Sembla ser que la pregunta a donar resposta en aquest període electoral estatal és: “Què voto?”.

Un cúmul de situacions entremesclades ens han dut a una situació de desídia i/o ràbia generalitzada i, això, ens fa passar per una etapa de desconcert electoral. Cadascú, individualment, farà el què bonament podrà o voldrà, però el què és cert és que hi ha debat i una de les opcions més comentades és el vot en blanc -fins i tot demanat públicament per Heribert Barrera-.

Però, què és el vot en blanc i quines conseqüències pot comportar?

Segons la Llei 5/1985, de 19 de juny, de règim electoral general (LOREG), “es considerarà vot en blanc, però vàlid, el sobre que no contingui papereta i, a més, en les eleccions pel Senat, les paperetes que no continguin indicació a favor de cap dels candidats. (art. 96.5 LOREG). Un cop fet el recompte, segons el mateix text legal, s’aixeca acta de la sessió, “en la qual s’expressarà detalladament el número d’electors que hi hagi a la Mesa segons les llistes del cens electoral o les certificacions censals aportades, el dels electors que haguessin votat, (…), el de les paperetes nul·les, el de les paperetes en blanc i el dels vots obtinguts per cada candidatura (…)” (art. 99.1 LOREG). Així mateix, es diu que “(…) es computaran com a vots vàlids els obtinguts per cada candidatura més els vots en blanc” (art. 108.4 LOREG).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Com cada tres o quatre anys, les eleccions que toquen no són les nostres, i el debat sobre a quin partit votar es superposa amb l’inevitable dubte: què hi anem a fer, allà?

Sóc incapaç de decidir-me entre PSOE i PP com a millor guanyador de les eleccions espanyoles. Sincerament, posats a triar, prefereixo la gent que va més de cara; però mai de la vida m’alegraré d’una victòria electoral dels néts del franquisme. Tampoc puc veure el PSOE com el ‘mal menor’ que diuen molts, després de quatre anys de mentides, menyspreu i incompliments contra el nostre país. Com deia Pujol ja fa molts anys, ‘ni dretes ni esquerres, Catalunya‘. Ja s’ho faran, els espanyols, amb les seves eleccions.

El segon debat és el que m’interessa més: què hi hem de fer, els catalans sobiranistes, en aquestes eleccions? Votar a partits catalans perquè tinguin més poder de decisió a Madrid? Fer-ho pel PSOE per evitar un govern popular? Altres opcions com el vot en blanc, el vot nul o l’abstenció?
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

A l’edició d’El Periódico del passat 21 de gener, el president Maragall insistia en la necessitat de crear un partit demòcrata d’àmbit europeu que fos, més o menys, la translació al vell continent del Partit Demòcrata nord-americà.

La primera vegada que vaig sentir aquest propòsit, aquesta “maragallada”, em va deixar més aviat fred. Vaig pensar que una formació d’aquestes característiques, que aglutinés tot l’espai que va del centre a l’esquerra democràtica tindria, com a mínim, dos efectes perversos: d’una banda aigualiria, encara més, els continguts “socials” de les anomenades formacions progressistes. De l’altra, ajudaria a radicalitzar la dreta europea, que, ho tindria ben fàcil per acabar-se emmirallant en el Partit Republicà americà.

Ara, pensant-hi una mica més fredament, també li he anat reconeixent virtuts, al projecte. I és que és ben cert que el clàssic eix dreta-esquerra s’ha anat desdibuixant cada cop més. En un moment de la història on pràcticament -almenys a Europa- cap força política parlamentària planteja seriosament canvis estructurals de model econòmic, sembla clar que les diferències entre les formacions polítiques caldrà trobar-les -i potser serà difícil de fer-ho- en base a esquemes ben diferents. I Maragall n’apunta algun.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Les últimes enquestes apunten una devallada de la intenció de vot a les forces anomenables “nacionalistes”, entenent aquestes com les nacionalistes catalanes, és clar. CiU i ERC perdrien un parell d’escons cadascuna a les eleccions del 9-M si es complissin les enquestes. Duran i Ridao sortirien mal parats, ja que CiU passaria de 10 a 8 diputats, i ERC, de 8 a 6. Mal negoci per al nacionalisme català -ja no dic “sobiranisme”, perquè Duran lidera l’antisobiranisme a CiU- a les portes de la segona confrontació de Zapatero i Rajoy a les urnes. El bipartidisme i la cada cop major espanyolització d’aquests comicis a Catalunya (la pressió mediàtica en aquesta direcció és brutal) hi ajuden. Cada cop són unes eleccions més a l’americana en què tries el demòcrata o el republicà, i para de comptar. En aquesta lògica, que les forces d’àmbit estrictament català hi tinguin un joc mediàtic destacat és una aventura. Més enllà de la tria entre PSOE i PP, l’espai a les formacions del nacionalisme considerat “perifèric” és reduït.

A aquestes condicions estructurals dels comicis se li afegeix el desgast que ha patit els últims anys Catalunya i el catalanisme. L’erosió del culebrot estatutari ha fet molt de mal, i segurament CiU i ERC paguen una part de la factura. L’eix Catalunya-Espanya en una confrontació a Corts espanyoles és difícil de prioritzar. Caldrà veure quins missatges fan servir una CiU que vol i dol -la col·laboració amb La Moncloa no pot ser a qualsevol preu, estant ara a l’oposició a Catalunya- i una ERC que se sent decebuda de Zapatero, però que no pot jugar ni a l’equidistància ni posar en perill les rèpliques madrilenyes al tripartit català. Si governes a Catalunya, perquè hi governes. I si estàs a l’oposició, perquè hi estàs. Sempre resulta difícil el compromís amb la governabilitat espanyola, i especialment quan el meló de l’Estatut i tota la traca negociadora dels traspassos i el finançament estan damunt de la taula.

Així les coses, qui ho té millor en aquest escenari a Catalunya és el PSC. Ostenta més poder que mai a Catalunya i l’única complicació a nivell estatal és la relació d’amor-odi que manté des de fa mesos amb els companys del PSOE. Ara ve en Felipe i ens enamora, ara miro en Bono i m’irrito. Aquí tens la vicepresidenta De la Vega que ens agrada, però no vull ni veure aquella ministra “de cuyo nombre no quiero acordarme”. En qualsevol cas, però, amb retrets o somriures, més val Zapatero conegut que barons del PSOE per conèixer o, ja no et dic, Rajoy o Pizarro.

Elements per a desenvolupar argumentari

És ben cert que tots tenim un ideòleg dins. Al capdavall treballem mentalment sobre uns fonaments. M’he proposat de començar fent un repàs d’algunes idees bàsiques tot posant-les en ordre… en la mesura del possible. No voldria pas semblar pretenciós.

Benviguts! Passeu, que veureu la cuina…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Hi ha força gent que proclama el paper de lideratge de la PDD. Però jo no el veig per enlloc més enllà de dues manifestacions certament exitoses. Si realment vol tenir un paper de lideratge cal que assumeixi els riscos de liderar, altrament es deixa arrossegar. Ara ens venen unes eleccions força importants, perquè tornaran a legitimar el dret i la legalitat espanyola. Els partits (CiU, ERC, PSM, Entesa, BLOC i ICV-IPV) segueixen amb rumb ferm la seva croada electoral i ningú es veu amb els ànims de donar un cop d’atenció. Es pot dir que lideri alguna cosa la PDD? per a mi es deixa arrossegar pels partits.
Al meu entendre, i al de molta gent, la PDD no pot preferir de defensar els interessos sectaris a promoureaccions contra el sistema espanyol. Ho intenten fer recollint signatures per a fer un referèndum, però sense molestar a ningú. Un Vot en Blanc en les properes eleccions generals podria representar un veritable escac als partits. Aquest vot, si tal i com diuen les enquestes supera el 10% s’entendria a nivell nacional i internacional com un gest inequívocament de càstig i una prova de la nostra sobirania però sobretot de la nostra dignitat.

La llengua catalana ha entrat novament en campanya, aquest cop no només de la ma del Partit de la Ciutadania, que escudant-se en un liberalisme de pa sucat amb oli, continua afirmant que el castellà està discriminat a Catalunya degut a la política d’imposició del català que practica la Generalitat (?), sinó que també el Partit Popular, abandonant la moderació definitivament i buscant que no se li escapin més vots en direcció Ciutadans, critica ara la immersió lingüística, fins el punt .de portar el Sant Cristo Gros a presentar el flamant llibre de la FAES ¿Libertad o coacción? Políticas lingüísticas y nacionalismos en España, on anirem a parar?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Mentre llegeixo astorat que CDC proposa com a tàndem per a en Duran algú tan popular i sobiranista com en Pere Macias, i ERC un substitut de la Paluzie amb tanta formació com en Tardà, els nacionalistes de Mallorca han aconseguit tancar un acord per concórrer plegats a les properes eleccions a les Corts espanyoles.

El PSM, Unió Mallorquina, l’Entesa, Els Verds i Esquerra han aconseguit que Mallorca sigui la primera regió dels Països Catalans que presenti un bloc conjunt en les eleccions espanyoles. Ara, a Mallorca ja no els podran vendre la moto de la tria entre ‘dreta’ i ‘esquerra’. Ara podran triar entre votar ‘dreta espanyola’, ‘esquerra espanyola’ o front nacionalista.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Al meu article anterior de l’Olla ja vaig comentar com el nacionalisme espanyol tendeix a crear confusió entre les responsabilitats i aportacions a cada nivell d’administració. Així si el ciutadà acaba confós sense entendre a quina administració correspon cada servei és més fàcil la manipulació de certs mitjans, polítics i opinaires que ens perfilen una idea de l’estat on les comunitats autònomes -o més resumit, Catalunya i el País Basc- serien responsables de la majoria de problemes, mentre l’estat central seria el principal protector del ciutadà normal, la classe treballadora, o la Catalunya real -en el cas dels criticaires del PSC-. Aquest sistema de confusió sembla que tendirà a imposar-se en un futur immediat on cada cop són més habituals les competències compartides, cedides parcialment, o cedides aparentment però amb l’estat central remenant les cireres. Si a més hi afegim el desgavell d’empreses públiques i privatitzades amb monopoli i protector públic, el desori esdevé monumental. Els darrers moviments en els processos estatutaris i la manipulació efectiva que certs mitjans en van fer -recordeu l’afer de la poligàmia a l’Estatut català?-, han acabat creant un malentès tan descomunal que difícilment algú no gaire interessat en política entendrà qui és el responsable real de què el tren arribi amb retard o no tinguem electricitat a casa. La llei de la dependència o els ajuts Chacón a l’habitatge són un bon exemple de com l’estat tendeix fomentar la confusió exercint protagonisme en competències que no són seves, es tracta de mostrar com a mèrits de l’estat central allò que per llei està gestionant l’administració autonòmica i local. El foment de la desinformació és tan escandalós que fins i tot la UE ha tingut que demanar a l’estat espanyol que reconegui que bona part de les inversions en el tren d’alta velocitat s’han fet amb una important aportació de fons europeus, és a dir, amb l’ajuda i solidaritat de tots els europeus –Cinco días 10/12/2007-, 1.814 milions d’euros a la línia Madrid-Valladolid, 3.363 a la de Madrid-Barcelona-frontera, 2.100 a la de Madrid-Màlaga.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

En la primera part d’aquest article, Si el TC tomba l’Estatut (I): La quarta estratègia, parlava del camí que hem seguit per arribar fins aquí. Ara és l’hora d’analitzar què podem esperar raonablement del futur immediat en relació a l’Estatut. Com ja vaig avançar, em centraré en què pot dir el Tribunal Constitucional i quina seria la relació lògica dels partits catalans en funció de les seves respectives estratègies.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Joan Tugores, catedràtic d’economia de la UB, entrevistat per Gemma Aguilera al setmanari El Temps (02/01/08): 

“El model d’Espanya dels darrers anys ha estat esbiaixat en contra del territori i d’una economia com la catalana. El model de “campions nacionals” és un model basat en grans empreses que tenen la seu a Madrid, oposat al teixit productiu de Catalunya, que de veritat reconeix la importància de la internacionalització.“ 

“La competitivitat envers Europa està perdent força a causa dels diferencials d’inflació que genera el model de creixement triat per Espanya, i ja no podem devaluar la pesseta. El diferencial d’inflació en que s’està basant el creixement espanyol perjudica més el teixit productiu més acostumat a competir internacionalment, és a dir, el català.”

“Ja hem pogut comprovar que l’estratègia espanyola de “campions nacionals” erosiona el creixement de l’economia catalana”.

A Catalunya paguem impostos de primera i rebem serveis de tercera. Aquesta és una frase que sentim habitualment, però que no desperta cap tipus de revolta ni de plantejament seriós. Si fem el càlcul de sumar el total d’impostos directes, impostos indirectes i taxes diverses, i ho dividim pel total d’habitants, veiem que som un dels països amb major pressió fiscal de la Unió Europea. I si en paral·lel, revisem a través dels indicadors que ens mostren els estudis, la qualitat i la quantitat dels serveis públicsdels que disposem, observem com estem a la cua d’Europa en prestació de serveis.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

 

 

Després de l’anterior article 50+1 -que em sembla un tema que no podem deixar de banda, degut a les reiterades postures enganyoses i antidemocràtiques que demanen majories qualificades per a una de les dues opcions d’un futur referèndum d’autodeterminació-, hi ha un altre tema de gran interès: Com cal actuar en les properes eleccions estatals des d’una clau catalanista i/o independentista? Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Aquest 2008 promet emocions fortes a l’Estat. D’aquí a dos mesos, mal comptats, eleccions al Congrés i al Senat, amb uns resultats que es preveuen molt ajustats. Avui mateix, la Vanguardia publicava una enquesta molt oportuna. L’escenari que dibuixa és sensacional: el PSOE guanyarà les eleccions per tants pocs vots que, si Catalunya fos ja independent i, per tant, els resultats en aquest territori “no comptessin,” la formació política vencedora, a nivell estatal, seria, i per golejada, el Partit Popular.

És fantàstic imaginar-se aquest escenari, especialment quan observem com, des de fa uns anys, a la resta de l’Estat, la principal formació política de l’oposició, ha caigut, gràcies, en bona part, al discurs contundent i incendiari que s’emet des de les ones de la COPE, en el radicalisme més ultramuntà, en el fanatisme més absolut. A la dreta manen de fa un temps, en matèria de moral, les velles doctrines de la fe -escomesa contra el matrimoni homosexual, atac sense quarter a l’escola laica, al dret de les dones d’interrompre l’embaràs-; en matèria mediambiental, la negació completament acientífica del canvi climàtic; i a nivell de relacions internacionals –recordem la guerra a l’Irac- el menyspreu total a les resolucions dels organismes internacionals i la conseqüent defensa de l’ús de la guerra com a mitjà per crear més conflictes, que no per resoldre’ls, clar.

Doncs bé, davant del perill que se’ls apropa, els líders de l’esquerra espanyola, en lloc d’atacar democràticament tots aquests plantejaments tan retrògrads, sembla que preferiran –ho diuen els saberuts analistes- enterrar el cap d’estruç sota terra i, en canvi, unir forces amb els conservadors en allò que realment els agermana: el discurs espanyolista, la negació de la plurinacionalitat de l’Estat i la càrrega contra l’exercici del dret de lliure determinació. (El fantasma de l’incansable Ibarretxe s’apropa en forma de referèndum el proper mes d’octubre). Talment, aquests progressistes de saló ens estan demostrant que el vell tòpic de l’”España roja antes que rota”, si bé canviant el vermell intens per un color blau ben llampant, encara funciona, i que, per evitar l’esmicolament de la seva Espanya eterna, són capaços, si cal, de negar la teoria de l’evolució i consentir –a Navarra ja ho han fet- que la dreta reaccionària ocupi parcel·les de poder cada cop més àmplies.

Molt bé, davant d’aquest panorama desolador, els partits polítics de centre i d’esquerra de Catalunya, què faran? ¿Potser és massa obvi recordar que els plantejaments de la dreta espanyola reaccionària són bandejats, per damunt de sentiments identitaris, per més del 85% de la població, és a dir, per totes les forces polítiques, excepte el PP local i, potser, en matèria de moralitat, pel pietós Duran i Lleida i els seus acòlits?

A mi, particularment, m’agradaria que s’actués en bloc; que per poder garantir que la vella moral franquista, irracional, no torni a imposar-se, l’Espanya presumptament progressista accepti, de la seva banda, i a curt termini, l’establiment d’un sistema financer just, el traspàs de la gestió dels aeorports o l’oficialitat de les seleccions esportives nacionals, per citar uns exemples de l’actualitat més recent. I si no és així, que els nostres representants a Corts es neguessin, de bon principi, a prendre part a les votacions al parlament espanyol. –I ja s’espavilaran amb la dreta teocràtica!-. Ep, això sí, si us plau, caldria assegurar –podríem demanar un dictamen previ al consell consultiu, o al de l’Estat (espanyol), tant hi fa- que els díscols diputats i diputades de les circumscripcions catalanes, malgrat les conseqüents i reiterades inasistències al Ple, continuaran cobrant les seves remuneracions de forma íntegra i puntual. No fos cas.

És inevitable caure en els tòpics més infumables. Cal iniciar l’any amb bons propòsits i projeccions de futur; dues coses tant inevitables com les valoracions que se’n faran al desembre, amb fàcils resums de com ha anat tot i poques explicacions del que ha passat. Són llocs comuns a on el calendari ens du cada 12 mesos, i poc podem fer per resistir-nos-hi. Som-hi, doncs, amb les projeccions de futur (que espero no haver-me de menjar amb patates d’aquí a 366 dies).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

En l’últim article vaig parlar d’una part poc comentada del discurs de l’Artur Mas sobre la casa gran: les idees sobre regeneració democràtica en la línia de compromís polític i més contacte entre els electors i els escollits (circumscripcions petites, llistes obertes).

La majoria d’articles i opinions sobre la conferència van anar sobretot en la línia d’amor/odi envers el protagonista i sobre les contradeclaracions a curt termini que van suscitar, també una mica sobre què significa realment això de la casa gran del catalanisme i poc, molt poc, sobre les propostes de regeneració democràtica que són, més enllà dels discursos grandiloqüents, propostes que toquen de peus a terra i que són al nostre abast: només ens cal modificar la llei electoral.

Recordo aquest últim article perquè ara volia comentar unes altres declaracions de l’Artur Mas que torno a trobar trencadores, tot i que no es destaquin així: dimarts passat el líder de CiU va dir que votaria per la independència si la societat s’hi mostrés a favor en una proporció de dos terços. Aquesta afirmació, feta en un programa televisiu, és tan trencadora com el discurs de la casa gran: el líder de CiU votaria independència! El problema és que els spin doctors de la competència de seguida li han donat la volta per trobar-li tots els defectes i cap virtut: per què els 2/3?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Existeix una visió de l’administració catalana que és comuna als mitjans espanyols, tant als d’esquerres com als de dretes. La interpretació fàcil consisteix en donar la imatge d’una Generalitat anquilosada per uns governants nacionalistes que viuen ancorats en una visió identitària i conservadora del país . Segons aquest raonament totes les misèries de l’autonomia catalana serien responsabilitat dels ineptes polítics catalans, “son los catalanes aborto monstruoso de la política”, que deia Quevedo. Mentre els pocs èxits sempre seran gràcies a l’eficient gestió de l’administració central. I aquest seria el punt de vista habitual entre militants i simpatitzants del PP, C’s i PSOE.

El problema de la gerència del PSC, -poc avesada a fer seguiment i interpretació de la realitat a través dels mitjans pensats i escrits en català-, està en què un cop al govern els arguments que llegeixen als seus diaris no els acaben de coincidir amb la realitat amb la que han de fer quadrar els pressupostos. A tots aquells que no siguin capaços de fugir del populisme la impostura els portarà al naixement de la nova criatura, no cal enfrontar-se al partit mare, no calen interpretacions oposades depenent si el discurs es fa a un costat o l’altre del pont aeri, direm que la culpa és dels anteriors governs de CiU amb el PP com aliat, i per la llei de l’embut ho farem empassar als ciutadans, vulguin o no ho vulguin. Si després arriben les contradiccions, -com farem creure a la ciutadania que amb la RENFE no hi teníem res a veure?-, repetirem la consigna tantes vegades com calgui, crearem confusió, així aconseguirem finalment imposar el nostre llenguatge i allò dubtós es convertirà en la nostra veritat, única i indubtable. En aquesta línia és com hauríem d’interpretar les declaracions de Joan Ferran, Manel Mas, l’editorial de “El País”, o la cridòria anunciant l’arribada dels indis. La desinformació serà el principi de tota acció política. Així ens deia l’editorial “Trampa y bochorno” del diari madrileny:

Pero lo más bochornoso fue la actitud de CiU. Todo el mundo sabe que el balance de su dedicación a las infraestructuras durante los 23 años de su Gobierno se aproxima a la nada: en los años en que la autonomía madrileña de Alberto Ruiz-Gallardón construyó 101 kilómetros de metro, Pujol contabilizó 10, algo que perjudica al transporte de miles de pasajeros y que contribuye a la saturación de las Cercanías de Renfe, la coartada de la convocatoria.

Editorial que PP i C’s van fer seva amb satisfacció, dies després en Francesc de Carreras escrivia a La Vanguardia:

Igualmente escandalosa es la construcción del metro en Barcelona y su zona de influencia: ninguna estación nueva en los últimos cuatro años. Mientras Madrid ha construido 110 kilómetros de metro, Barcelona en igual periodo y con idénticas condiciones de financiación, es decir, en igualdad de condiciones, no ha llegado a construir ni el diez por ciento de Madrid. Ahí están las cifras.

Mateixa argumentació que podíem escoltar aquells dies en la majoria dels cabdills socialistes. Així és com amb quatre fases fetes i excés de sofismes responsabilitzen en Pujol del desgavell actual de la Renfe. Ara ja només cal repetir l’invent tantes vegades com calgui fins que els ciutadans acabin confosos sense saber si la RENFE la gestiona l’estat central o la Generalitat.

El més indignant és veure com molts dels que bramen el nou invent antinacionalista saben perfectament quins són els problemes de la gestió de l’ampliació del metro de Barcelona i quins són els defectes del finançament del metro de Madrid. Obliden aquests senyors informar que bona part de la inversió al metro de Madrid està finançada amb fons de cohesió europeus. Descuiden que la magna obra està gestionada per una empresa de caràcter públic anomenada Mintra que arrossega un deute superior als 2.400 milions d’euros -amb tants doblers en tindríem prou i de sobres per pagar un TGV de Perpinyà a Alacant- . Ometen que la senyora Esperanza Aguirre va intentar desviar comptablement aquest deute com a privat i que la UE va obligar a requalificar-lo com a públic i computable dins l’endeutament de la CAM. Un total de 2.400 milions que algun dia hauran de pagar els madrilenys, o pot ser no? Aquest és el secret dels 110 quilòmetres de metro, i no pas la bona gestió dels governants dels nostres veïns.

Confesso que fa una bona temporada que em trobo desorientat en la política catalana. Concretament, des de l’aprovació de l’Estatut. Encara no m’he recuperat d’aquella lletania de negociacions, titulars, posicionaments i cessions que va acabar amb un text que no il·lusionava ningú i del qual a l’hora del referèndum només havia tingut temps de concloure’n tres coses: que ja no ens declarava nació; que no establia un sistema de finançament propi; i que havia quedat més espès que el llibre d’especificacions d’un motor de quatre temps.

Ara la troca s’embolica per dos motius: el seu desplegament decebedor deixa al descobert les seves pitjors mancances, fins al punt que la majoria de protagonistes del seu redactat admeten ja el fracàs de l’experiència; i la possibilitat que el Tribunal Constitucional espanyol accepti tots o part dels recursos d’inconstitucionalitat que s’hi han presentat.

En aquesta sèrie de dos articles explicaré, en primer llloc, els diferents enfocaments estratègics que van donar lloc a un text estatutari deficient; i en segon lloc, per què el TC pot tombar aquesta llei i per què serà important que tinguem molt clar on som i de què estem parlant quan això passi.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

 

L’hivern de 1918 Europa feia el possible per pair la pau entre l’efervescència nacionalista i la tensió revolucionaria. A tocar de la derrota, el setembre i l’octubre d’aquell any l’imperi Austrohongarès s’havia començat a desfer  enmig de declaracions d’independència unilaterals. Al novembre, pocs dies després de la signatura de l’armistici, el rei Alfons XIII convocava Francesc Cambó a una entrevista que el líder de la Lliga a Madrid descriurà a les Memòries com una cita històrica. Alfons XIII es confessa atemorit per les notícies de revolta i desordre que arriben de Brussel·les, Berlín, Viena o Berna. El rei, tement que la flama de la revolta pugui prendre també a l’estat, accepta cedir a les pretensions autonomistes de Catalunya. Tal i com escriu el mateix Cambó, “amb la victòria aliada, els 14 punts i l’autodeterminació, era arribada l’hora de Catalunya”. S’equivocava.

 

La desfeta de la Unió Soviètica i els seus efectes geopolítics s’assemblen força al final de la Gran Guerra. La desintegració de Iugoslàvia que rebla la imminent independència de Kosovo n’és la darrera conseqüència. De les repúbliques bàltiques a Kosovo, passant per Eslovènia, Croàcia, Montenegro i Txèquia, el catalanisme ha pres l’exercici i el reconeixement de l’autodeterminació a l’Europa oriental com un indici de la pròpia llibertat imminent. És cert que l’atomització política i la reducció de la dimensió viable dels estats marca un canvi de tendència favorable a Catalunya, però la conversa d’Alfons XIII amb Francesc Cambó hauria de servir per a fer evident que només allò que passi a l’Europa occidental més propera pot obrir definitivament les portes a la independència de Catalunya.

 

L’any 1918 el poder espanyol no es preocupava de la desintegració de l’imperi Austrohongarès ni dels territoris retallats de Rússia i constituïts en estat per decret. El context balcànic i oriental és tan allunyat de l’Europa Atlàntica, pràcticament intocada des de la pau de Westfalia, que no suposa una amenaça. A la trobada amb en Cambó el monarca espanyol cita amb alarma Brussel·les, Berlín, Viena i Berna, ciutats que avui són a la Unió Europea (Suïssa a banda) i que juguen per tant la mateixa lliga que l’estat espanyol. És des d’aquí des d’on qualsevol moviment nacional tindria un efecte expansiu directe sobre Catalunya. Kosovo és una anècdota. És cap a Flandes i Escòcia on cal mirar perquè tot canvi en l’encaix europeu d’aquests països posarà l’estat espanyol en una situació entre difícil i inassumible. La pressa dels nacionalistes espanyols per tancar el joc autonòmic té molt a veure amb l’imminent esclat de la qüestió sobiranista a l’interior de la Unió Europea.

 

La debilitat política, l’heterogeneïtat social i la dificil viabilitat econòmica d’Espanya sense Catalunya, compliquen l’horitzó català i la possibilitat que el país pugui ser un dels motors sobiranistes d’Europa. Mentrestant, però, Escòcia i Flandes presenten condicions excel·lents per a subvertir l’ordre estatal establert i canviar substancialment la seva relació amb el Regne Unit i Bèlgica. És possible, fins i tot, que alguna de les dues nacions pugui accedir a la plena sobirania. Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg i Brussel·les des d’on s’obrirà camí per a desglaçar l’Europa dels estats. Un camí que Catalunya haurà de saber aprofitar.

 

Marc Arza Nolla

catalunya.ffw

www.catalunyafastforward.blogspot.com

Els partits polítics a Catalunya i a tot l’Estat Espanyol, funcionen amb lògiques de treball antidemocràtiques, els uns més que els altres, sent els partits anomenats d’esquerres els que acostumen a introduir més elements democràtics en el seu funcionament, tals com les primàries. Els orígens ideològics dels partits, i l’evolució que han experimentat a través de les diferents situacions polítiques que s’han viscut a l’Estat durant tot el segle XX, expliquen aquests comportaments no-democràtics. Si partim d’aquestes premisses objectivables, podem analitzar amb més cura l’especial polèmica que sempre es genera al voltant del caràcter assambleari d’ERC.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Visites

  • 33,442 hits
Octubre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« juny    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031  

Enllaços més consultats

  • Cap

Arxiu

RSS Marc Arza

  • Microblog a cop de twit (recull 49) gener 11, 2017
    Recull de twits dels últims mesos, tal com raja:Política:Segles de lluita per la llibertat de pensament contra l'Església, la Corona i l'Estat i haver d'acabar defensant-la de la correcció políticaLa dreta havia tingut el monopoli del moralisme, l'esquerra fa temps que va prendre el relleu. Quina llauna!Als fanàtics i als intolerants és m […]
    noreply@blogger.com (Marc Arza)