You are currently browsing the category archive for the ‘Xavi Gómez’ category.
Arreveure,
Després de més 4 anys escrivint articles a publicacions digitals vàries, entre les que hi compto, entre d’altres, e-notícies, l’Olla de Grills i el meu propi bloc, he decidit deixar de fer-ho. No sé quant de temps serà, però de ben segur que m’estaré una bona temporada sense expresar els meus punts de vista públicament.
Les motivacions són diverses, però es podrien resumir en tres: l’ambient polític ha deixat de significar quelcom motivador per mi, tinc la sensació d’haver clamat en un desert o davant d’un mur de totxanes, i considero que tot el que havia de dir en referència a temes polítics, econòmics i socials ja ho he dit. I ni és bo fer les coses quan no toca, ni repetir-se com una cotorra, ni fer de salvapàtries al bell mig d’un oasi de complacència.
La meva feina considero que ja l’he feta, he lluitat per introduir l’ideari liberal a la consciència pollítica dels qui em llegien, i he denunciat tot allò i tots aquells als que considero uns aprofitats del sistema.
Us desitjo la millor sort possible a tots els membres de l’Olla de Grills, i a tots els meus lectors. De ben segur que ens tornarem a retrobar molt aviat.
Xavier Gómez i Martínez
Han tornat a passar unes eleccions generals, i independentment dels resultats de cada partit, les males sensacions al voltant de la política són més constants que mai. La campanya ha estata aburridíssima, els debats no han fet trempar a ningú i la sensació de presa de pel ha augmentat exponencialment. Cada vegada són més persones les que tant a l’Estat espanyol com a Catalunya, coincideixen en que el problema amb la política rau en el fons i no en les formes. El problema ja no és si un partit és més de dretes o més d’esquerres, si és més o menys nacionalista. La clau de volta és ara el propi sistema polític i les regles jurídiques sobre les que recau. Llegeixo cada cop més als diaris de diferents tendències ideològiques i als blocs polítics de la xarxa, la necessitat de començar a parlar de llistes obertes, de política professional, de democràcia participativa, de separació entre grup parlamentari i aparell.
Nou de cada deu economistes estan d’acord en què una de les variables que més influeix en el futur d’un país, és el seu model educatiu. A Catalunya tenim un model educatiu propi, però ni tan sols així hem pogut construir-lo de qualitat i de futur. El problema no són els diners. I els mestres funcionaris tenen tot el dret democràtic del món a manifestar-se conjuntament amb organitzacions d’extrema esquerra, que ni tan sols es deuen haver llegit la llei per la qual protesten.
Però també nosaltres hem de tenir el valor de plantar-los cara, per molt poderosos que es creguin pel fet de ser funcionaris i alhora pertànyer a algun sindicat del sector públic, i dir clarament que ja està bé de mantenir funcionaris privilegiats com ells, que l’únic que busquen és mantenir el seus privilegis, i mantenir una escola pública encarcarada, cutre, i mancada de la capacitat necessària de crear grans persones i bons professionals pel nostre país. Són tan sectaris que no accepten que una periodista independent com l’Helena Garcia Melero, i que parlava com a mare al programa 59 segons, pugui haver-los criticat.
Després de cinc articles parlant sobre la hipotètica independència de Catalunya, la situació econòmica i financera del país i de l’estructura dels nostres partits polítics, vull donar un salt de sis-cents quilòmetres i fer cinc cèntims sobre la situació dels dos principals partits a de l’Estat espanyol. I, com ja sabem perquè hi ha molt bons articles al respecte, la situació és bastant desoladora pels interessos de Catalunya. El nacionalisme espanyol ha ressorgit en les seves més variades formes, i adoptant tots els colors de l’espectre polític. Entrem a valorar una mica més les causes de fons del renaixement del nacionalisme espanyol més ranci.
A Catalunya paguem impostos de primera i rebem serveis de tercera. Aquesta és una frase que sentim habitualment, però que no desperta cap tipus de revolta ni de plantejament seriós. Si fem el càlcul de sumar el total d’impostos directes, impostos indirectes i taxes diverses, i ho dividim pel total d’habitants, veiem que som un dels països amb major pressió fiscal de la Unió Europea. I si en paral·lel, revisem a través dels indicadors que ens mostren els estudis, la qualitat i la quantitat dels serveis públicsdels que disposem, observem com estem a la cua d’Europa en prestació de serveis.
Els partits polítics a Catalunya i a tot l’Estat Espanyol, funcionen amb lògiques de treball antidemocràtiques, els uns més que els altres, sent els partits anomenats d’esquerres els que acostumen a introduir més elements democràtics en el seu funcionament, tals com les primàries. Els orígens ideològics dels partits, i l’evolució que han experimentat a través de les diferents situacions polítiques que s’han viscut a l’Estat durant tot el segle XX, expliquen aquests comportaments no-democràtics. Si partim d’aquestes premisses objectivables, podem analitzar amb més cura l’especial polèmica que sempre es genera al voltant del caràcter assambleari d’ERC.
En el primer article que vaig escriure a la nova Olla (Cap a on camina l’independentisme català?, intentava mostrar les poques però importants incoherències del gruix ideològic i de l’acció política de l’independentisme català contemporani. En el segon article, (Una nova Catalunya amb noves polítiques i nous polítics), tractava d’explicar el perquè a Catalunya havíem arribat a l’actual situació política, econòmica i social, i aventurava algunes claus importants de cara al futur, en funció d’altres experiències polítiques a nivell internacional.
M’agradaria tancar la trilogia d’articles sobre l’independentisme i la possible independència, amb un tercer que tracti més concretament alguns aspectes organitzatius de la vida dels catalans, en el cas de l’execució d’un acte de sobirania nacional. Així doncs, plasmaré quatre pinzellades sobre el model econòmic i el sistema educatiu, dos aspectes essencials en la supervivència de qualssevol país modern en un món global.
L’esquerra i la dreta, i totes les ideologies adjacents, varien en funció del moment històric que s’analitzi, del lloc geogràfic que mirem, i del sistema polític que emmarquem. Per tant, en ple segle XXI, i després d’un segle XX abatut d’ideologies, aquestes han deixat de tenir el sentit que tenien, ja que totes elles han posat de manifest, en la seva escenificació més o menys homogènia, encerts i equivocacions.
A l’era postmoderna, hereva de la caiguda del mur de Berlin, de la societat de consum, de la individualització global i de l’homogeinització de les idees, les ideologies, per se, ja no tenen sentit com a únic referent social, polític i econòmic. Les ideologies continuaran tenint lògica, sempre que s’adaptin a les noves realitats globals que ens definieixen, i siguin capaces d’atraure els interessos cada vegada més individualitzats de la societat occidental. Les necessitats polítiques de les persones a occident ja no s’expressen en els mateixos termes que al segle passat, i en aquest sentit, s’està produint un canvi en la concepció de les ideologies al segle XXI. O la dreta i l’esquerra es continuen modulant al ritme del seu temps, o acabarant morint.
Amb el pas dels anys i els seus respectius successos històrics i polítics, he anat perfilant la meva visió particular del que és i del que representa Catalunya. Durant molts anys he defensat el model confederal com la solució menys dolenta de l’encaix de Catalunya a Espanya. Ara aposto per una Catalunya independent, tot i que és una possibilitat encara més complicada que la de transformar España en un estat confederal. Tenint en compte que ni la societat española ni cap dels dos grans partits volen canviar l’actual marc jurídic, ambdues possibilitats tenen escàs marge d’èxit, i en aquesta situació tant l’independentisme com el confederealisme es fan molt difícils d’assolir.
Olla de Grills 
Ultims comentaris