You are currently browsing the category archive for the ‘Daniel D.L.’ category.
Penso que Einstein va cometre alguns errors quan va formular la teoria de la relativitat especial. Amb el cronòmetre del meu telèfon mòbil i llançant pilotes de goma des del terrat de casa he arribat a la conclusió que hi ha un plegament de l’espai-temps que permet que un ésser humà superi la velocitat de la llum en el buit. De fet, estic dissenyant un mecanisme que em permetrà utilitzar aquest plegament per traslladar-me de casa a la feina i viceversa de forma instantània. Penso que el tindré enllestit cap al 2014.
Les recents detencions per terrorisme islamista fetes al Raval no són pas un fet aïllat i excepcional; en els darrers anys hi ha hagut dotzenes de detinguts a l’Estat, i centenars a Europa, per aquesta causa. Tot i així, la proximitat geogràfica del fet i la imminència de l’atac que planejaven han contribuït a generar un cert rebombori. No podem pas dir que els responsables polítics hagin estat, en general, a l’alçada de les circumstàncies.
La desorientació del màxim responsable de la seguretat interna a Catalunya, el Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Joan Saura, ha estat el símptoma més evident de que alguna cosa no rutlla. Qui en teoria ens ha de protegir no sap què està passant realment al seu territori. Però un fet més preocupant és la pràctica absència d’un debat profund sobre el problema, tant a la nostra societat com als partits.
El món es mou per uns altres camins. Vegem-ho.
En la primera part d’aquest article, Si el TC tomba l’Estatut (I): La quarta estratègia, parlava del camí que hem seguit per arribar fins aquí. Ara és l’hora d’analitzar què podem esperar raonablement del futur immediat en relació a l’Estatut. Com ja vaig avançar, em centraré en què pot dir el Tribunal Constitucional i quina seria la relació lògica dels partits catalans en funció de les seves respectives estratègies.
Confesso que fa una bona temporada que em trobo desorientat en la política catalana. Concretament, des de l’aprovació de l’Estatut. Encara no m’he recuperat d’aquella lletania de negociacions, titulars, posicionaments i cessions que va acabar amb un text que no il·lusionava ningú i del qual a l’hora del referèndum només havia tingut temps de concloure’n tres coses: que ja no ens declarava nació; que no establia un sistema de finançament propi; i que havia quedat més espès que el llibre d’especificacions d’un motor de quatre temps.
Ara la troca s’embolica per dos motius: el seu desplegament decebedor deixa al descobert les seves pitjors mancances, fins al punt que la majoria de protagonistes del seu redactat admeten ja el fracàs de l’experiència; i la possibilitat que el Tribunal Constitucional espanyol accepti tots o part dels recursos d’inconstitucionalitat que s’hi han presentat.
En aquesta sèrie de dos articles explicaré, en primer llloc, els diferents enfocaments estratègics que van donar lloc a un text estatutari deficient; i en segon lloc, per què el TC pot tombar aquesta llei i per què serà important que tinguem molt clar on som i de què estem parlant quan això passi.
A mesura que s’acostin les eleccions a Corts Generals s’anirà repetint en sobretaules, blocs i diaris una pregunta: Quina és la millor manera de protestar per la crisi de les infraestructures? O de protestar, diran alguns, per la situació general del país?
N’hem pogut veure ja alguns exemples. El 7 de novembre a la bústia de l’Avui (segona carta) una lectora ja ens advertia que el vot en blanc no és una opció útil per fer vot de protesta; que per a aquest fi és millor votar Escons Insubmisos. La lectora dóna per fet que molta gent vota en blanc perquè vol fer un vot de protesta, i corre a oferir-los alternatives que considera més “efectives”. D’altra banda, en aquest mateix bloc també s’ha proposat de fer vot nul amb un lema o un bitllet de cinc euros, i si ens hi posem la imaginació permet molt de joc: fotografies, pàgines estripades de l’Estatut o la Constitució… bé, us en feu la idea.
La llibertat de vot és un dret democràtic inalienable, i per descomptat inclou també la llibertat en quant a la motivació d’aquest vot. Deixeu-me, però, argumentar-vos el que no m’agrada d’aquest “voto per protestar”: és un pas més en el camí de l’antipolítica.
Ho deia Vicenç Villatoro a l’article Què ha de fer Ibarretxe: la democràcia espanyola no permet que un dels seus territoris decideixi lliurement sobre el seu futur. No ho permet Zapatero, no ho permetria Rajoy, no ho permetrà ningú que es mantingui fidel al compromís de “complir i fer complir la Constitució”. Aquest no és un tema que depengui de cojuntures, de tarannàs ni de candidats; la democràcia espanyola està dissenyada així, i qui la governi ho farà segons aquests paràmetres.
Aquest fet s’ha posat en evidència arran de l’anunci del president basc de fer una consulta popular sobre el futur del seu país el 25 d’octubre del 2008. Si algun dia nosaltres avancem per aquesta via, és evident que toparem amb exactament els mateixos obstacles.
Olla de Grills 
Ultims comentaris