You are currently browsing the category archive for the ‘Martí Arcos’ category.
Ja hi tornem a ser. Un vegada més al Tribunal Constitucional espanyol s’han entretingut amb el joc de les cadires, aquest cop han estat dos magistrats conservadors els que no han estat prou hàbils per ocupar cadira. Els jutges “progressistes” han estat més ràpids i han pogut restaurar per enèsima vegada la seva hegemonia. Hom diu que a hores d’ara la majoria al tribunal és “progressista”, descripció que seria difícil d’encaixar amb el tarannà dels personatges. Segons definició de l’IEC el progressista seria “aquella persona que practica la doctrina i tendència que integra religiosament la lluita per la reforma de les estructures socials, polítiques i econòmiques, basant-se en la necessitat de posar en contacte la fe i la vida en el món actual“. I ja em direu quina mena de relació té aquesta definició amb els actuals magistrats del Tribunal Constitucional. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
L’inefable Daniel Sirera es veu que ha escrit un llibre titulat “Tan catalán como tú“. En la presentació del llibre sembla que el dirigent popular es trobava animat, en el seu ambient, i ens va deixar una frase d’aquelles memorables i que són tota una declaració d’intencions. -“No existeix la identitat catalana“, ens assegurava com si fos una gran proposició filosòfica. També ens obsequiava amb un “la Catalunya dels ciutadans lliures” o “el pensament únic implantat a Catalunya“.
La veritat és que si analitzem una mica fa la sensació que aquest home parla sense entendre el significat de les paraules que pronuncia. És un discurs farcit d’eslògans i un refregit d’expressions polítiques memoritzades. Sense cap mena de guió contextual, un simple crit de guerra primari que consisteix en repetir una i una altra vegada la doctrina popular, sense deixar lloc a cap mena de reflexió. O estàs amb ells o estàs en contra de la llibertat -no era això el pensament únic?”.
No sembla que entengui Daniel Sirera que afirmar en la presentació d’un llibre titulat “Tan catalán como tú” que la identitat catalana no existeix, és el mateix que afirmar que ell no és català. I després es pregunta, a on està escrit que un dirigent de CiU o ERC s’estima més Catalunya que un del PPC? Potser li hauríem de respondre, quina mena de pregunta és aquesta quan segons abans acaba de declarar que la identitat catalana no existeix? El més delirant és que ens afirmi que ell defensa la Catalunya dels ciutadans lliures, quan al mateix temps està negant la llibertat de decidir la identitat pròpia a la majoria de ciutadans d’aquest país. Això sí, les paraules llibertat i liberal les fa servir sense cap mena de pudor, com si en fos ell l’inventor.
Veiem que en pensava dels personatges com Daniel Sirera un veritable liberal castellà de principis de segle XX com és “Ortega y Gasset“. Quina diferència d’estil amb els auto-anomenats intel·lectuals d’avui en dia, dubto que pugui ser mai un referent per a l’actual dreta espanyola -i tampoc per l’esquerra-. S’hi trobarien ben retratats.
Del “Prólogo para franceses” de la “Rebelión de las masas“:
Per molt incert que pugui semblar el resultat de les properes eleccions generals hi tenim una notícia que ja podem avançar amb antelació. El dia 9 de març la candidata Carme Chacón anunciarà una contundent victòria a Catalunya i en especial a la província de Barcelona. Això serà així tant si el PSC obté uns bons resultats com si aquests són catastròfics, el discurs ja el pot tenir preparat la candidata, ningú dubta d’una victòria del PSOE. Minuts després els analistes ens donaran pistes del perquè del moviment d’escons i una vegada més ens repetiran el tòpic del cinturó roig, fenomen ja tan incrustat en aquesta societat que ja seria hora que algun sociòleg ens seccionés les causes, algú que ens expliqués com pot ser que hi hagi un sector tan important de la població que mai ha canviat o canviarà la seva opció de vot. Una democràcia sense dret a oposició possible és una democràcia coixa, de la mateixa manera que es reclamava per higiene política la finalització dels 23 anys de govern de CiU, caldria que comencéssim a plantejar-nos que està passant en tot aquest grup de ciutats -inclosa Barcelona- on sembla ja impossible el canvi de color polític.
Al meu article anterior de l’Olla ja vaig comentar com el nacionalisme espanyol tendeix a crear confusió entre les responsabilitats i aportacions a cada nivell d’administració. Així si el ciutadà acaba confós sense entendre a quina administració correspon cada servei és més fàcil la manipulació de certs mitjans, polítics i opinaires que ens perfilen una idea de l’estat on les comunitats autònomes -o més resumit, Catalunya i el País Basc- serien responsables de la majoria de problemes, mentre l’estat central seria el principal protector del ciutadà normal, la classe treballadora, o la Catalunya real -en el cas dels criticaires del PSC-. Aquest sistema de confusió sembla que tendirà a imposar-se en un futur immediat on cada cop són més habituals les competències compartides, cedides parcialment, o cedides aparentment però amb l’estat central remenant les cireres. Si a més hi afegim el desgavell d’empreses públiques i privatitzades amb monopoli i protector públic, el desori esdevé monumental. Els darrers moviments en els processos estatutaris i la manipulació efectiva que certs mitjans en van fer -recordeu l’afer de la poligàmia a l’Estatut català?-, han acabat creant un malentès tan descomunal que difícilment algú no gaire interessat en política entendrà qui és el responsable real de què el tren arribi amb retard o no tinguem electricitat a casa. La llei de la dependència o els ajuts Chacón a l’habitatge són un bon exemple de com l’estat tendeix fomentar la confusió exercint protagonisme en competències que no són seves, es tracta de mostrar com a mèrits de l’estat central allò que per llei està gestionant l’administració autonòmica i local. El foment de la desinformació és tan escandalós que fins i tot la UE ha tingut que demanar a l’estat espanyol que reconegui que bona part de les inversions en el tren d’alta velocitat s’han fet amb una important aportació de fons europeus, és a dir, amb l’ajuda i solidaritat de tots els europeus –Cinco días 10/12/2007-, 1.814 milions d’euros a la línia Madrid-Valladolid, 3.363 a la de Madrid-Barcelona-frontera, 2.100 a la de Madrid-Màlaga.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Existeix una visió de l’administració catalana que és comuna als mitjans espanyols, tant als d’esquerres com als de dretes. La interpretació fàcil consisteix en donar la imatge d’una Generalitat anquilosada per uns governants nacionalistes que viuen ancorats en una visió identitària i conservadora del país . Segons aquest raonament totes les misèries de l’autonomia catalana serien responsabilitat dels ineptes polítics catalans, “son los catalanes aborto monstruoso de la política”, que deia Quevedo. Mentre els pocs èxits sempre seran gràcies a l’eficient gestió de l’administració central. I aquest seria el punt de vista habitual entre militants i simpatitzants del PP, C’s i PSOE.
El problema de la gerència del PSC, -poc avesada a fer seguiment i interpretació de la realitat a través dels mitjans pensats i escrits en català-, està en què un cop al govern els arguments que llegeixen als seus diaris no els acaben de coincidir amb la realitat amb la que han de fer quadrar els pressupostos. A tots aquells que no siguin capaços de fugir del populisme la impostura els portarà al naixement de la nova criatura, no cal enfrontar-se al partit mare, no calen interpretacions oposades depenent si el discurs es fa a un costat o l’altre del pont aeri, direm que la culpa és dels anteriors governs de CiU amb el PP com aliat, i per la llei de l’embut ho farem empassar als ciutadans, vulguin o no ho vulguin. Si després arriben les contradiccions, -com farem creure a la ciutadania que amb la RENFE no hi teníem res a veure?-, repetirem la consigna tantes vegades com calgui, crearem confusió, així aconseguirem finalment imposar el nostre llenguatge i allò dubtós es convertirà en la nostra veritat, única i indubtable. En aquesta línia és com hauríem d’interpretar les declaracions de Joan Ferran, Manel Mas, l’editorial de “El País”, o la cridòria anunciant l’arribada dels indis. La desinformació serà el principi de tota acció política. Així ens deia l’editorial “Trampa y bochorno” del diari madrileny:
Pero lo más bochornoso fue la actitud de CiU. Todo el mundo sabe que el balance de su dedicación a las infraestructuras durante los 23 años de su Gobierno se aproxima a la nada: en los años en que la autonomía madrileña de Alberto Ruiz-Gallardón construyó 101 kilómetros de metro, Pujol contabilizó 10, algo que perjudica al transporte de miles de pasajeros y que contribuye a la saturación de las Cercanías de Renfe, la coartada de la convocatoria.
Editorial que PP i C’s van fer seva amb satisfacció, dies després en Francesc de Carreras escrivia a La Vanguardia:
Igualmente escandalosa es la construcción del metro en Barcelona y su zona de influencia: ninguna estación nueva en los últimos cuatro años. Mientras Madrid ha construido 110 kilómetros de metro, Barcelona en igual periodo y con idénticas condiciones de financiación, es decir, en igualdad de condiciones, no ha llegado a construir ni el diez por ciento de Madrid. Ahí están las cifras.
Mateixa argumentació que podíem escoltar aquells dies en la majoria dels cabdills socialistes. Així és com amb quatre fases fetes i excés de sofismes responsabilitzen en Pujol del desgavell actual de la Renfe. Ara ja només cal repetir l’invent tantes vegades com calgui fins que els ciutadans acabin confosos sense saber si la RENFE la gestiona l’estat central o la Generalitat.
El més indignant és veure com molts dels que bramen el nou invent antinacionalista saben perfectament quins són els problemes de la gestió de l’ampliació del metro de Barcelona i quins són els defectes del finançament del metro de Madrid. Obliden aquests senyors informar que bona part de la inversió al metro de Madrid està finançada amb fons de cohesió europeus. Descuiden que la magna obra està gestionada per una empresa de caràcter públic anomenada Mintra que arrossega un deute superior als 2.400 milions d’euros -amb tants doblers en tindríem prou i de sobres per pagar un TGV de Perpinyà a Alacant- . Ometen que la senyora Esperanza Aguirre va intentar desviar comptablement aquest deute com a privat i que la UE va obligar a requalificar-lo com a públic i computable dins l’endeutament de la CAM. Un total de 2.400 milions que algun dia hauran de pagar els madrilenys, o pot ser no? Aquest és el secret dels 110 quilòmetres de metro, i no pas la bona gestió dels governants dels nostres veïns.
Ara que estem en ple debat del TGV seria interessant fer una mica d’història i analitzar com es va fer la construcció del ferrocarril a l’estat espanyol, quines coincidències hi trobem amb la situació actual. Situem-nos l’any 1868, hi veurem una estructura radial on Madrid està comunicat amb els ports de Barcelona, Donostia, Bilbao, Santander, Cadis, Màlaga, Cartagena i Alacant, a més de l’estació fronterera d’Irun. També hi trobarem connexions a d’altres ciutats amb poc pes estratègic o logístic, com poden ser Granada, Badajoz, Salamanca, Zamora, León o Toledo. Si mirem la situació a les dues principals ciutats dels Països Catalans ens trobem una situació molt semblant a l’actual amb el TGV, on l’eix Mediterrani estava partit en no haver connexió entre Barcelona i València, no existia tampoc una connexió entre Barcelona i la frontera, de manera que el ferrocarril a la capital catalana no té cap altre destí que mirar cap a la capital de l’estat. València llavors no estava connectada amb Madrid però sí amb Tarragona. Amb tot podríem dir que ens trobem amb el TGV en una situació calcada a la del ferrocarril el 1868. Com pot ser que s’hagin repetit els mateixos errors?
Cal dir que la perspectiva de creure en el sistema radial com un error o un perjudici cap a la nostra economia depèn dels ulls que es mirin, vist des del punt de vista nacional espanyol el sistema radial no és només positiu, si no que fins i tot podríem dir que és bàsic per al seu benestar. Si miren d’allargar al màxim la inauguració del túnel del Pertús per al TGV, o d’evitar com sigui que l’aeroport de Barcelona allotgi vols intercontinentals, o allargar els peatges de les autopistes que penalitzen l’eix Mediterrani, és per la raó bàsica que entenen que això els perjudicarà profundament la seva economia. Quan es tracta de diners no hi ha idealismes que valguin, i molt menys el somni d’una Espanya unida i sense desigualtats entre territoris, que no ens vulguin enredar amb conceptes com igualtat, solidaritat i fraternitat, que no va per aquí la cosa.
Històricament les grans ciutats sempre s’han estructurat al voltant d’un eix de comunicacions que faciliti el transport de mercaderies. La riquesa sempre ha anat associada al comerç, així les grans aglomeracions urbanes normalment s’han estructurat al voltant d’un port important, un riu navegable, o a partir del segle XIX al voltant d’un centre industrial -en el futur pot ser seran els aeroports-. Seguint aquests paràmetres, quina és l’excepció si fem una llista de les 25 aglomeracions urbanes més importants d’Europa?:
París, Istanbul, Moscou, Londres, Essen, Sant Petersburg, Milà, Madrid, Lisboa, Frankfurt, Katowice, Berlin, Düsseldorf, Atenes, Colònia, Nàpols, Barcelona, Stuttgart, Hamburg, Roma, Kiev, Munich, Varsòvia, Birmingam i Manchester.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Quan arribes a l’aeroport de “Srinagar” tens la sensació d’haver anat a parar a una base militar, el verd i el caqui predominen, veus alambrades als terrats i soldats que es passegen amb metralladores que per l’actitud semblen carregades. Un noi ens nega que sigui un aeroport militar, ens explica que si ens sembla tan atrotinat és perquè l’estan reformant. -“Quan acabin les obres, en un parell d’anys, serà un aeroport internacional i així podrem fer arribar milers de turistes directament sense passar per Delhi”. El cert és que algú treu en aquell moment la màquina fotogràfica i automàticament ens adverteixen i aconsellen de no fer fotografies, “-és pels militars” diuen, “-poden entendre que estàs fotografiant objectius militars”. A l’anar a buscar les maletes ens dirigeixen directament a un taulell on els que no tenim passaport indi hem de deixar les nostres dades i lloc d’allotjament. Descobrim així que érem els únics estrangers a l’avió, excepte un noi ros australià amb fila d’aventurer. Més endavant llegirem al bot on ens allotgem una circular de la policia on indica que aquest registre es fa per facilitar l’evacuació dels turistes en cas de conflicte. Tot i el xoc cultural la veritat és que la gent sembla molt afable i a la sala sembla que tothom es conegui, de seguida entenem que la gent és molt amistosa amb nosaltres i tampoc veiem cap mena d’hostilitat entre soldats i població local. Sortint de l’aeroport el país no ens sembla especialment pobre, el paisatge i certs xalets ens fan pensar per un moment que podríem estar en qualsevol país muntanyós europeu, pot ser al “Caucas”. Aviat però deduïm que l’ocupació militar és una constant a cada quilòmetre de país, cada cinquantena de metres veiem un soldat armat fent guàrdia, alambrades en alguns terrats i murs, controls continus a la carretera, de tant en tant veiem un comboi amb una vintena vehicles blindats. Tanmateix no hi trobem cap mena d’hostilitat, veus tot sovint civils conversant amb militars, els uns i els altres sembla que acceptin la situació amb resignació i l’ocupació no sembla res més que una part de la rutina habitual. Al cap d’uns dies també nosaltres ens acabem acostumant, malgrat la sensació d’inseguretat que provoquen sempre tants militars acabem per acceptar-ho com part del paisatge.
De fa temps creixen els enterramorts del catalanisme, catalans emprenyats amb el català emprenyat. Assegura el català contra-emprenyat que els trens s’avarien a tots els països del món, que Barcelona no és una ciutat prou important com per tenir un hub intercontinental, que el finançament actual del Principat és el millor que ha tingut mai Catalunya, que les avaries de FECSA-ENDESA venen provocades per haver estat massa temps perduts en debats identitaris en lloc de preocupar-nos pels problemes reals del país. Afirma el contra-emprenyat que el problema de la llengua catalana és una simple qüestió de competivitat, -si als cinemes no es projecten films doblats al català, és perquè no hi ha prou demanada-, ens diu amb firmesa.
Olla de Grills 
Ultims comentaris