You are currently browsing the category archive for the ‘Miquel Casares’ category.

Molt bé. Ja no hi ha res a fer. Cap resistència és possible. Entrarem al joc bipartidista que proposen i imposen. I vist l’últim dels debats a les televisions espanyoles, ja només ens queda decidir per quin dels dos candidats ens decantem. ¿Pel catalanofòb feréstec de la dreta, que menysté la llengua catalana a cada instant per guanyar vots entre els espanyolistes –de dretes i d’esquerres- més recalcitarants, o pel candidat de centre-esquerra que es limita a no donar resposta a les paraules del contrincant –lleig!-, no fós cas que, de votants igualment espanyolistes, en perdés uns quants?

Reduïdes les possbilitats a dos, pràcticament, -el dolent i el menys dolent, perdoneu pel simplisme- i tenint en compte el pes que el Partit Popular té en els països veïns de llengua catalana,ni que sigui tant sols per solidaritat amb la gent d’aquells territoris que encara defensen la llengua i, més en general, les institucions pròpies, l’elecció és senzilla: evitar com es pugui que surtin vencedors els de l’opció més radical.

Tanmateix, com és obvi, res no garaneix que una derrota per la mínima dels populars no s’acabi transformant en un pacte més o menys tàcit entre els dos grans espanyols (recordem Navarra!) per fer front a totes aquelles formacions que amb més o menys ganes defensen el dret a decidir dels pobles i nacions.

Per tant, per tal d’evitar aquest escenari, crec sincerament que la opció més realista continua passant per donar suport a una opció que, des del catalanisme polític, freni, en la mesura del possible, l’actual procés d’involució cap a un estat fortament centralitzat. L’altra opció, més perillosa, és la de no votar, votar en blanc o votar nul (tot ve a ser el mateix) i contribuir així, per omissió, a la victòria final del Partit Popular. No dic que, vist el desencís general amb la manca de valentia i coherència dels dirigents de les formacions catalanistes, sobretot després del penós espectacle estatutari, no sigui aquesta una opció raonable. Ara bé, què voleu que us digui, jo confesso ser ben covard i, vista la realitat social que ens envolta, -ep, la nostra pròpia realitat social, la formada per familiars, amics i coneguts, catalanets de pedra picada, incapaços de rebel•lar-se contra la merdeta d’estatut que van pactar a les nostres espatlles, tinguem-ho també en compte!- passaré, un cop més, de fer grans piruetes i salts mortals (no sigui que no hi hagués xarxa, a sota) i aniré a allò que des d’una perspectiva catalanista i d’esquerres és més trist, I més pràctic, menys imaginatiu i més fàcil: donar suport a Zapatero tant sols per derrotar el PP i, per tant, votar en Ridao –tiu seriós i competent, sigui dit de passada- pel Congrés de diputats.

Votar Esquerra. Amb el nas tapat i, si es vol , al Senat, on el vot, com tots sabem, no val per res, tal com un bon amic em proposa, en lloc d’una papereta electoral, introduir dins el sobre, ben plegadet, un full mida DIN-A 4, amb instruccions de com interpretar el vot emès a l’altra cambra. Sí, el gest pot semblar inútil, jocós, però jo em quedaré tan descansat si hi puc dir la meva; si puc explicar que les eleccions em semblen poc democràtiques , -de forma ben clara a una part del territori- i que dels errors i les falses il•lusions se n’ha d’aprendre i que, per tant, l’independentisme, si no vol deixar de ser-ne, ha d’asumir que ja no pot, ni un dia més, compartir govern amb un partit, el PSOE-PSC, que reiteradament nega el dret a decidir, (que no és res més –en termes més dramàtics- que el dret a existir front a un enemic implacable) de catalans, bascos…o kosovars.

Aquesta és doncs la meva trista, pobra, bruta i dissortada opció pel dia de les eleccions espanyoles. La propera vegada, si les coses no canvien, ni vot, ni explicació de vot, ni històries. Seguiré el consell d’un altre amic: a la butlleta electoral hi retallaré una llufa ben grossa i, au, cap a dins el sobre.

A l’edició d’El Periódico del passat 21 de gener, el president Maragall insistia en la necessitat de crear un partit demòcrata d’àmbit europeu que fos, més o menys, la translació al vell continent del Partit Demòcrata nord-americà.

La primera vegada que vaig sentir aquest propòsit, aquesta “maragallada”, em va deixar més aviat fred. Vaig pensar que una formació d’aquestes característiques, que aglutinés tot l’espai que va del centre a l’esquerra democràtica tindria, com a mínim, dos efectes perversos: d’una banda aigualiria, encara més, els continguts “socials” de les anomenades formacions progressistes. De l’altra, ajudaria a radicalitzar la dreta europea, que, ho tindria ben fàcil per acabar-se emmirallant en el Partit Republicà americà.

Ara, pensant-hi una mica més fredament, també li he anat reconeixent virtuts, al projecte. I és que és ben cert que el clàssic eix dreta-esquerra s’ha anat desdibuixant cada cop més. En un moment de la història on pràcticament -almenys a Europa- cap força política parlamentària planteja seriosament canvis estructurals de model econòmic, sembla clar que les diferències entre les formacions polítiques caldrà trobar-les -i potser serà difícil de fer-ho- en base a esquemes ben diferents. I Maragall n’apunta algun.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Aquest 2008 promet emocions fortes a l’Estat. D’aquí a dos mesos, mal comptats, eleccions al Congrés i al Senat, amb uns resultats que es preveuen molt ajustats. Avui mateix, la Vanguardia publicava una enquesta molt oportuna. L’escenari que dibuixa és sensacional: el PSOE guanyarà les eleccions per tants pocs vots que, si Catalunya fos ja independent i, per tant, els resultats en aquest territori “no comptessin,” la formació política vencedora, a nivell estatal, seria, i per golejada, el Partit Popular.

És fantàstic imaginar-se aquest escenari, especialment quan observem com, des de fa uns anys, a la resta de l’Estat, la principal formació política de l’oposició, ha caigut, gràcies, en bona part, al discurs contundent i incendiari que s’emet des de les ones de la COPE, en el radicalisme més ultramuntà, en el fanatisme més absolut. A la dreta manen de fa un temps, en matèria de moral, les velles doctrines de la fe -escomesa contra el matrimoni homosexual, atac sense quarter a l’escola laica, al dret de les dones d’interrompre l’embaràs-; en matèria mediambiental, la negació completament acientífica del canvi climàtic; i a nivell de relacions internacionals –recordem la guerra a l’Irac- el menyspreu total a les resolucions dels organismes internacionals i la conseqüent defensa de l’ús de la guerra com a mitjà per crear més conflictes, que no per resoldre’ls, clar.

Doncs bé, davant del perill que se’ls apropa, els líders de l’esquerra espanyola, en lloc d’atacar democràticament tots aquests plantejaments tan retrògrads, sembla que preferiran –ho diuen els saberuts analistes- enterrar el cap d’estruç sota terra i, en canvi, unir forces amb els conservadors en allò que realment els agermana: el discurs espanyolista, la negació de la plurinacionalitat de l’Estat i la càrrega contra l’exercici del dret de lliure determinació. (El fantasma de l’incansable Ibarretxe s’apropa en forma de referèndum el proper mes d’octubre). Talment, aquests progressistes de saló ens estan demostrant que el vell tòpic de l’”España roja antes que rota”, si bé canviant el vermell intens per un color blau ben llampant, encara funciona, i que, per evitar l’esmicolament de la seva Espanya eterna, són capaços, si cal, de negar la teoria de l’evolució i consentir –a Navarra ja ho han fet- que la dreta reaccionària ocupi parcel·les de poder cada cop més àmplies.

Molt bé, davant d’aquest panorama desolador, els partits polítics de centre i d’esquerra de Catalunya, què faran? ¿Potser és massa obvi recordar que els plantejaments de la dreta espanyola reaccionària són bandejats, per damunt de sentiments identitaris, per més del 85% de la població, és a dir, per totes les forces polítiques, excepte el PP local i, potser, en matèria de moralitat, pel pietós Duran i Lleida i els seus acòlits?

A mi, particularment, m’agradaria que s’actués en bloc; que per poder garantir que la vella moral franquista, irracional, no torni a imposar-se, l’Espanya presumptament progressista accepti, de la seva banda, i a curt termini, l’establiment d’un sistema financer just, el traspàs de la gestió dels aeorports o l’oficialitat de les seleccions esportives nacionals, per citar uns exemples de l’actualitat més recent. I si no és així, que els nostres representants a Corts es neguessin, de bon principi, a prendre part a les votacions al parlament espanyol. –I ja s’espavilaran amb la dreta teocràtica!-. Ep, això sí, si us plau, caldria assegurar –podríem demanar un dictamen previ al consell consultiu, o al de l’Estat (espanyol), tant hi fa- que els díscols diputats i diputades de les circumscripcions catalanes, malgrat les conseqüents i reiterades inasistències al Ple, continuaran cobrant les seves remuneracions de forma íntegra i puntual. No fos cas.

Amb certa tristesa i perplexitat, he seguit la petita tempesta que s’ha generat entorn a les darreres declaracions de l’empordanès Jofre Bardagí, cantant de Glaucs, respecte la presència de banderes als concerts de la formació.

En una entrevista a La Vanguardia digital (desconec si també aparegué a l’edició en paper del diari del Grupo Godó), el fill del mestre Bardagí afirmava que, a ell, veure estelades mentre actuava li produïa por i, fins i tot, fàstic.

Lògicament, els amics de La Vanguardia, sempre tan obstinats en fomentar la música en català, no van tardar ni dos segons en publicar l’estripada, amb lletra ben grossa, com a titular de l’entrevista.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Què voleu fer-hi! Es tracta d’un element entranyable, especialment per als espanyols. Actua amb naturalitat; diu allò que pensa. Es fa vell i el seu humor no és el que era, cert, però no deixa mai de somriure quan ens saluda des de la distància. És de tracte amical, sens dubte. I és feliç. Ha fet allò que ha volgut durant tota la vida. Algun episodi fosc i trist a la seva llarga biografia? Potser sí. Accidentalment va matar el seu germà gran i això el va convertir en príncep hereu. I va secundar un dictador sagnant, que anul·lava llibertats i torturava i assassinava els seus oponents. Tant s’hi val. Ell en va sortir airós, victoriós, de tot plegat.

  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

No dimitireu.

La setmana passada, en una sobretaula amb un bon amic, va sortir a la conversa, per pura actualitat, el tema del caos de Rodalies. Els dos, no podia ser d’altra manera, ens feiem creus que després de tants dies, mesos, anys, de desgavell continu, la ministra més incompetent del govern espanyol, seguís sense dimitir. I que el seu cap, Zapatero, tampoc es decidís a cessar-la. Coincidírem, lògicament, en els qualificatius principals: una absoluta manca de consideració, un escarni majúscul per a tots els damnificats que, -oh, casualitats de la vida- es troben –ens trobem!- situats a Catalunya, etc. Ara, quan vaig confessar-li que, a mi, allò que em meravellava més de l’assumpte, era l’entestament de la direció del PSOE (PSOE-PSC, que diria aquell) de presentar el personatge en qüestió com a cap de llista a les properes eleccions generals per no sé quina província andalusa, el meu col·lega va reaccionar ben serenament: “Però si això s’ha fet sempre, en tots els partits i en tots els països”. I em tragué, com a exemple, el cas d’aquí: “Quants polítics trobaries que després d’haver estat consellers i conselleres –i sovint amb una gestió fortament criticada al capdavant del departament- són obsequiats a les eleccions següents, amb el premi de consolació d’ocupar un lloc de diputat al Parlament?!” I jo, que repassava mentalment, pensava: doncs, sí, en trobaríem uns quants.

 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

És un fet evident que l’opció d’ERC per reeditar la coalició de govern amb el PSC i la paral·lela escalada espanyolista protagonitzada per Zapatero el darrer any de legislatura, a rebuf del PP i els seus adlàters, han fet entrar en crisi el principal partit independentista català i, de retruc, el pensament sobiranista. Mostres d’aquesta crisi, d’aquest ambient de fatiga, decepció i malestar de bona part del nacionalisme poden ser –a tall d’exemple- la creació i multiplicació de plataformes i corrents interns al sí de les formacions polítiques catalanistes, o la creixent implantació de l’autoanomenada esquerra independentista, les CUP, arrel de les darreres eleccions municipals, en un nombre prou important de ciutats mitjanes del país (Mataró, Vilafranca, Manresa, Vic, etc).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Visites

  • 33,405 hits
Juny 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« juny    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930  

Enllaços més consultats

  • Cap

Arxiu

RSS Marc Arza

  • Microblog a cop de twit (recull 49) gener 11, 2017
    Recull de twits dels últims mesos, tal com raja:Política:Segles de lluita per la llibertat de pensament contra l'Església, la Corona i l'Estat i haver d'acabar defensant-la de la correcció políticaLa dreta havia tingut el monopoli del moralisme, l'esquerra fa temps que va prendre el relleu. Quina llauna!Als fanàtics i als intolerants és m […]
    noreply@blogger.com (Marc Arza)