Esclerosi […] (FIG.) Encarcarament de qui no és capaç d’evolucionar, d’adaptar-se. (Diccionari de la Llengua Catalana, IEC)

Si hem decidit que el catalanisme, el sobiranisme, l’independentisme o la idea que volguem defensar ha de triomfar per vies democràtiques, no hem triat una via ràpida sinó un camí de carro que necessita unes inversions mai vistes abans. La democràcia, el sistema menys imperfecte de tots els que ha assajat l’humanitat per anar fent, pateix al nostre país d’una esclerosi que la durà al col·lapse si no ho evita un xoc de la potència d’un desfibril·lador.

No és un problema que pugui ser arreglat amb una nova Llei electoral, un nou repartiment territorial d’escons ni l’ús de les noves tecnologies. L’abstenció és estructural, els partits polítics són reunions hermètiques de gent que sempre ha estat allà, el debat consisteix a veure qui la diu més grossa per donar un bon titular als mitjans de comunicació afins, i el votant només demana que no el molestin. Què lluny queden els temps de la ‘polis’ on va nèixer la democràcia, les idees de Montesquieu sobre el repartiment del poder, o l’asserenat debat sobre les idees. Algun partit reivindica aquest llegat? Potser la solució al problema no passa per idees innovadores sinó pel retorn a aquests orígens.

Quan el paper d’un candidat hospitalitzat no és cobert pel número dos de la llista perquè aquest número dos no hi pinta res, en aquesta campanya. Quan els dos partits cridats a governar enceten una subhasta desacomplexada, dirigida a un potencial ramat d’ovelles sense criteri ni memòria, ni ganes de tenir-ne. Quan el candidat ho és no per les seves dots, el seu carisma ni la seva popularitat, sinó perquè ha aconseguit estar-se una dècada al partit sense barallar-se amb ningú. Quan un partit que ja sap amb qui pactarà es dedica durant dos mesos a posar el crit al cel per tot el que ha fet, està fent o el que farà el partit amb el que pactarà, només per evitar que la gent el voti evitant intermediaris. Arribats a aquest punt, qui volen que cregui en la democràcia?

Però la culpa no sempre és dels partits. Què hem de dir dels mitjans de comunicació, públics i privats? Tant infantils són les propostes dels partits? No les publiqueu! Tant sectaris són els contertulians dels consells executius? Convideu gent imparcial i amb alguna cosa a dir! Tant evident és que les promeses s’incompleixen? Feu un esforç, aneu a l’hemeroteca i dediqueu una portada cada dia a promeses incomplertes! Però és clar, sempre és més senzill copiar el teletip, repetir la frase graciosa, i apel·lar al pensament de sal grossa.

I finalment, els votants. Una massa que sempre es queixa però mai fa res. Incapaç de llegir-se un programa electoral, de votar un partit que no pertanyi al club del 5 ó 6 més grans. Servil i entusiasta del plat conegut, perquè l’altre plat els podria infectar (cosa que no va passar quan un altre se’l menjava). ‘Que vindrà la dreta!’, diuen uns. Tant malament ens va anar, amb ella? ‘Que l’esquerra ens destrossarà el país’, diuen els altres. Per què no ho ha fet ja, si n’ha tingut temps de sobres? Què en sabeu, uns i altres, de les propostes dels partits? Les que han sortit als titulars? I tota la resta, no us interessen?

La culpa sempre és d’un altre. Els partits pensen que els votants no són prou responsables. Els votants asseguren que la culpa de tot la tenen els polítics. Els mitjans de comunicació no admetran mai una crítica contra un periodista. I mentrestant la democràcia envelleix sense que ningú sigui capaç de regenerar-la.

Volem assolir la independència per vies democràtiques? Netegem abans la via, perquè a dia d’avui, cap idea que defensi un partit serà ben rebuda per aquells que no l’han votat mai abans. Només perquè ve d’un partit, i si és així “és que alguna cosa busquen”. I tu què fas, perquè no sigui així?