You are currently browsing the category archive for the ‘Uncategorized’ category.
Ja hi tornem a ser. Un vegada més al Tribunal Constitucional espanyol s’han entretingut amb el joc de les cadires, aquest cop han estat dos magistrats conservadors els que no han estat prou hàbils per ocupar cadira. Els jutges “progressistes” han estat més ràpids i han pogut restaurar per enèsima vegada la seva hegemonia. Hom diu que a hores d’ara la majoria al tribunal és “progressista”, descripció que seria difícil d’encaixar amb el tarannà dels personatges. Segons definició de l’IEC el progressista seria “aquella persona que practica la doctrina i tendència que integra religiosament la lluita per la reforma de les estructures socials, polítiques i econòmiques, basant-se en la necessitat de posar en contacte la fe i la vida en el món actual“. I ja em direu quina mena de relació té aquesta definició amb els actuals magistrats del Tribunal Constitucional. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Molt bé. Ja no hi ha res a fer. Cap resistència és possible. Entrarem al joc bipartidista que proposen i imposen. I vist l’últim dels debats a les televisions espanyoles, ja només ens queda decidir per quin dels dos candidats ens decantem. ¿Pel catalanofòb feréstec de la dreta, que menysté la llengua catalana a cada instant per guanyar vots entre els espanyolistes –de dretes i d’esquerres- més recalcitarants, o pel candidat de centre-esquerra que es limita a no donar resposta a les paraules del contrincant –lleig!-, no fós cas que, de votants igualment espanyolistes, en perdés uns quants?
Reduïdes les possbilitats a dos, pràcticament, -el dolent i el menys dolent, perdoneu pel simplisme- i tenint en compte el pes que el Partit Popular té en els països veïns de llengua catalana,ni que sigui tant sols per solidaritat amb la gent d’aquells territoris que encara defensen la llengua i, més en general, les institucions pròpies, l’elecció és senzilla: evitar com es pugui que surtin vencedors els de l’opció més radical.
Tanmateix, com és obvi, res no garaneix que una derrota per la mínima dels populars no s’acabi transformant en un pacte més o menys tàcit entre els dos grans espanyols (recordem Navarra!) per fer front a totes aquelles formacions que amb més o menys ganes defensen el dret a decidir dels pobles i nacions.
Per tant, per tal d’evitar aquest escenari, crec sincerament que la opció més realista continua passant per donar suport a una opció que, des del catalanisme polític, freni, en la mesura del possible, l’actual procés d’involució cap a un estat fortament centralitzat. L’altra opció, més perillosa, és la de no votar, votar en blanc o votar nul (tot ve a ser el mateix) i contribuir així, per omissió, a la victòria final del Partit Popular. No dic que, vist el desencís general amb la manca de valentia i coherència dels dirigents de les formacions catalanistes, sobretot després del penós espectacle estatutari, no sigui aquesta una opció raonable. Ara bé, què voleu que us digui, jo confesso ser ben covard i, vista la realitat social que ens envolta, -ep, la nostra pròpia realitat social, la formada per familiars, amics i coneguts, catalanets de pedra picada, incapaços de rebel•lar-se contra la merdeta d’estatut que van pactar a les nostres espatlles, tinguem-ho també en compte!- passaré, un cop més, de fer grans piruetes i salts mortals (no sigui que no hi hagués xarxa, a sota) i aniré a allò que des d’una perspectiva catalanista i d’esquerres és més trist, I més pràctic, menys imaginatiu i més fàcil: donar suport a Zapatero tant sols per derrotar el PP i, per tant, votar en Ridao –tiu seriós i competent, sigui dit de passada- pel Congrés de diputats.
Votar Esquerra. Amb el nas tapat i, si es vol , al Senat, on el vot, com tots sabem, no val per res, tal com un bon amic em proposa, en lloc d’una papereta electoral, introduir dins el sobre, ben plegadet, un full mida DIN-A 4, amb instruccions de com interpretar el vot emès a l’altra cambra. Sí, el gest pot semblar inútil, jocós, però jo em quedaré tan descansat si hi puc dir la meva; si puc explicar que les eleccions em semblen poc democràtiques , -de forma ben clara a una part del territori- i que dels errors i les falses il•lusions se n’ha d’aprendre i que, per tant, l’independentisme, si no vol deixar de ser-ne, ha d’asumir que ja no pot, ni un dia més, compartir govern amb un partit, el PSOE-PSC, que reiteradament nega el dret a decidir, (que no és res més –en termes més dramàtics- que el dret a existir front a un enemic implacable) de catalans, bascos…o kosovars.
Aquesta és doncs la meva trista, pobra, bruta i dissortada opció pel dia de les eleccions espanyoles. La propera vegada, si les coses no canvien, ni vot, ni explicació de vot, ni històries. Seguiré el consell d’un altre amic: a la butlleta electoral hi retallaré una llufa ben grossa i, au, cap a dins el sobre.
Marie Smith moria fa pocs dies a l’edat de 89 anys. La notícia no tindria rellevància si no fos pel fet Marie Smith es deia també Udachkuqax*a’a’ch i era l’última dels eyak. Amb ella mor la seva llengua.. Hi deu haver pocs pobles a la Terra tan diferents dels catalans com els eyak. La distància entre una tribu de pescadors de les costes d’Alaska i una nació moderna de l’Europa mediterrània no podria ser més gran. Quina relació hi ha entre una cultura tradicional de base oral i la literatura convidada a la darrera Fira de Frankfurt? Cap ni una. Llavors per què hi ha catalans que llegeixen sobre l’última dels eyak amb una certa angoixa?
La nostra és una llengua en creixement, amb un nombre de parlants que puja dia a dia, amb nivells de producció editorial entre els primers del món, lectorats a les principals universitats d’Europa i un bon grapat de creadors d’alt nivell en tots els àmbits. Davant d’aquesta realitat és evident que el nostre repte no és la supervivència sinó l’excel·lència, no només per als dotze milions de potencials consumidors directes sinó per a tot Europa i el món.
És aquesta ambició, l’orgull legítim i el prestigi social que se’n deriven el que farà la nostra cultura atractiva per als nous catalans i en garantirà un futur encara més brillant. Les actituds resistencials serà millor reservar-les per a la protecció del burro català.
Joan Tugores, catedràtic d’economia de la UB, entrevistat per Gemma Aguilera al setmanari El Temps (02/01/08):
“El model d’Espanya dels darrers anys ha estat esbiaixat en contra del territori i d’una economia com la catalana. El model de “campions nacionals” és un model basat en grans empreses que tenen la seu a Madrid, oposat al teixit productiu de Catalunya, que de veritat reconeix la importància de la internacionalització.“
“La competitivitat envers Europa està perdent força a causa dels diferencials d’inflació que genera el model de creixement triat per Espanya, i ja no podem devaluar la pesseta. El diferencial d’inflació en que s’està basant el creixement espanyol perjudica més el teixit productiu més acostumat a competir internacionalment, és a dir, el català.”
“Ja hem pogut comprovar que l’estratègia espanyola de “campions nacionals” erosiona el creixement de l’economia catalana”.
L’hivern de 1918 Europa feia el possible per pair la pau entre l’efervescència nacionalista i la tensió revolucionaria. A tocar de la derrota, el setembre i l’octubre d’aquell any l’imperi Austrohongarès s’havia començat a desfer enmig de declaracions d’independència unilaterals. Al novembre, pocs dies després de la signatura de l’armistici, el rei Alfons XIII convocava Francesc Cambó a una entrevista que el líder de la Lliga a Madrid descriurà a les Memòries com una cita històrica. Alfons XIII es confessa atemorit per les notícies de revolta i desordre que arriben de Brussel·les, Berlín, Viena o Berna. El rei, tement que la flama de la revolta pugui prendre també a l’estat, accepta cedir a les pretensions autonomistes de Catalunya. Tal i com escriu el mateix Cambó, “amb la victòria aliada, els 14 punts i l’autodeterminació, era arribada l’hora de Catalunya”. S’equivocava.
La desfeta de la Unió Soviètica i els seus efectes geopolítics s’assemblen força al final de la Gran Guerra. La desintegració de Iugoslàvia que rebla la imminent independència de Kosovo n’és la darrera conseqüència. De les repúbliques bàltiques a Kosovo, passant per Eslovènia, Croàcia, Montenegro i Txèquia, el catalanisme ha pres l’exercici i el reconeixement de l’autodeterminació a l’Europa oriental com un indici de la pròpia llibertat imminent. És cert que l’atomització política i la reducció de la dimensió viable dels estats marca un canvi de tendència favorable a Catalunya, però la conversa d’Alfons XIII amb Francesc Cambó hauria de servir per a fer evident que només allò que passi a l’Europa occidental més propera pot obrir definitivament les portes a la independència de Catalunya.
L’any 1918 el poder espanyol no es preocupava de la desintegració de l’imperi Austrohongarès ni dels territoris retallats de Rússia i constituïts en estat per decret. El context balcànic i oriental és tan allunyat de l’Europa Atlàntica, pràcticament intocada des de la pau de Westfalia, que no suposa una amenaça. A la trobada amb en Cambó el monarca espanyol cita amb alarma Brussel·les, Berlín, Viena i Berna, ciutats que avui són a la Unió Europea (Suïssa a banda) i que juguen per tant la mateixa lliga que l’estat espanyol. És des d’aquí des d’on qualsevol moviment nacional tindria un efecte expansiu directe sobre Catalunya. Kosovo és una anècdota. És cap a Flandes i Escòcia on cal mirar perquè tot canvi en l’encaix europeu d’aquests països posarà l’estat espanyol en una situació entre difícil i inassumible. La pressa dels nacionalistes espanyols per tancar el joc autonòmic té molt a veure amb l’imminent esclat de la qüestió sobiranista a l’interior de la Unió Europea.
La debilitat política, l’heterogeneïtat social i la dificil viabilitat econòmica d’Espanya sense Catalunya, compliquen l’horitzó català i la possibilitat que el país pugui ser un dels motors sobiranistes d’Europa. Mentrestant, però, Escòcia i Flandes presenten condicions excel·lents per a subvertir l’ordre estatal establert i canviar substancialment la seva relació amb el Regne Unit i Bèlgica. És possible, fins i tot, que alguna de les dues nacions pugui accedir a la plena sobirania. Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg i Brussel·les des d’on s’obrirà camí per a desglaçar l’Europa dels estats. Un camí que Catalunya haurà de saber aprofitar.
Marc Arza Nolla
catalunya.ffw
Olla de Grills 
Ultims comentaris