You are currently browsing the category archive for the ‘Croat Català’ category.
Reformar la Llei Electoral pot semblar un lloc comú de tots els partits polítics, una cirereta inevitable en qualsevol programa, carregada de bones intencions però sense aparent contingut. Un d’aquells problemes “que no interessen a la gent”.
Però com les bones joguines, aquesta també l’ha carregada el diable, i sota l’aparent intrascendència d’un repartiment d’escons que avui pot beneficiar a uns i demà a uns altres, s’amaga la clau de volta del sistema democràtic que ens governa. Canviar aquesta clau no és cap banalitat, al contrari, pot alterar de forma dràstica el repartiment social del poder a tot el país. Cal parar-hi atenció.
Esclerosi […] (FIG.) Encarcarament de qui no és capaç d’evolucionar, d’adaptar-se. (Diccionari de la Llengua Catalana, IEC)
Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Com cada tres o quatre anys, les eleccions que toquen no són les nostres, i el debat sobre a quin partit votar es superposa amb l’inevitable dubte: què hi anem a fer, allà?
Sóc incapaç de decidir-me entre PSOE i PP com a millor guanyador de les eleccions espanyoles. Sincerament, posats a triar, prefereixo la gent que va més de cara; però mai de la vida m’alegraré d’una victòria electoral dels néts del franquisme. Tampoc puc veure el PSOE com el ‘mal menor’ que diuen molts, després de quatre anys de mentides, menyspreu i incompliments contra el nostre país. Com deia Pujol ja fa molts anys, ‘ni dretes ni esquerres, Catalunya‘. Ja s’ho faran, els espanyols, amb les seves eleccions.
El segon debat és el que m’interessa més: què hi hem de fer, els catalans sobiranistes, en aquestes eleccions? Votar a partits catalans perquè tinguin més poder de decisió a Madrid? Fer-ho pel PSOE per evitar un govern popular? Altres opcions com el vot en blanc, el vot nul o l’abstenció?
Llegeix la resta d’aquesta entrada »
És inevitable caure en els tòpics més infumables. Cal iniciar l’any amb bons propòsits i projeccions de futur; dues coses tant inevitables com les valoracions que se’n faran al desembre, amb fàcils resums de com ha anat tot i poques explicacions del que ha passat. Són llocs comuns a on el calendari ens du cada 12 mesos, i poc podem fer per resistir-nos-hi. Som-hi, doncs, amb les projeccions de futur (que espero no haver-me de menjar amb patates d’aquí a 366 dies).
El destí, la casualitat, o cap de les anteriors, han fet coincidir pràcticament en el temps les declaracions de Joan Ferran (PSC-PSOE) denunciant la ja famosa “crosta nacionalista” de TV3, i el tancament del repetidor d’aquest canal a Alacant per part del govern del País Valencià (PP). Si a Catalunya cal que la televisió nacional amagui la seva identitat, al sud és directament suprimida. Mals temps per a la catalanitat.
Plantem cara, diem. Qui ho ha de fer? El partit que manté el PSC al govern de la Generalitat i el recolza a Madrid? O el partit que des de fa cinc anys resta a l’oposició, amb la Diputació de Tarragona i els ajuntaments de Sant Cugat i Tortosa com a espais de poder?
“Un espectre – l’espectre del catalanisme – plana damunt d’Europa”. Artur Mas hauria de trobar, sens dubte, una introducció amb una contundència similar a aquestes primeres paraules inspirades en el ‘Manifest del Partit Comunista’ de Marx i Engels, si el que vol és que el seu projecte de ‘Nou Catalanisme’ (una ‘tercera via’, fent el símil ara amb el New Labour de Tony Blair) aconsegueixi marcar l’agenda política de Catalunya durant els propers cent anys. I més sabent que, per començar, prou feina tindrà per aconseguir que se’n parli més que de la intervenció de Montilla el mateix dia al ‘Tinc una pregunta per a vostè’.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Assistim a un espectacle deplorable arran de la sentència dels atemptats d’Al-Qaida a Madrid. La plana major del PSOE s’ha apressat a emprar la terminologia penal (“autor intel·lectual”, “autors materials”, “cooperadors”) per atacar el PP, en una mostra de menyspreu absolut a les víctimes. El PP, per la seva banda, no ha dubtat a aprofitar qualsevol escletxa deixada pel jutge Gómez Bermúdez i reivindicar així les manipulacions de la jornada de reflexió de 2004.
D’altra banda, un patètic debat sobre la situació dels Rodalies al Congrés dels Diputats ha mostrat a tot l’estat, en directe per televisió, com als polítics d’allà els preocupa ben poc el que ens passi als ciutadans d’aquí. A ells, el que els preocupa són la guerra d’Iraq, el Prestige i ETA.
Un escenari com aquest seria una benedicció per al sobiranisme. La crítica a la política espanyola (madrilenya) és ben fàcil, i molt més fàcil encara derivar l’argument cap a la necessitat de ser governats des de Catalunya, per polítics catalans, sensibles al tarannà i els problemes del país. Però no és aquest, l’escenari.
La llei del pèndol, en física, descriu un moviment oscil·lant que va perdent força amb el temps fins estabilitzar-se al centre. La política, però, no és física, i en aquest món paral·lel de polítiquejos i ideologies el pèndol adquireix més força amb cada nova oscil·lació, assolint extrems mai imaginats un temps abans, fins tensar tant la corda que acaba per trencar-la.
Una dita molt popular a les facultats de Dret ens diu que “quan la política entra per la porta, la justícia surt per la finestra”. Un cas flagrant l’hem patit amb les declaracions del conseller Nadal referents a l’aixecament de barreres per part d’Acesa aquest cap de setmana, i qui en pagaria les pèrdues. L’explicació, segons Nadal, és ben senzilla: cobren molts diners, “no vindrà d’aquí” .
Olla de Grills 
Ultims comentaris