You are currently browsing the category archive for the ‘Marc Roca’ category.
Aquesta vegada el dia després és el de la Jornada de reflexió de veritat. Si no canvien les coses, les conseqüències poden ser molt greus. Si canvien, poden ser molt bones. De tots nosaltres depèn. No valoro els resultats ni per bé ni per mal. Senzillament, refelxió, reflexió, reflexió! I, unitat d’acció!
Que fàcil que era votar anys enrera! Sabies qui guanyaria, sabies qui perdria i gaudies amb una il·lusió infantil de les petites passes de l’independentisme parlamentari.
Però les coses han canviat amb l’entrada del nou segle. Ara tot és més confús, no hi ha aquells blancs i negres que et permetien tenir clara la teva opció. Coincidències o no, aquesta interrelació de confusions ha topat amb el temps amb una altra: Abans els inputs d’informació t’entraven d’una forma passiva i per pocs canals (els mass mèdia). Ara, la informació es cerca d’una forma molt més activa i per una multitud de canals, a més de rebre’s en temps real. No sé si és directament relacionable, però aquí hi ha hagut un canvi de xip que alguna cosa hi deu tenir a veure amb la confusió generalitzada. Confusió, per altra banda, que no vol dir que s’hagi de qualificar de negativa, prefereixo percebre-la d’una forma objectiva.
Sembla ser que la pregunta a donar resposta en aquest període electoral estatal és: “Què voto?”.
Un cúmul de situacions entremesclades ens han dut a una situació de desídia i/o ràbia generalitzada i, això, ens fa passar per una etapa de desconcert electoral. Cadascú, individualment, farà el què bonament podrà o voldrà, però el què és cert és que hi ha debat i una de les opcions més comentades és el vot en blanc -fins i tot demanat públicament per Heribert Barrera-.
Però, què és el vot en blanc i quines conseqüències pot comportar?
Segons la Llei 5/1985, de 19 de juny, de règim electoral general (LOREG), “es considerarà vot en blanc, però vàlid, el sobre que no contingui papereta i, a més, en les eleccions pel Senat, les paperetes que no continguin indicació a favor de cap dels candidats.” (art. 96.5 LOREG). Un cop fet el recompte, segons el mateix text legal, s’aixeca acta de la sessió, “en la qual s’expressarà detalladament el número d’electors que hi hagi a la Mesa segons les llistes del cens electoral o les certificacions censals aportades, el dels electors que haguessin votat, (…), el de les paperetes nul·les, el de les paperetes en blanc i el dels vots obtinguts per cada candidatura (…)” (art. 99.1 LOREG). Així mateix, es diu que “(…) es computaran com a vots vàlids els obtinguts per cada candidatura més els vots en blanc” (art. 108.4 LOREG).
Després de l’anterior article 50+1 -que em sembla un tema que no podem deixar de banda, degut a les reiterades postures enganyoses i antidemocràtiques que demanen majories qualificades per a una de les dues opcions d’un futur referèndum d’autodeterminació-, hi ha un altre tema de gran interès: Com cal actuar en les properes eleccions estatals des d’una clau catalanista i/o independentista? Llegeix la resta d’aquesta entrada »
El dret de decidir “s’ha d’aplicar sobre aquelles qüestions que permetin un gran consens intern”. Aquesta afirmació la feia Artur Mas en una entrevista a El Temps de la setmana passada (Núm. 1.225, de 4 de desembre del 2007).
Enric Rimbau, l’entrevistador, segueix amb el tema, i li diu que “quan l’estat espanyol ha exercit el dret de decidir, amb consultes populars com les de l’OTAN o el tractat per una constitució europea, no ha partit d’un consens previ”. “Cal posar-hi aquest límit?”, li acaba preguntant.
En Mas creu que si:
“No m’interessa aconseguir les coses pel 51%. Crec que no n’hi ha prou. Cal que escollim els àmbits de consens i cal que aconseguim aquests consensos per majories reforçades. Imaginem-nos, a l’extrem final, un exercici d’autodeterminació. Això ha de requerir una majoria molt reforçada perquè un país vagi bé. Jo hi poso aquesta condició. Sé que vol dir que ens compliquem les coses internament, però penso que és l’única manera que aquest país avanci democràticament. No intentem vèncer una part dels catalans, convencem-los”.
Ho ha reiterat a l’especial de “Propostes després de l’1D” que està fent Vilaweb.
La Casa Gran de la Gent Gran. Molta gent i, la majoria, de mitjana edat o ja avançada. No em sembla un detall poc important, tot i que no se n’ha parlat gens. Després de llegir unes quantes notícies i opinions sobre el tema, i deixat passar un temps prudencial per refredar les idees, faig la meva particular crònica comentada dels fets viscuts dimarts passat al Palau de Congressos.
És d’agrair que per primera vegada un partit polític convidi en zona reservada, juntament amb personalitats, polítics i periodistes, un grup de blocaires, entre ells un servidor. A partir d’aquí, que cadascú faci la seva pròpia reflexió sobre aquest fenomen anomenat “bloc”, com a mitjà de comunicació anàrquic però, alhora, ple de força per a crear opinió. Si bé podem acceptar que no és un mitjà uniforme de masses -com els que coneixem-, també podríem dir que forma un grapat de grans d’arena que van directament als ulls i a les orelles de polítics i periodistes que, al cap i a la fi són els que acaben publicitant les idees que es van coent a la blogosfera. Els blocs no són un mitjà de masses, són molts mitjans que arriben als mitjans de masses i aconsegueixen crear opinió.
A mi hi ha qui em titlla de filoconvergent i hi ha qui em titlla de Cupaire, i en part tots tenen raó, perque el què m’interessa és aconseguir un objectiu clar de llibertat i respecte, i els partits són mers mitjans a utilitzar. Per això, m’agradarà descriure i opinar dels fets tant en els seus aspectes positius com en els negatius.
Per sobre de les més de 3.000 persones que omplien el Palau, es palpava en l’ambient que estàvem davant d’un fet polític de transcendència i que CDC segueix al peu del canó. Això és bo. Tenia un seient reservat, però no em va ser possible ocupar-lo, ja ho havien fet per mi i les aglomeracions no permetien discutir amb un mínim d’educació. Fins al punt que al començar la conferència va haver-hi una petita i grollera picabaralla entre dos persones d’avançada edat i la resta intentant fer-los callar. Patètic. Entre el públic, molta corbata i molta gent gran. De la mateixa manera que el diari AVUI té un problema en la renovació de la seva clientela, com ja vaig explicar, si aquest públic allí present és representatiu de la base social de CDC, tenen un problema, i aquest es diu “rejoveniment” i no “refundació”. I, la gent jove ja sabem què vol, que se li parli clar i català que, tot i tenir molt temps per davant, no està disposada a perdre el temps amb mitges tintes. Si els anys 80’s ERC tenia una parròquia molt fidel però amb poca energia vital i poc temps per endavant per a dur-la a terme, potser CDC s’ha envellit amb l’entrada de segle. Això pot ser bo o dolent, depèn de com ens ho mirem. A efectes de partit i vells càrrecs, és dolent, però… si els joves demanem una altra cosa, potser hauran de canviar d’estratègia. I, l’acte del 20N és un petit pas endavant, però de ben segur que no serà l’últim.
Hem de canviar el xip. No (només) hem de donar resposta a la pregunta “Per què vols la independència?”, si no que cal fer la següent pregunta i esperar-ne la resposta: “Per què no acceptes l’opinió de la gent expressada a través d’un referèndum o una consulta popular?”. La mentalitat democràtica és un suport a l’ideal independentista.
A la dicotomia independència si-independència no, les respostes poden ser múltiples, però si comencem per democràcia si-democràcia no, el cercle es va tancant, i poca cosa s’hi pot dir. Per tant, comencem demanant democràcia. Amb aquesta premissa, ja tenim molt guanyat.
Ara bé, què passa quan la democràcia no està prevista a les lleis? Una de dos, o fas servir la imaginació o tires pel dret. Com que la segona opció és poc seguida per un gruix important dels catalans, potser cal començar per la primera.
El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va presentar el setembre passat un estudi efectuat durant l’any 2006 -en base a quatre enquestes- titulat “El perfil mediàtic dels electors dels partits parlamentaris, 2006” (pdf). L’objectiu principal de l’estudi és “conèixer a través de quins mitjans s’informen de política els ciutadans de Catalunya”. Cal situar els resultats en el context temporal corresponent, ja que, per exemple, l’AVUI feia poc que s’havia renovat de dalt a baix i encara no disposava del web nou. Així mateix, no és sobrer esmentar que la premsa digital catalana tot just està començant a donar bons resultats.
Havent escoltat els arguments dels Unionistes, l’únic que puc dir és: debat, debat, debat! Dues coses els caracteritzen: La falta d’arguments sòlids i el foment de la por i la ignorància (amb mentides incloses). Per això ens cal, debat, debat, debat!
“Catalunya, vol ser independent?”. Aquest ha estat el debat d’avui a 8TV (Grupo Godó), dirigit per Josep Puigbó en el programa “Amics, coneguts i saludats”. Han estat dues hores interessants de debat -amb alguns moments prescindibles, pel guirigall-, de les quals es poden extreure els següents arguments de la defensa dels Unionistes per a respondre NO a la pregunta. No entraré amb els arguments dels independentistes, altrament força coneguts, sino amb els dels Unionistes, ja que és on caldrà donar resposta els propers temps. Ja avanço que, tot i qualificar-los d’arguments, sovint són de tot menys això. Anem al gra:
Acaba de néixer una nova iniciativa sobiranista, molt visual, ben treballada, que permet fer un cens -anònim, però geogràfic i global- del sobiranisme català al món: Estatpropi.cat.
Si encara no t’hi has apuntat, t’animo a fer-ho o, com a mínim, fes una ullada al web perque val la pena.
Olla de Grills 
Ultims comentaris