Els últims cinc anys, i els darrers dos dies, fan evident que .la immaduresa de l’independentisme català no és circumstancial sinó endèmica. Potser caldria començar a distingir entre voler la independència i ser independentista.  

El sobiranisme no pot confondre objectius i mitjans. La consecució de la plena sobirania dotant-se d’un estat català és el camí més directe al control del propi destí però no exclou altres formules que permetin garantir l’avanç en la sobirania i el progrés del país. Així doncs, no s’hi val a utilitzar la suposada puresa doctrinal de l’independentisme enragé per a negar legitimitat al gruix del catalanisme, ni a devaluar altres opcions formals de realització política de les aspiracions catalanes, plantejades des de la fidelitat i la devoció al país. En última instància, si la construcció nacional és un procés fluid, també haurien de ser-ho les estructures polítiques que l’acompanyen en el seu camí. 

La sensació de retrocés nacional dels últims anys porta al radicalisme curt de mires del cop damunt la taula. Un camí que fins ara no ha donat ni un sol resultat positiu per al país. Es fa difícil fer plantejaments a llarg termini quan s’està perdent la partida però alhora sembla evident que és només a llarg termini que es pot guanyar.