Han tornat a passar unes eleccions generals, i independentment dels resultats de cada partit, les males sensacions al voltant de la política són més constants que mai. La campanya ha estata aburridíssima, els debats no han fet trempar a ningú i la sensació de presa de pel ha augmentat exponencialment. Cada vegada són més persones les que tant a l’Estat espanyol com a Catalunya, coincideixen en que el problema amb la política rau en el fons i no en les formes. El problema ja no és si un partit és més de dretes o més d’esquerres, si és més o menys nacionalista. La clau de volta és ara el propi sistema polític i les regles jurídiques sobre les que recau. Llegeixo cada cop més als diaris de diferents tendències ideològiques i als blocs polítics de la xarxa, la necessitat de començar a parlar de llistes obertes, de política professional, de democràcia participativa, de separació entre grup parlamentari i aparell.

I no és d’ estranyar que cada vegada hi hagin més reaccions de sorpresa
davant d’una abstenció cada vegada més alta, del desastre general que va
significar la negociació del nou Estatut, en front del gravíssim grau de
desafecció política que tenim actualment, i veient les dictatorials
estructures dels aparells dels partits polítics, aspectes que ja he
explicat més àmpliament en anteriors articles.

Fa no gaires anys, els que primer ens vàrem avançar a aquest debat i ja vam
escriure i parlar d’aquest tema vàrem ser titllats de neoliberals salvatges
de voler importar el sistema anglosaxó salvatgement antidemocràtic i moltes
més bajanades que no val la pena repetir. Han hagut de passar alguns anys
perquè dos polítics retirats, deixin anar algunes frases en la direcció del
canvi. Tant Jordi Pujol com Pasqual Maragall ja porten uns mesos dient que
el país necessita canvis en l’estructura del seu sistema partisà,
institucional i de legislació electoral.

A dia d’avui podríem parlar de dues grans solucions al problema de
desafecció política i crisis política que patim. Una que prové de
l’esquerra ideològica que vol un canvi (perquè també hi ha una esquerra que
vol que tot continuï igual), tot proposant un augment de la democràcia
participativa en detriment de la democràcia representativa i dels partits
tradicionals, i un intervencionisme més gran del sector públic en la
societat. És a dir, que la gent s’impliqui més en les decisions públiques(
independentment del grau de judici de cada persona) i que l’administració
intervingui encara més per assegurar el suposat bé general. És la mateixa
recepta que ha proposat sempre. I és que s’ho hauria de fer mirar, perquè
les úniques novetats que ha incorporat l’esquerra catalana en els últims
vint anys, per cert, molt ben capitalitzades per IC-V, han estat el
feminisme, l’ecologisme i les bicicletes.

L’altre gran model prové del liberalisme polític que proposa adoptar, en
funció de les característiques concretes de la realitat catalana, el model
anglosaxó. El problema, al contrari del que es diu des de l’esquerra, no
són els partits, sinó que el problema és la forma com estan estructurats
els partits. Per tant, els partits i la democràcia representativa continuen
sent el model a seguir, però necessitarien grans reformes.

D’entrada liberalitzar les donacions privades als partits i que aquestes
no fossin anònimes, i limitar en més d’un 50% els recursos públics que es
destinen a finançar els partits polítics i les campanyes electorals en
època d’eleccions. D’una banda sabríem amb transparència qui subvenciona
els partits, i de l’altre els consumidors ens estalviaríem bastants milions
d ‘euros.


En segon lloc, establir llistes obertes en les quals tots sabéssim a qui
hem votat i qui ha de representar els nostres interessos. A més els partits
haurien d’elaborar les seves llistes electorals en funció de les capacitats
dels seus membres, i no en funció dels favors prestats, les fel·lacions
encobertes, o el parentesc familiar. El millor favor que ens poden fer als
contribuents els partits polítics, es presentar a gent capacitada.

D’altra banda, que els grups parlamentaris i els diputats a títol personal
tinguessin la llibertat d’exercir el seu vot independentment de les
directrius ideològiques de l’aparell polític del seu partit. Això permetria
que es sentissin obligats a defensar els interessos de la gent que els ha
votat. Seria ideal que l’aparell es dediqués només a fer proselitisme
ideològic i que el grup parlamentari fos el que realment fes política

En tercer lloc introduir els aspectes positius de la democràcia
participativa a nivell local, i nacional, però sense desvirtuar a la
democràcia representativa. La democràcia participativa pot ajudar a millora
a la representativa, però en cap cas substituir-la. L’única manera
d’organitzar una societat democràtica és a través de la representació, ja
que sino s’esdevindria un caos en el que els més forts imposarien sempre
els seus interessos.
En quart lloc, demanar una preparació acadèmica adequada als polítics de
tots els nivells, rellançar la figura del polític com la d’un professional,
pagar millor als polítics i alhora poder exigir-los molt més que no pas
ara. Acurtar la distància entre el polític i l’electorat a tots els
nivells, i propagar que el feedback constant d’exigència i resultats fos
continuat, de la mateixa manera que cada vegada som més els que reclamem
que la administració ens informi a nivell particular de les bajanades en
les que es gasten els nostres impostos.


Els dos models proposats, el que prové de l’esquerra del nostre país i el
que prové de la nova fornada de liberals catalans de casa nostra, responen
a lògiques molt diferents, però ambdues, discussions ideològiques de banda,
tenen el mèrit de demanar canvis. Canvis que van molt més enllà de la
ideologia i del vot i que haurien d’aprofundir en la qualitat democràtica
de tots nosaltres. Potser el problema és que és un debat que porta bastants
anys fent-se en el terreny acadèmic de les facultats catalanes de ciències
polítiques, però que encara no ha estat dut a terme per la nostra classe
política i els seus super-assessors. cunyats, amics i coneguts.