Per molt incert que pugui semblar el resultat de les properes eleccions generals hi tenim una notícia que ja podem avançar amb antelació. El dia 9 de març la candidata Carme Chacón anunciarà una contundent victòria a Catalunya i en especial a la província de Barcelona. Això serà així tant si el PSC obté uns bons resultats com si aquests són catastròfics, el discurs ja el pot tenir preparat la candidata, ningú dubta d’una victòria del PSOE. Minuts després els analistes ens donaran pistes del perquè del moviment d’escons i una vegada més ens repetiran el tòpic del cinturó roig, fenomen ja tan incrustat en aquesta societat que ja seria hora que algun sociòleg ens seccionés les causes, algú que ens expliqués com pot ser que hi hagi un sector tan important de la població que mai ha canviat o canviarà la seva opció de vot. Una democràcia sense dret a oposició possible és una democràcia coixa, de la mateixa manera que es reclamava per higiene política la finalització dels 23 anys de govern de CiU, caldria que comencéssim a plantejar-nos que està passant en tot aquest grup de ciutats -inclosa Barcelona- on sembla ja impossible el canvi de color polític.

Aquest dies de campanya veurem una vegada més la repetició de tots aquests tòpics propis de la transició. El míting amb la intervenció de Felipe González, les americanes de pana, els punys de les camises arremangades més enllà dels colzes, la llengua dels immigrants perpetus, les promeses d’en Zapatero a les classes més desafavorides, i l’anacrònica separació maniquea entre ciutadans de dretes i d’esquerres. El festival habitual amb rosa inclosa i crides atemporals a la classe obrera. Escoltant aquesta mena de consignes semblaria que l’extraradi barceloní és una mena de banlieue parisenca on els fills dels immigrants que van arribar a la dècada dels anys 60 malviuen i lluiten per sobreviure els abusos de les dretes i la seva aliada burgesia catalanista. La veritat és que quan et passeges per aquests barris veus una realitat molt diferent, el fill d’aquesta immigració ara és un noi que voreja la trentena, amb estudis superiors, un “Golf” al garatge i una bona hipoteca, exactament igual que qualsevol jove del centre de la gran ciutat, classe mitja acomodada i sense gaire futur més enllà. Però el cert és que el vot segueix la mateixa tendència excepte algunes fugues passatgeres a la marca blanca d’ICV o alguns excèntrics que es decanten per ERC. I sí que es veritat que existeix aquesta Catalunya de classe treballadora -jo més aviat en diria classe manobrera, per diferenciar-ho de l’obrer industrial- però en la seva condició d’immigrant i sense dret a vot, no interessa ningú. Així que el discurs anirà dirigit cap aquell sector de població ja jubilada provinent de les immigracions que tan bé ens va descriure en Paco Candel, i aquells descendents seus als que volen penjar l’etiqueta d’immigrants perpetus -ara en diuen també població d’origen castellà, per no cometre la indelicadesa de comparar-los als nouvinguts del segle XXI, amb diferent religió i color de pell-. El sorprenent és que aquest discurs continuï funcionant encara trenta anys després, les raons crec que les podríem trobar en el domini del llenguatge que el socialisme català ha aconseguit imposar en dos ordres:

1) El nacional: La separació entre allò que és castellà i català, la nació no constitueix un tot si no que hi tenim dos elements clarament diferenciables, un de castellà d’origen humil i obrer, i un de català d’origen burgès i acomodat. La perversitat d’aquest discurs és evident, ells es mostren com a defensors de la població d’origen immigrant, en una Catalunya on gairebé tothom té relació familiar, d’amistat o cultural amb el castellà, aquest discurs pot escombrar tant en la població d’origen castellà com en la dels catalans de soca-rel. Qualsevol crítica al sistema de dualitat nacional és considerada com un atac a la pròpia dignitat de l’immigrant i etiquetada de xenòfoba, es talla d’aquesta manera qualsevol mena d’oposició política. El sistema és molt més efectiu del que ens podem pensar, de fet els darrers atacs del PP no constitueixen res més que una exageració de la pròpia visió nacional socialista. Els populars proposen una separació a les escoles entre la població d’origen castellà i català, el socialisme altrament imposa un sistema on es considera indigne sancionar un professor que es negui a donar les classes en català. De portes enfora en canvi mostren un sistema d’immersió lingüística que a la realitat no existeix, ja que aquest depèn del centre docent o inclús de la voluntat del propi professorat.

2) El social: En aquest cas també es fa una divisió dual de la pròpia societat, no és que diferenciïn entre polítiques de dretes o esquerres, en realitat el que s’imposa és assignar al propi individu la condició de ser d’esquerres o dretes. D’aquesta manera es fa impossible en molts cassos que una persona pugui canviar el seu vot, ser de dretes es converteix en quelcom de vergonyós i per tant només es podrà votar aquells partits que tindran el monopoli del discurs social, que són els que tenen el poder de decidir si això o allò és d’esquerres. No pots pensar diferent, si ho fas automàticament reps l’acusació de ser de dretes i les teves idees no paguen la pena ni de ser considerades. Després poc importa a qui afavoreixen les polítiques que defensen aquests partits auto anomenats d’esquerres. Un bon exemple ha estat l’anunci de Zapatero de retornar 400 euros als contribuents i que la resta de partits han hagut de criticar amb la boca molt petita.

Com podem escapar d’aquest discurs de control social? Només hi ha l’opció de negar el propi llenguatge que ens pretenen imposar, és a dir: 1) Som un sol poble i això és independent de quins siguin els nostres orígens, per tan correspon a la pròpia societat decidir com ens definim culturalment i al Parlament decidir com es legisla en temes culturals, no s’ha d’admetre en cap cas un futur amb dues societats diferenciades, la plena integració és la peça clau i única per evitar-ho 2) El discurs entre dretes i esquerres avui en dia no té cap mena de sentit, és només una proclama electoralista i s’ha d’evitar i criticar sempre la seva utilització, el que cal és discutir el contingut de les propostes i evitar les proclames messiàniques que no aporten res més que la negació del propi diàleg.