Carretero … espero que tinguem sort ….

En el món de la política així com en el món de l’empresa, la diferenciació o el valor afegit està la clau de l’èxit del projecte, i més quan la teva diferenciació produeix trempera política, nova il·lusió.

Ens trobàvem davant d’un projecte engrescador, engegat per en Carretero que prometia redreçar el rumb nacional d’ERC, redreçar-lo en el sentit de què, és evident que formar part del govern tripartit en aquests moments (com també s’ha de dir que això no ha sigut sempre cert) no és el millor pels que volem un pas endavant i una sobirania plena, en altres paraules, el seguidisme mai ha fet país.

I apareixia el sr. Carretero, dient les coses pel seu nom, que el tripartit 2.0, que en aquest cas no ha sigut una versió millorada, és un autèntic desastre, l’ambició del PSOE i, per tant, del PSC es governar a Espanya i quan a Catalunya manen els mateixos resulta molt fàcil tapar-se les vergonyes els uns als altres i no fer passos endavant.

I apareixia també com un acte de renovació, de fer foc i aparèixer de nou, amb noves forces, de recuperar la il·lusió que va generar ERC a tota una generació ja nascuda en democràcia en aquest país i que, s’ha perdut, sobretot perquè Puigcercós i els seus amiguets Uriel i el grupet Esquerra Independentista s’entesten a continuar el camí erroni engegat, a seguir, sense fer acte de consciència, en el poder a canvi de res, per què siguem seriosos, què ha aconseguit Catalunya en els últims anys ??, ja us ho dic jo, perdre prestigi, perdre empenta i, tornant a fer un símil amb el món de l’empresa, a perdre prestigi com a marca.

Així doncs, si jo ho veig tant clar, perquè vostè no sr. Carretero??, perquè Reagrupament anuncia que no trencarà el tripartit de bones a primeres, perquè ??, això era el que els diferenciava, això era el que trempava, amb perdut la seva diferenciació per atreure simplement encegats.

Estic d’acord que a les bases d’ERC on els militants tenen un profund sentiment polític, entès com que tenen un sentit ampli del concepte de governabilitat i de la prioritat de les polítiques socials, és complicat fer entendre que un acord amb un partit de centre-dreta és millor que un pacte amb partits d’esquerres, però la idea era clara, la idea nacional per sobre de tot, ja s’arribaran a bons acords per fer polítiques d’esquerres, segur, però ara és un moment de fer política nacional.

Sr. Carretero, era i és el moment de transmetre al seu partit que ni dretes ni esquerres que ara toca Catalunya i això amb el tripartit no s’aconseguirà mai.

Totalment desemmascarats

Jo no vull parlar de la manifestació de dissabte passat, ja ha parlat molta gent d’ella, he llegit postures de tot tipus, a favor, en contra, indiferència., també  i com sempre passa versions contradictòries del mateix fet. Hi va anar-hi molta gent, diuen que 700.000 o 200.000 persones, suposo que al mig hi trobarem l’equilibri, però del que jo vull parlar és de les absències.  

Aquest és un fet molt humà, sempre trobes a faltar qui no hi és, ens passa a tots, a les reunions familiars, en sopars d’amics, i en aquest cas també en una manifestació que com s’ha dit només s’ha igualat als últims anys en nombre de gent a les que és van realitzar per protestar contra la guerra d’Irak.  

Però jo, tot i això, vaig trobar a faltar gent, vaig trobar a faltar el nostre president, en José Montilla, màxim representant polític actual, escollit per gent molta de la qual, estic convençut, va anar a la manifestació. Vaig trobar a faltar, el Conseller Nadal, que dies abans feia unes insinuacions tant hàbils com indicar que era més que probable que hagués anat a la manifestació si la ministra Magdalena Álvarez fos del PP, incomprensiblement el PSC es va esborrar d’una manifestació sorgida de la pròpia societat civil catalana, sorgida d’un cop de puny a la taula del català emprenyat.

I no hi eren. Com tampoc vam tindre la valentia de votar juntament amb la resta dels grups catalans en la reprovació de la ministra, i jo penso …. en que s’està convertint el PSC ?, des de la marxa del President Maragall el gir del PSC em té sobtat, deixar les rendes a personatges com Zaragoza, De Madre i Iceta, és apostar clarament per un vassallatge cap al PSOE, en la conversió d’un partit polític de govern i clau en la història d’aquest país, en una franquícia, en una sucursal de Madrid, és això el que volem, volem que el nostre president oblidi la societat civil ?, volem que el nostre president estigui lligats de mans amb una mostra de gratitud, no entenc pq, cap a ZP. 

Senyors, estic preocupat, PSC fent de sucursal, ERC fent seguidisme, Iniciativa més preocupats per l’ecologia que pel país, el PP posant l’Acebes català al capdavant del partit, CIU, el principal partit de l’oposició, no va ni poder convèncer els seus socis “estratègics” PNV i BNG per votar en línia als interessos catalans, així doncs què ens queda ?, Madrid no només ens té agafats per “allà” en matèria de financiació, si no que estic convençut que interiorment s’està petant de riure en veure la misèria catalana.

Pas endavant: de l’actitud reactiva a la proactiva

Sempre donant l’altra galta, però com som?, ens trobem el desgavell de rodalies i el patim, dia a dia, per culpa d’un govern d’Espanya ineficaç i més preocupat per salvar el cul de la ministra que per trobar solucions reals als problemes dels catalans, però ja ho deia Pla, no hi ha cosa que se sembli més a un espanyol de dretes que a un espanyol d’esquerres.

I mentrestant què fem els catalans? Doncs el de sempre, girar el cap, fer veure que no hem vist res i a sobre donar-li, millor dit regalar-li, el govern central al senyor ZP, o al menys, això és el que diu l’enquesta portada a terme ahir pel diari La Vanguardia, on es comenta que el partit socialista guanyarà, no només les eleccions a Catalunya de forma generosa si no que, a més a més, guanyarà dos diputats més, però què ens han de fer perquè despertem?, però no veiem que la classe política ens està prenent el pèl?.