? El més delirant és que ens afirmi que ell defensa la Catalunya dels ciutadans lliures, quan al mateix temps està negant la llibertat de decidir la identitat pròpia a la majoria de ciutadans d’aquest país. Això sí, les paraules llibertat i liberal les fa servir sense cap mena de pudor, com si en fos ell l’inventor.

Veiem que en pensava dels personatges com Daniel Sirera un veritable liberal castellà de principis de segle XX com és “Ortega y Gasset“. Quina diferència d’estil amb els auto-anomenats intel·lectuals d’avui en dia, dubto que pugui ser mai un referent per a l’actual dreta espanyola -i tampoc per l’esquerra-. S’hi trobarien ben retratats.

Del “Prólogo para franceses” de la “Rebelión de las masas“:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

lasteyak.jpg

Marie Smith moria fa pocs dies a l’edat de 89 anys. La notícia no tindria rellevància si no fos pel fet Marie Smith es deia també Udachkuqax*a’a’ch i era  l’última dels eyak. Amb ella mor la seva llengua.. Hi deu haver pocs pobles a la Terra tan diferents dels catalans com els eyak. La distància entre una tribu de pescadors de les costes d’Alaska i una nació moderna de l’Europa mediterrània no podria ser més gran. Quina relació hi ha entre una cultura tradicional de base oral i la literatura convidada a la darrera Fira de Frankfurt? Cap ni una. Llavors per què hi ha catalans que llegeixen sobre l’última dels eyak amb una certa angoixa?

  La nostra és una llengua en creixement, amb un nombre de parlants que puja dia a dia, amb nivells de producció editorial entre els primers del món, lectorats a les principals universitats d’Europa i un bon grapat de creadors d’alt nivell en tots els àmbits. Davant d’aquesta realitat és evident que el nostre repte no és la supervivència sinó l’excel·lència, no només per als dotze milions de potencials consumidors directes sinó per a tot Europa i el món.  

És aquesta ambició, l’orgull legítim i el prestigi social que se’n deriven el que farà la nostra cultura atractiva per als nous catalans i en garantirà un futur encara més brillant. Les actituds resistencials serà millor reservar-les per a la protecció del burro català.

Nou de cada deu economistes estan d’acord en què una de les variables que més influeix en el futur d’un país, és el seu model educatiu. A Catalunya tenim un model educatiu propi, però ni tan sols així hem pogut construir-lo de qualitat i de futur. El problema no són els diners. I els mestres funcionaris tenen tot el dret democràtic del món a manifestar-se conjuntament amb organitzacions d’extrema esquerra, que ni tan sols es deuen haver llegit la llei per la qual protesten.

Però també nosaltres hem de tenir el valor de plantar-los cara, per molt poderosos que es creguin pel fet de ser funcionaris i alhora pertànyer a algun sindicat del sector públic, i dir clarament que ja està bé de mantenir funcionaris privilegiats com ells, que l’únic que busquen és mantenir el seus privilegis, i mantenir una escola pública encarcarada, cutre, i mancada de la capacitat necessària de crear grans persones i bons professionals pel nostre país. Són tan sectaris que no accepten que una periodista independent com l’Helena Garcia Melero, i que parlava com a mare al programa 59 segons, pugui haver-los criticat.

  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Que fàcil que era votar anys enrera! Sabies qui guanyaria, sabies qui perdria i gaudies amb una il·lusió infantil de les petites passes de l’independentisme parlamentari.

Però les coses han canviat amb l’entrada del nou segle. Ara tot és més confús, no hi ha aquells blancs i negres que et permetien tenir clara la teva opció. Coincidències o no, aquesta interrelació de confusions ha topat amb el temps amb una altra: Abans els inputs d’informació t’entraven d’una forma passiva i per pocs canals (els mass mèdia). Ara, la informació es cerca d’una forma molt més activa i per una multitud de canals, a més de rebre’s en temps real. No sé si és directament relacionable, però aquí hi ha hagut un canvi de xip que alguna cosa hi deu tenir a veure amb la confusió generalitzada. Confusió, per altra banda, que no vol dir que s’hagi de qualificar de negativa, prefereixo percebre-la d’una forma objectiva.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Esclerosi […] (FIG.) Encarcarament de qui no és capaç d’evolucionar, d’adaptar-se. (Diccionari de la Llengua Catalana, IEC)
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

En l’article que vaig escriure a l’Olla de Grills el passat 15 de gener, El català discriminat, o era el castellà?, començava dient que el català havia tornat a entrar en campanya a Catalunya, un fet desafortunat però que no representava cap sorpresa, el que si que ho és però, és que ho faci en la campanya de les eleccions autonòmiques andaluses. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Quan era petit em passava hores i hores escoltant un disc anomenat “Història de Catalunya amb cançons“. Era un disc de vinil, d’aquests grossos, que la gent més jove ja no deu recordar. El disc es guardava en un dels plecs del cartró que en feia d’envoltori i la part interior del cartró contenia les lletres de les cançons il·lustrades per uns magnífics dibuixos d’en Llucià. En Llucià era en Llucià Navarro, un dels nostres grans artistes, mort a Premià el passat 29 d’octubre. Per a mi, la mort de Llucià tanca el record d’aquella infantesa que va començar a prendre noció de país a través de les pàgines de Cavall Fort i d’il·lustracions tan potents i tan suggerents com les d’en Llucià.

Una de les cançons del disc “Història de Catalunya amb cançons” es titulava simplement Jaume I i consistia en una evocació del potent lideratge que aquest rei va exercir en el seu moment. Una part de la lletra recordava la conquesta de Mallorca l’any 1229 i la conquesta de València l’any 1238. Aquestes dades, apreses de petit, em van servir anys més tard per rebatre els arguments dels qui defensaven les tesis blaveres surrealistes que prefereixo no haver de recordar. Però això em va fer pensar sempre, i encara és així, que no entenc com un país com el nostre, amb una història tan potent i amb personatges com Jaume I, que serien font de llegenda i somnis per als infants de qualsevol país normal, es deixa perdre tota aquesta història de glòria i conquesta per abraçar les proclames miserables de poca-cosa, mediocritat i provincianisme que ens venen els opressors espanyols.

Entenc que l’opressor fa servir totes les eines al seu abast per desmuntar la moral del poble oprimit i integrar-lo dins del seu imaginari cultural, tant a nivell de les elits com a nivell popular. Però per què tenim por d’usar els nostres referents quan van més enllà de la llengua, de la indústria, del comerç? D’acord que tenim alguns grups de fans futboleros que s’autoanomenen Almogàvers; ja està bé. Però per què la nostra indústria cultural no explota els personatges i moviments que ens han donat força i vida en el passat? Tots els països ho fan…

Des de Jaume I fins al General Prim o des dels Remences fins al POUM, tenim una història plena de líders i herois, de moviments populars i moltes guerres, guerres civils i guerres socials, guerres de conquesta i guerres de resistència, tot el material necessari per fer-ne pel·lícules, bestsellers i tot tipus d’aliment cultural popular… però resulta que els bestsellers barcelonins han de ser escrits en castellà!

En Llucià Navarro va poder transmetre un Jaume I que ell havia mamat de petit, un Jaume I potent, heroic, majestuós, que no havia quedat marcit per la podridura del franquisme i que podia ser il·lustrat sense l’encotillament mental que han patit molts dels creadors que van madurar durant el franquisme. Aquest Jaume I existia quan jo era petit, però ara no el sé veure.

Alguna cosa no quadra, en tot això, i crec que encara no tenim una classe empresarial, en el món cultural, no ja que cregui en el país sinó que el conegui i que vulgui explotar-ne la història per treure’n benefici. Demanar això en un moment en què la Corpo està repartida a bocins entre les maquinàries dels partits i en què els TN de la televisió catalana simplement ignoren tot allò que faci olor de crosta catalana, pot semblar fora de lloc. Però és precisament ara que els mitjans públics no fan res, ara que ignoren el país que els alimenta, que hem de demanar la producció cultural que encara no hem tingut, per anar més enllà del que s’ha fet en trenta anys i per tenir, com qualsevol altre país del món, referents culturals populars heroics, emocionants i dignes.

Per molt incert que pugui semblar el resultat de les properes eleccions generals hi tenim una notícia que ja podem avançar amb antelació. El dia 9 de març la candidata Carme Chacón anunciarà una contundent victòria a Catalunya i en especial a la província de Barcelona. Això serà així tant si el PSC obté uns bons resultats com si aquests són catastròfics, el discurs ja el pot tenir preparat la candidata, ningú dubta d’una victòria del PSOE. Minuts després els analistes ens donaran pistes del perquè del moviment d’escons i una vegada més ens repetiran el tòpic del cinturó roig, fenomen ja tan incrustat en aquesta societat que ja seria hora que algun sociòleg ens seccionés les causes, algú que ens expliqués com pot ser que hi hagi un sector tan important de la població que mai ha canviat o canviarà la seva opció de vot. Una democràcia sense dret a oposició possible és una democràcia coixa, de la mateixa manera que es reclamava per higiene política la finalització dels 23 anys de govern de CiU, caldria que comencéssim a plantejar-nos que està passant en tot aquest grup de ciutats -inclosa Barcelona- on sembla ja impossible el canvi de color polític.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Les recents detencions per terrorisme islamista fetes al Raval no són pas un fet aïllat i excepcional; en els darrers anys hi ha hagut dotzenes de detinguts a l’Estat, i centenars a Europa, per aquesta causa. Tot i així, la proximitat geogràfica del fet i la imminència de l’atac que planejaven han contribuït a generar un cert rebombori. No podem pas dir que els responsables polítics hagin estat, en general, a l’alçada de les circumstàncies.

La desorientació del màxim responsable de la seguretat interna a Catalunya, el Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Joan Saura, ha estat el símptoma més evident de que alguna cosa no rutlla. Qui en teoria ens ha de protegir no sap què està passant realment al seu territori. Però un fet més preocupant és la pràctica absència d’un debat profund sobre el problema, tant a la nostra societat com als partits.

El món es mou per uns altres camins. Vegem-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Després de cinc articles parlant sobre la hipotètica independència de Catalunya, la situació econòmica i financera del país i de l’estructura dels nostres partits polítics, vull donar un salt de sis-cents quilòmetres i fer cinc cèntims sobre la situació dels dos principals partits a de l’Estat espanyol. I, com ja sabem perquè hi ha molt bons articles al respecte, la situació és bastant desoladora pels interessos de Catalunya. El nacionalisme espanyol ha ressorgit en les seves més variades formes, i adoptant tots els colors de l’espectre polític. Entrem a valorar una mica més les causes de fons del renaixement del nacionalisme espanyol més ranci.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Visites

  • 33,369 hits
Desembre 2016
M T W T F S S
« jun    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  

Enllaços més consultats

  • Cap

Arxiu

RSS Marc Arza

  • Microblog a cop de twit (recull 47) Setembre 5, 2016
    Recull desordenat de twits dels darrers mesos:Periodisme:Per què en diuen periodisme crític quan volen dir #periodisme militant que vol dir periodisme demagogGent que desconfia de qualsevol notícia dels mitjans convencionals però s'empassa com si res els mites absurds del pensament alternatiu.Jihadisme:Moriscos, pirates, immigració i terrorisme. La hist […]
    noreply@blogger.com (Marc Arza)