You are currently browsing the category archive for the ‘Marc Arza’ category.

Els últims cinc anys, i els darrers dos dies, fan evident que .la immaduresa de l’independentisme català no és circumstancial sinó endèmica. Potser caldria començar a distingir entre voler la independència i ser independentista.  

El sobiranisme no pot confondre objectius i mitjans. La consecució de la plena sobirania dotant-se d’un estat català és el camí més directe al control del propi destí però no exclou altres formules que permetin garantir l’avanç en la sobirania i el progrés del país. Així doncs, no s’hi val a utilitzar la suposada puresa doctrinal de l’independentisme enragé per a negar legitimitat al gruix del catalanisme, ni a devaluar altres opcions formals de realització política de les aspiracions catalanes, plantejades des de la fidelitat i la devoció al país. En última instància, si la construcció nacional és un procés fluid, també haurien de ser-ho les estructures polítiques que l’acompanyen en el seu camí. 

La sensació de retrocés nacional dels últims anys porta al radicalisme curt de mires del cop damunt la taula. Un camí que fins ara no ha donat ni un sol resultat positiu per al país. Es fa difícil fer plantejaments a llarg termini quan s’està perdent la partida però alhora sembla evident que és només a llarg termini que es pot guanyar.

lasteyak.jpg

Marie Smith moria fa pocs dies a l’edat de 89 anys. La notícia no tindria rellevància si no fos pel fet Marie Smith es deia també Udachkuqax*a’a’ch i era  l’última dels eyak. Amb ella mor la seva llengua.. Hi deu haver pocs pobles a la Terra tan diferents dels catalans com els eyak. La distància entre una tribu de pescadors de les costes d’Alaska i una nació moderna de l’Europa mediterrània no podria ser més gran. Quina relació hi ha entre una cultura tradicional de base oral i la literatura convidada a la darrera Fira de Frankfurt? Cap ni una. Llavors per què hi ha catalans que llegeixen sobre l’última dels eyak amb una certa angoixa?

  La nostra és una llengua en creixement, amb un nombre de parlants que puja dia a dia, amb nivells de producció editorial entre els primers del món, lectorats a les principals universitats d’Europa i un bon grapat de creadors d’alt nivell en tots els àmbits. Davant d’aquesta realitat és evident que el nostre repte no és la supervivència sinó l’excel·lència, no només per als dotze milions de potencials consumidors directes sinó per a tot Europa i el món.  

És aquesta ambició, l’orgull legítim i el prestigi social que se’n deriven el que farà la nostra cultura atractiva per als nous catalans i en garantirà un futur encara més brillant. Les actituds resistencials serà millor reservar-les per a la protecció del burro català.

 

L’hivern de 1918 Europa feia el possible per pair la pau entre l’efervescència nacionalista i la tensió revolucionaria. A tocar de la derrota, el setembre i l’octubre d’aquell any l’imperi Austrohongarès s’havia començat a desfer  enmig de declaracions d’independència unilaterals. Al novembre, pocs dies després de la signatura de l’armistici, el rei Alfons XIII convocava Francesc Cambó a una entrevista que el líder de la Lliga a Madrid descriurà a les Memòries com una cita històrica. Alfons XIII es confessa atemorit per les notícies de revolta i desordre que arriben de Brussel·les, Berlín, Viena o Berna. El rei, tement que la flama de la revolta pugui prendre també a l’estat, accepta cedir a les pretensions autonomistes de Catalunya. Tal i com escriu el mateix Cambó, “amb la victòria aliada, els 14 punts i l’autodeterminació, era arribada l’hora de Catalunya”. S’equivocava.

 

La desfeta de la Unió Soviètica i els seus efectes geopolítics s’assemblen força al final de la Gran Guerra. La desintegració de Iugoslàvia que rebla la imminent independència de Kosovo n’és la darrera conseqüència. De les repúbliques bàltiques a Kosovo, passant per Eslovènia, Croàcia, Montenegro i Txèquia, el catalanisme ha pres l’exercici i el reconeixement de l’autodeterminació a l’Europa oriental com un indici de la pròpia llibertat imminent. És cert que l’atomització política i la reducció de la dimensió viable dels estats marca un canvi de tendència favorable a Catalunya, però la conversa d’Alfons XIII amb Francesc Cambó hauria de servir per a fer evident que només allò que passi a l’Europa occidental més propera pot obrir definitivament les portes a la independència de Catalunya.

 

L’any 1918 el poder espanyol no es preocupava de la desintegració de l’imperi Austrohongarès ni dels territoris retallats de Rússia i constituïts en estat per decret. El context balcànic i oriental és tan allunyat de l’Europa Atlàntica, pràcticament intocada des de la pau de Westfalia, que no suposa una amenaça. A la trobada amb en Cambó el monarca espanyol cita amb alarma Brussel·les, Berlín, Viena i Berna, ciutats que avui són a la Unió Europea (Suïssa a banda) i que juguen per tant la mateixa lliga que l’estat espanyol. És des d’aquí des d’on qualsevol moviment nacional tindria un efecte expansiu directe sobre Catalunya. Kosovo és una anècdota. És cap a Flandes i Escòcia on cal mirar perquè tot canvi en l’encaix europeu d’aquests països posarà l’estat espanyol en una situació entre difícil i inassumible. La pressa dels nacionalistes espanyols per tancar el joc autonòmic té molt a veure amb l’imminent esclat de la qüestió sobiranista a l’interior de la Unió Europea.

 

La debilitat política, l’heterogeneïtat social i la dificil viabilitat econòmica d’Espanya sense Catalunya, compliquen l’horitzó català i la possibilitat que el país pugui ser un dels motors sobiranistes d’Europa. Mentrestant, però, Escòcia i Flandes presenten condicions excel·lents per a subvertir l’ordre estatal establert i canviar substancialment la seva relació amb el Regne Unit i Bèlgica. És possible, fins i tot, que alguna de les dues nacions pugui accedir a la plena sobirania. Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg i Brussel·les des d’on s’obrirà camí per a desglaçar l’Europa dels estats. Un camí que Catalunya haurà de saber aprofitar.

 

Marc Arza Nolla

catalunya.ffw

www.catalunyafastforward.blogspot.com

A hores d’ara el clima d’estancament i falta de dinamisme de l’economia i la societat catalana no son una sorpresa per a ningú. La pèrdua de posicions econòmiques en comparació amb d’altres regions europees, la baixa inversió en I+D+I i el pes excessiu del turisme i la construcció en el nostre creixement econòmic són fets evidents i suposen un fort dèficit per al nostre futur immediat.

Les causes de la situació actual son molt diverses i d’una forta complexitat però un d’aquests factors és clarament el cofoisme i la falta de perspectiva que hem patit els darrers quaranta anys per l’hàbit adquirit de mesurar-nos en relació a la resta de regions de l’estat espanyol. El global espanyol i la majoria de les seves regions no son, per dir-ho suaument, pioneres en modernitat a nivell global. La comoditat amb que hem estat campions de pes mosca durant dècades fa que tot sovint ens falti la perspectiva necessària per a les grans lligues europees i mundials.

Anant a buscar un paral·lel en la gestió empresarial es pot citar l’experiència de la General Electric a final dels anys noranta. Com a líders en la majoria dels mercats en que es trobaven presents, les diverses àrees de negoci de l’empresa tenien dificultats per arribar als nivell de creixement desitjats. La solució va venir d’un canvi de perspectiva que redibuixava els límits dels mercats en que treballaven per passar a mirar amb un gran angular negocis en que llavors no tenien més d’un deu o quinze per cent de quota de mercat.

Per Catalunya mesurar-se amb les regions de l’estat espanyol és posar-se objectius limitats que porten indefectiblement a resultats mediocres. És amb les principals regions d’Europa i del món amb qui ens hem de comparar, a qui hem d’imitar i seguir per aconseguir treure a la llum tot el nostre potencial. La societat catalana ha d’exigir a ens públics, empreses i institucions acadèmiques que les diverses informacions, dades i estudis sobre la nostra realitat es presentin en relació a la resta de regions d’Europa i les àrees més avançades del món. Aquesta és el nivell mínim d’exigència que els ciutadans li devem a la tradició pionera del país.

Quan el catalanisme no té cintura, qui es trenca és el país.

Forçat a jugar sempre en camp contrari, la posició política del catalanisme a l’estat és d’una gran feblesa. El desequilibri demogràfic, combinat amb l’estructura constitucional i la manca d’autèntics mecanismes de poder, deixen Catalunya en una situació de precarietat constant. En aquest context, l’única arma de pes en mans del nacionalisme català és la pulsió caïnita dels propis polítics espanyols. Només amb la força de l’odi del PP contra el PSOE, del PSOE contra el PP, es pot anar fent forat a la paret gruixuda que barra totes les aspiracions del país.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Aquesta nova etapa demana nous punts de vista i líders alliberats dels complexos del passat.

 

 

A hores d’ara, el clima de crisi a l’interior del catalanisme és innegable. Els primers anys del postpujolisme, amb el fracàs del procés estatutari com a protagonista, han provocat una certa desorientació. Una situació que s’agreuja per una crisi de lideratge dins el moviment. Una qüestió de recursos humans.

 

El maragallisme, l’esperança federal d’una Espanya oberta, s’han esvaït entre les intrigues i el tacticisme de l’”amic” Zapatero.. El pujolisme, el camí progressiu del peix al cove, s’ha esvaït entre les ombres neocentralistes del Tribunal Constitucional. Final de la partida, si més no amb aquestes regles. Entretant, el paper galdós de tota la classe política catalana en la negociació estatutària, deixa una estela de desconfiança que posa en dubte la capacitat dels dirigents actuals per a trobar un camí de sortida a l’atzucac actual.

 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

 

jaume renyer

En aquesta i d’altres comtesses internes,

d’ara fins al proper Congrés,

ERC s’hi juga el futur del partit

i bona part del futur del país.

 

Tot i que la Conferència Nacional d’aquest passat dissabte confirma la tensió entre els militants, el cert és que la trajectòria d’ERC al llarg dels darrers cinc anys fa evident l’aposta de la direcció per un model ideològic d’esquerra clàssica aliè a la tradició pròpia del partit. Una Esquerra de base marxista, enamorada de la intervenció estatal i recelosa de tot allò que no controla. Una Esquerra que creu entendre bé el que es governar, com qui pica ferro, però amb dificultat per a fer país en complicitat amb la societat civil. Una Esquerra que aposta pel poder dur en un moment en que, arreu del món, el poder tou guanya protagonisme.

 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

 

En la seva projecció internacional, Catalunya

ha d’explotar els avantatges de la marca Barcelona,

abraçant la ciutat amb el millor del país.

 

 

L’exposició Barcelona & Modernity: Gaudí to Dalí que es pot visitar fins al proper Juny al Metropolitan Museum de Nova York, ha revifat el debat entorn a l’oposició entre el país i la seva capital. Si per al catalanisme la projecció exterior ha estat sempre una qüestió clau. Enmig del soroll del món contemporani aquesta projecció exigeix comptar amb una marca d’abast global. Per a Catalunya aquesta marca és Barcelona, una eina que seria absurd no aprofitar.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Visites

  • 33,405 hits
Juny 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« juny    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930  

Enllaços més consultats

  • Cap

Arxiu

RSS Marc Arza

  • Microblog a cop de twit (recull 49) gener 11, 2017
    Recull de twits dels últims mesos, tal com raja:Política:Segles de lluita per la llibertat de pensament contra l'Església, la Corona i l'Estat i haver d'acabar defensant-la de la correcció políticaLa dreta havia tingut el monopoli del moralisme, l'esquerra fa temps que va prendre el relleu. Quina llauna!Als fanàtics i als intolerants és m […]
    noreply@blogger.com (Marc Arza)