Quan era petit em passava hores i hores escoltant un disc anomenat “Història de Catalunya amb cançons“. Era un disc de vinil, d’aquests grossos, que la gent més jove ja no deu recordar. El disc es guardava en un dels plecs del cartró que en feia d’envoltori i la part interior del cartró contenia les lletres de les cançons il·lustrades per uns magnífics dibuixos d’en Llucià. En Llucià era en Llucià Navarro, un dels nostres grans artistes, mort a Premià el passat 29 d’octubre. Per a mi, la mort de Llucià tanca el record d’aquella infantesa que va començar a prendre noció de país a través de les pàgines de Cavall Fort i d’il·lustracions tan potents i tan suggerents com les d’en Llucià.

Una de les cançons del disc “Història de Catalunya amb cançons” es titulava simplement Jaume I i consistia en una evocació del potent lideratge que aquest rei va exercir en el seu moment. Una part de la lletra recordava la conquesta de Mallorca l’any 1229 i la conquesta de València l’any 1238. Aquestes dades, apreses de petit, em van servir anys més tard per rebatre els arguments dels qui defensaven les tesis blaveres surrealistes que prefereixo no haver de recordar. Però això em va fer pensar sempre, i encara és així, que no entenc com un país com el nostre, amb una història tan potent i amb personatges com Jaume I, que serien font de llegenda i somnis per als infants de qualsevol país normal, es deixa perdre tota aquesta història de glòria i conquesta per abraçar les proclames miserables de poca-cosa, mediocritat i provincianisme que ens venen els opressors espanyols.

Entenc que l’opressor fa servir totes les eines al seu abast per desmuntar la moral del poble oprimit i integrar-lo dins del seu imaginari cultural, tant a nivell de les elits com a nivell popular. Però per què tenim por d’usar els nostres referents quan van més enllà de la llengua, de la indústria, del comerç? D’acord que tenim alguns grups de fans futboleros que s’autoanomenen Almogàvers; ja està bé. Però per què la nostra indústria cultural no explota els personatges i moviments que ens han donat força i vida en el passat? Tots els països ho fan…

Des de Jaume I fins al General Prim o des dels Remences fins al POUM, tenim una història plena de líders i herois, de moviments populars i moltes guerres, guerres civils i guerres socials, guerres de conquesta i guerres de resistència, tot el material necessari per fer-ne pel·lícules, bestsellers i tot tipus d’aliment cultural popular… però resulta que els bestsellers barcelonins han de ser escrits en castellà!

En Llucià Navarro va poder transmetre un Jaume I que ell havia mamat de petit, un Jaume I potent, heroic, majestuós, que no havia quedat marcit per la podridura del franquisme i que podia ser il·lustrat sense l’encotillament mental que han patit molts dels creadors que van madurar durant el franquisme. Aquest Jaume I existia quan jo era petit, però ara no el sé veure.

Alguna cosa no quadra, en tot això, i crec que encara no tenim una classe empresarial, en el món cultural, no ja que cregui en el país sinó que el conegui i que vulgui explotar-ne la història per treure’n benefici. Demanar això en un moment en què la Corpo està repartida a bocins entre les maquinàries dels partits i en què els TN de la televisió catalana simplement ignoren tot allò que faci olor de crosta catalana, pot semblar fora de lloc. Però és precisament ara que els mitjans públics no fan res, ara que ignoren el país que els alimenta, que hem de demanar la producció cultural que encara no hem tingut, per anar més enllà del que s’ha fet en trenta anys i per tenir, com qualsevol altre país del món, referents culturals populars heroics, emocionants i dignes.

Anuncis