Autodeterminació i lobby català

Sempre hem sentit a parlar d’aquella dita que afirma que Itàlia és l’únic país del món que funciona sense govern. I, probablement, és ben certa. Tanmateix, ara ja no és l’únic. Catalunya fa molts anys que funciona sense govern. No tenim govern a la Generalitat, sinó un funcionariat sense ambicions. I, per postres, a Madrid tenim un estat que ens és obertament hostil des de fa tres cents anys. Per tant, encara tenim més mèrit que els italians. Si funcionem com a país és per obra i miracle dels ciutadans, que tirem endavant malgrat ser conscients que la locomotora va sense conductor. Us imagineu com aniria Catalunya amb un govern i un estat propi? Seriem un dels països més potents d’Europa, de ben segur. Aconseguir-ho és més fàcil del que sembla…

Cinc euros per cada català emprenyat

M’ha agradat el discurs que va fer en Santiago Espot, líder del partit ‘Catalunya Acció’, el dia de la protesta contra el govern central pel desastre de RENFE a la Plaça Sant Jaume. Em satisfà perquè representa al cent per cent el que sentim molts dels ‘catalans emprenyats’. (Cliqueu a la imatge si voleu veure el video del discurs).

Tanmateix, i més enllà dels arguments del sr. Espot, és paradoxal el fet que cap partit amb representació parlamentària estigui capitalitzant el descontentament general que vivim al nostre país. Així, mentre el PSC segueix en la seva línia incoherent i contradictòria, donant suport a Zapatero i a la Ministra Alvarez, en detriment dels interessos dels seus propis votants catalans, i mentre aquí assegura que està fent el contrari; mentre CiU, que és a la oposició i podria fer un sarau impressionant, però no fa res perquè llavors els altres li retraurien la pèssima gestió que va fer en Pujol durant el seu mandat davant l’evident i anunciada desinversió en infraestructures; mentre ERC, que era el partit verge que podia fotre canya des de l’oposició i culminar el seu creixement arrabassant vots a CiU i PSC per les seves errades històriques en aquest assumpte, s’ho ha acabat mirant des de la poltrona amb més pena que glòria…

La fragilitat dels estats plurinacionals

Els flamencs estan farts de pagar més que els valons per mantenir una Bèlgica unida. Dos de cada tres flamencs ja preveu la partició del seu estat en dues parts. Les creixents dificultats per aconseguir un acord polític entre Valònia i Flandes que permeti formar govern han canviat les perspectives dels ciutadans d’ambdues nacions. I és que Valònia no s’avé a acceptar les reformes polítiques i econòmiques que proposa Flandes. Així tenim que a Bèlgica, igual que a l’estat espanyol, es produeix una altra excepció de la famosa dita “qui paga mana”.

Llengua i independència

Els catalans, els balears i els valencians tenim la oportunitat de ser unes de les poques nacions sense estat que queden a Europa que poden recuperar la seva independència sense haver perdut pel camí el seu patrimoni lingüístic i cultural. Malauradament, Escòcia o el País Basc no poden dir el mateix. La travessia pel desert que han suposat tots aquests anys de submissió política, els ha costat la seva llengua. I tots sabem que recuperar la parla d’un poble és tasca molt dificil. Tan és així, que els escocesos ja ni tan sols s’ho plantegen de manera seriosa, al contrari dels bascos que encara hi posen tota l’energia. En aquest sentit, com deia, els catalans som afortunats. Al menys els catalans de la Catalunya Sud. Els de la Catalunya Nord no han tingut tanta sort. Però encara hi són a temps, perquè compten amb el suport de la resta del país.

Els veritables responsables

Tot un país es desmunta a cada dia que passa i els partits catalans, mesells i colonitzats, només demanen la dimissió d’una simple ministra. Hi ha una llarga llista de culpables de la manca d’inversió en infraestructures a Catalunya. I entre els noms, el de Magdalena Alvarez, és l’ultim esglaó insignificant d’una llarga cadena d’irresponsables sense vergonya :