Després de cinc articles parlant sobre la hipotètica independència de Catalunya, la situació econòmica i financera del país i de l’estructura dels nostres partits polítics, vull donar un salt de sis-cents quilòmetres i fer cinc cèntims sobre la situació dels dos principals partits a de l’Estat espanyol. I, com ja sabem perquè hi ha molt bons articles al respecte, la situació és bastant desoladora pels interessos de Catalunya. El nacionalisme espanyol ha ressorgit en les seves més variades formes, i adoptant tots els colors de l’espectre polític. Entrem a valorar una mica més les causes de fons del renaixement del nacionalisme espanyol més ranci.

 

En aquesta última legislatura, després dels atemptats de l’11-M i de la ferocitat amb la que s’ha viscut la política al parlament espanyol, podem afirmar que s’ha confirmat que la política a Espanya ha experimentat alguns canvis La política espanyola està canviant. aquesta és una afirmació que hom sent repetidament, però ningú n’explica les causes de fons. La realitat és que les ideologies dels aparells dels dos partits d’abast nacional ha variat substancialment en els darrers temps. Al PSOE han passat de la socialdemocràcia clàssica de Felipe González i d’alguns dels seus coetanis com Tierno Galvan, al radicalisme democràtic socialista de J.R. Zapatero. Ambdues ideologies són socialistes, però el radicalisme democràtic introdueix una ambició reformista molt més àmplia que la socialdemocràcia clàssica.

 

És el radicalisme democràtic socialista que va impulsar les reformes Republicanes de la Segona República Espanyola, o que es va enfrontar al sector felipista a Suresnes o en d’altres congressos històrics durant la dictadura. Aquell romanent polític ha reflotat ara de la mà de Jose Luis Rodriguez Zapatero. Les pors de la transició sembla que ja han passat i el Partit Socialista fa ressorgir una de les seves famílies ideològiques més ocultades durant aquests últims 30 anys.

 

Per la seva banda el PP ha passat de la regeneració centrista d’Aznar, i de referents centristes com Hernández Mancha o Herrero de Miñón, a la radicalitat ultraconservadora del mateix Aznar i dels seus successors Rajoy, Zaplana i companyia. La il·lusió liberal de la primera legislatura d’Aznar ha desaparegut sense deixar rastre. Espanya no té tradició liberal, i el PP no la representa perquè és un partit amb arrels ideològiques molt més autoritàries i ultraconservadores que no pas un altre cosa. Durant els últims 30 anys, des de la mort del dictador s’ha amagat sota aquest vel de centrisme, un vel que ja ha passat a millor vida.

 

La dreta majoritària a Espanya es cada cop més antimonàrquica, i és que el Rei es troba ara molt més a gust amb el PSOE al poder que no pas amb el PP. El conservadurisme Espanyol es sociològicament hereu de l’antic règim franquista, i s’apunta als nous vents del neoconservadurisme de la família Bush, dels Skills and Bones, ideologia sorgida arran de la caiguda del Mur, i que defensa suposadament un liberalisme econòmic mixt, mesclat amb el radicalisme religiós i la pervivència de les aristocràcies socials. Per això, ser liberal no té res a veure amb ser neocon. El PP oblida que per a ser liberal, no només val ser-ho econòmicament, sinó que també cal ser-ho políticament i socialment. I el PP políticament és molt més antiliberal que no pas liberal, igual que el PSOE.

 

El PP de la segona legislatura, va mostrar la seva herència més descarada del Règim anterior, va contaminar la separació de poders, va ser despectiu i arrogant fins a cansar-se, i va criminalitzar a tot aquell que no fos neocon. El PP va esdevenir el que molts ens temíem que pogués esdevenir algun dia. La demagògia i la baixa calanya política de molts dirigents del PSOE, també hi van col·laborar. L’actuació política del PSOE en el cas Yakolev, el Prestige o els atemptats de l’11-M va ser vergonyant i manipuladora.

 

Aquests canvis no són fruït de la casualitat, sinó que representen el despertar sociològic de les arrels d’aquests dos partits. Si fins ara havien representat la dreta i l’esquerra moderades, això ja no és així. Aquest no era sinó el preu que havia calgut pagar per tal de superar la transició política. Aquest fet demostra que el Regne d’Espanya és encara una democràcia jove, amb partits originats en i amb apriorismes ideològics antidemocràtics, que han hagut d’assimilar la democràcia, i que ara ho continuen fent però potser d’una manera molt més sincera, mostrant-se amb un altra cara.

  

Tot això ens hauria de fer reflexionar. Si es contrasten les declaracions dels polítics de PP i PSOE, el que sentim al carrer, el que llegim pels mitjans, i es valora globalment l’estat de la societat Espanyola crec que ens hauríem de fer algunes preguntes. És Espanya ja una democràcia consolidada? Quan farà algú algun dia un estudi seriós i global sobre el comportament polític a Espanya? Quins són els referents ideològics de la gent normal i corrent? Quan es podrà desenvolupar a Espanya una tercera vía entre el conservadurisme y la socialdemocràcia, basada en l’ideari liberal?

Advertisements