Esclerosi […] (FIG.) Encarcarament de qui no és capaç d’evolucionar, d’adaptar-se. (Diccionari de la Llengua Catalana, IEC)
Si hem decidit que el catalanisme, el sobiranisme, l’independentisme o la idea que volguem defensar ha de triomfar per vies democràtiques, no hem triat una via ràpida sinó un camí de carro que necessita unes inversions mai vistes abans. La democràcia, el sistema menys imperfecte de tots els que ha assajat l’humanitat per anar fent, pateix al nostre país d’una esclerosi que la durà al col·lapse si no ho evita un xoc de la potència d’un desfibril·lador.
No és un problema que pugui ser arreglat amb una nova Llei electoral, un nou repartiment territorial d’escons ni l’ús de les noves tecnologies. L’abstenció és estructural, els partits polítics són reunions hermètiques de gent que sempre ha estat allà, el debat consisteix a veure qui la diu més grossa per donar un bon titular als mitjans de comunicació afins, i el votant només demana que no el molestin. Què lluny queden els temps de la ‘polis’ on va nèixer la democràcia, les idees de Montesquieu sobre el repartiment del poder, o l’asserenat debat sobre les idees. Algun partit reivindica aquest llegat? Potser la solució al problema no passa per idees innovadores sinó pel retorn a aquests orígens.
Quan el paper d’un candidat hospitalitzat no és cobert pel número dos de la llista perquè aquest número dos no hi pinta res, en aquesta campanya. Quan els dos partits cridats a governar enceten una subhasta desacomplexada, dirigida a un potencial ramat d’ovelles sense criteri ni memòria, ni ganes de tenir-ne. Quan el candidat ho és no per les seves dots, el seu carisma ni la seva popularitat, sinó perquè ha aconseguit estar-se una dècada al partit sense barallar-se amb ningú. Quan un partit que ja sap amb qui pactarà es dedica durant dos mesos a posar el crit al cel per tot el que ha fet, està fent o el que farà el partit amb el que pactarà, només per evitar que la gent el voti evitant intermediaris. Arribats a aquest punt, qui volen que cregui en la democràcia?
Però la culpa no sempre és dels partits. Què hem de dir dels mitjans de comunicació, públics i privats? Tant infantils són les propostes dels partits? No les publiqueu! Tant sectaris són els contertulians dels consells executius? Convideu gent imparcial i amb alguna cosa a dir! Tant evident és que les promeses s’incompleixen? Feu un esforç, aneu a l’hemeroteca i dediqueu una portada cada dia a promeses incomplertes! Però és clar, sempre és més senzill copiar el teletip, repetir la frase graciosa, i apel·lar al pensament de sal grossa.
I finalment, els votants. Una massa que sempre es queixa però mai fa res. Incapaç de llegir-se un programa electoral, de votar un partit que no pertanyi al club del 5 ó 6 més grans. Servil i entusiasta del plat conegut, perquè l’altre plat els podria infectar (cosa que no va passar quan un altre se’l menjava). ‘Que vindrà la dreta!’, diuen uns. Tant malament ens va anar, amb ella? ‘Que l’esquerra ens destrossarà el país’, diuen els altres. Per què no ho ha fet ja, si n’ha tingut temps de sobres? Què en sabeu, uns i altres, de les propostes dels partits? Les que han sortit als titulars? I tota la resta, no us interessen?
La culpa sempre és d’un altre. Els partits pensen que els votants no són prou responsables. Els votants asseguren que la culpa de tot la tenen els polítics. Els mitjans de comunicació no admetran mai una crítica contra un periodista. I mentrestant la democràcia envelleix sense que ningú sigui capaç de regenerar-la.
Volem assolir la independència per vies democràtiques? Netegem abans la via, perquè a dia d’avui, cap idea que defensi un partit serà ben rebuda per aquells que no l’han votat mai abans. Només perquè ve d’un partit, i si és així “és que alguna cosa busquen”. I tu què fas, perquè no sigui així?
8 comentaris
Comments feed for this article
febrer 15, 2008 a 7:56 am
Ferran
En la meva opinió, l’esclerosi de la que parles és l’efecte directe de que no vivim en una democràcia sino en una partitocràcia. Algú coneix el 8é de la llista de qualsevol dels grans partits que es presenten per la provincia de Barcelona? Ja no parlem del 30é.
A la fi, només votem (i consti que no he deixat mai de fer-ho) per unes titelles, sense opinió pròpia però molt disciplinades, que només saben seguir consignes dels tres o quatre que surten a la foto.
En aquestes condicions, apropar la política al ciutadà no es gens fàcil.
Que ens deixin, al menys, llistes obertes d’un cop per tots i així ens podriem dirigir directament al senyor pel que hem votat.
febrer 15, 2008 a 7:58 pm
Martí Cabré
Un article contundent contra la línia de flotació de l’actual partitocràcia. El problema per als qui hi estem d’acord és: què fem?
Aquesta crisi ve de fa anys i creix en intensitat. Ja fa temps que tenim l’opció de votar partits rars, però el fet de no tenir cara i ulls els fa tenir poques opcions. A nivell municipal, les CUP o la PxC, amb uns mínims cara i ulls han aconseguit força representació local, més pel treball militant que pel lideratge destacat. El problema que tenen és que fan plantejaments massa extremistes per fer el salt nacional. Des d’un altre àmbit, C’s ha aconseguit representació nacional no gràcies a la militància sinó al suport mediàtic que ha rebut. No crec que cap d’aquests partits solucioni pas res, més aviat al contrari, però la seva (petita) força és també símptoma del desencís amb els grans partits.
Hem de votar un gran partit? Votar a favor o en contra, com diu en Cardús? Votem perquè X ens agrada o votem per impedir que mani Y, que no ens agrada? Crec que ja fa temps que votem més contra Y que per X. I això no és gens bo.
Votem en blanc o ens abstenim? Fins que aquesta opció no rebi un bon gruix d’electors, ningú en farà cas, d’aquests no-vots. En Montilla diu que si la gent s’absté és perquè ja estan contents amb la situació actual. Paraula del nostre president.
És clar que sempre és difícil trobar el partit que compleixi totes les nostres expectatives. Fins ara sempre podíem cridar “que hi ha algú més?” com en l’acudit de l’Eugeni, però ara ja no hi ha ningú més.
Ara el pas l’hem de fer nosaltres i votar persones enlloc de partits.
febrer 15, 2008 a 10:43 pm
Daniel Daranas
Croat, estic completament d’acord amb tot el que dius. Fil per randa. Personalment penso que estem davant d’un article cabdal per entendre la situació democràtica a Catalunya. Sense exageracions.
A la pregunta del Martí jo responc: avui en blanc, demà, qui sap?
Hi ha una variable que no depèn de mi. És la massa crítica de gent disposada a fer un nou partit, diferent, que s’adelanti als imprescindibles canvis en la manera de fer política al nostre país. Si aquest número és massa petit, seguiré votant en blanc. Si és més gran, podem muntar alguna cosa. Per a mi no hi ha més opcions, és així de senzill. Votaré en blanc. No servirà de res? D’acord, i què? Jo no tinc la culpa que poca gent coincideixi amb aquesta diagnosi. És la meva i actuaré en coherència amb ella. Si som pocs mala sort, també som pocs els seguidors del Sabadell i això es tradueix en menys ingressos i menys patrocinadors i per això no guanyarem la Champions com a mi m’agradaria. Però això no treu que els fets siguin així i que ara per ara no pugui, ni de lluny, ni remotament, votar cap dels partits actuals. Precisament per les raons que explica aquest article.
Admeto la possibilitat que dins d’algun dels partits existents hi pugui haver algun dia un canvi (radical) en la manera de fer política. L’admeto. Quan ho vegi m’ho creuré i incorporaré aquesta opció al meu ventall. No és el cas del temps present.
febrer 17, 2008 a 1:55 pm
Sargantana
Què has de fer quan saps que els partits d’obediència ‘catalana’ en el fons, en el fons, només es barallen per la cadira i el sou? Què has de fer quan veus que CiU calla com un mort davant de la inflacció de càrrecs de confiança de l’exERC, perquè sap que ells també tenen massa suports’condicionals’ i que a l’ombra d’Esquerra tindran barra lliure? Què has de fer quan veus que CiU és incapaç d’articular cap mena d’estratègia seriosa i només espera una carambola del destí per tornar al poder com sigui? Jo crec que en aquest moment el vot en blanc massiu seria la manera de castigar tots el partits. Tots. Perquè si no s’hi veuen forçats, ells ni tan sols es plantejaran mai canviar res ni fer res que no repercuteixi en benefici propi.
febrer 17, 2008 a 3:40 pm
Xavi Gómez
Llistes obertes ja! Primàries per escollir candidats ja! Donacions privades lliures ja! Que s’acabi el diner públic per pagar campanyes i mantenir estructures partisanes!
febrer 17, 2008 a 3:53 pm
Daniel Daranas
Vot en blanc massiu el 9-M, com vulgueu, i després ens n’anem a fer unes canyes; però i en el futur, què?
És clar que ara ja no som a temps de fer res decent pel 9-M, ni de lluny. Però potser ens hauríem de plantejar molt seriosament fer un partit en defensa d’aquestes qüestions que diu en Xavi.
No sé si ens posaríem d’acord entre liberals i socialdemòcrates. Potser hauríem de fer dos o tres partits nous, un per cada part de l’espectre ideològic, tenint en compte que cap d’ells funciona!
Qui sap, potser algun dia podríem viure unes primàries Xavi-Croat Català. Aleshores sí que seguiria la campanya amb interès!
(Per cert, ignoro el funcionament democràtic intern de les CUP. Potser han aplicat algunes de les coses aquí esmentades. Dic que no el conec, si fos així ho aplaudiria. Evidentment no em soluciona el meu problema concret perquè aquell no és el meu espai ideològic.)
febrer 17, 2008 a 3:56 pm
El Croat Català
Moltes gràcies pels comentaris!!
Sé que l’article és incomplet, un cop plantejat el problema caldria aprofundir en les solucions. És una idea de cara a futurs articles…
Una idea que em balla pel cap de fa temps, i crec que havia apuntat ja en algun article anterior, és convertir el catalanisme en catalitzador d’inquietuds més generals i una mica menys relacionades amb la nació, per crear sinèrgies que beneficiïn a tothom. De la mateixa manera que el catalanisme del s.XIX deia tenir com a objectiu modernitzar Espanya, per què no utilitzar el del s.XX per modernitzar la democràcia? (no només espanyola).
El catalanisme guanyaria presència als mitjans i suport social, que després podria utilitzar per assolir els seus objectius (talment com el catalanisme de la Renaixença va culminar amb la recuperació de l’autonomia l’any 1932, aquest nou pas podria ser la recuperació de la sobirania).
Cal pensar-hi…
Març 13, 2008 a 11:42 pm
L’invent no funciona « Olla de Grills
[…] (i aprofito per recomanar la lectura de dos escrits de companys de bloc) afrontar el problema de l’esclerosi democràtica i què podem fer, després del 9-M, per […]