Penso que Einstein va cometre alguns errors quan va formular la teoria de la relativitat especial. Amb el cronòmetre del meu telèfon mòbil i llançant pilotes de goma des del terrat de casa he arribat a la conclusió que hi ha un plegament de l’espai-temps que permet que un ésser humà superi la velocitat de la llum en el buit. De fet, estic dissenyant un mecanisme que em permetrà utilitzar aquest plegament per traslladar-me de casa a la feina i viceversa de forma instantània. Penso que el tindré enllestit cap al 2014.

Penseu que estic delirant. I ara! Que potser sou experts en Física, vosaltres?

Hi ha coses que ja es veu a un primer cop d’ull que no poden funcionar. Potser algun dia hi haurà alguna evidència experimental que suposi un repte nou per a la teoria d’Einstein, però no cal ser un expert per veure que això no ho farà un noi cronometrant pilotes de goma llançades des d’un terrat. El plantejament és tan erroni d’entrada que qualsevol que pretengui seguir aquest camí té un problema seriós.

Us he deixat anar aquest rotllo perquè entengueu com em deixen algunes teories i interpretacions fetes des de “l’espai sobiranista”. Fallaven ja quan van ser fetes, van fallar diumenge, fallen avui i fallaran sempre que s’apliquin. Perquè ja no és la capacitat d’anàlisi la que falla, sinó en molts casos la capacitat de percebre els fets.

No sé en quin moment algú va decidir que el desastre de l’Estatut s’havia d’ignorar completament i que els qui estan descontents amb el marc institucional actual (ser una Comunitat Autònoma de l’Estat Espanyol) s’havien de dedicar a vendre teories basades en el fum. Aquell va ser un mal dia.

Hem tingut unes campanyes grises, de perfil baixíssim, dirigides a aquest personatge de ficció que s’anomena “català emprenyat” i que és una projecció forassenyada d’unes experiències concretes (problemàtiques i ben reals) a una actitud i unes opinions generals. Aquest electorat fictici donaria la culpa de tots els mals al PSC-PSOE i votaria els seus socis, fent-los més forts perquè el collessin més i tinguessin… més quota de poder.

Això no podia funcionar de cap de les maneres. Ho teníem davant dels ulls. Ho teníem mesurat, fins i tot. Mirem l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió del gener del 2008. Les enquestes del CEO són defectuoses perquè sobrerepresenten els votants del PSC, però tot i així si es prescindeix dels titulars que en treuen tots els diaris i es va a la informació de detall se’n pot treure alguna cosa útil. Es pregunta als ciutadans (pàgina 190) què votarien en unes properes eleccions al Parlament de Catalunya en funció de què recorden que van votar a les anteriors. Aquests són els resultats (ignoraré en tot les dades de C’s, molt poc representatives). La fidelitat al partit votat l’anterior vegada és, per ordre decreixent, un 80,9% entre els votants d’ICV-EUiA; 80,5% en els del PPC; 78,1% en els de CiU; 77,7% en els del PSC; i un molt inferior 61,4% en els d’ERC. Els transvasaments directes (decisió de votar un altre partit a les pròximes eleccions) més grans que té cada candidatura són de més del 10% en només 2 casos: del PPC a CiU (un 10,9%, el trasvasament relatiu màxim) i d’ERC a CiU (un 10,6% dels electors anteriors d’ERC). A més, ERC és el partit que genera més abstencionistes en percentatge (un 2% dels antics votants), més vots en blanc (un 4,2%) i més dubtosos (un 14,2%). En definitiva, un projecte pensat per créixer des del govern en realitat fa aïgues per tot arreu. En una pregunta anterior, es demana per l’opinió sobre la situació política a Catalunya. Els votants autonòmics del PSC en tenen una opinió millor que els de CiU o ERC. Ja es veu que la teoria de l’emprenyament no pot acabar de funcionar.

Quan la cosa ja s’ha vist que no rutllava per enlloc i el “català emprenyat” no sortia per enlloc per explicar els resultats electorals, s’ha creat una altra simplificació: la del “català poruc”. El català sí que està emprenyat, diu la tesi, però a més té por del PP i per això vota massivament el PSOE. Fantàstic.

Observem que aquesta caricatura acaba qüestionant la voluntat “natural” dels votants. Si es parla de “por” al PP s’està dient que el ciutadà no està sent ben bé ell mateix; la por el domina, l’altera. Aquesta tesi permet descartar l’opció, potser més realista, que la majoria de votants simplement prefereix el PSC (i un govern del PSOE) entre les diferents opcions disponibles.

Aquí cal fer una distinció que em sembla rellevant. Una cosa és que sent el sistema electoral com és i veient els sondejos tothom sabés que o governava el PSOE o el PP. Una altra, totalment diferent, és que l’únic element, o el més rellevant, perquè algú no vulgui que governi el PP és el sentiment de por. Jo penso que molta gent que ha votat el PSOE, ho ha fet, sí, perquè no guanyi el PP. Però no pas por, sinó per un rebuig immens cap a un partit que s’ha passat quatre anys mentint, manipulant i atiant la crispació. El PP no ha actuat defensant idees sinó movent espantalls, cridant i manegant la informació com més li ha semblat que afavoria els seus interessos. Una estratègia desastrosa que ha arribat a posar en crisi les institucions de l’Estat. Les seves actuacions semblen dissenyades per algú que busqués premeditadament la seva derrota.

Ni l’emprenyament ni la por expliquen, ni explicaran en el futur pròxim, el comportament electoral d’una societat més madura del que alguns volen creure. Ni la gent decantarà majoritàriament el seu vot només per uns problemes, per rellevants que siguin, a rodalies o per un túnnel que passi per sota la Sagrada Família. El que passa és que en la simplificació més d’un s’ha passat de frenada i es pensa que qualsevol espectacle o qualsevol titular s’empassa amb la mateixa facilitat, i això no és així. A unes eleccions es voten projectes globals i el PSOE ja fa uns quants anys que ha aconseguit definir el seu, amb la sort que el seu principal adversari simplement no dóna la talla. Des del “sobiranisme”, en canvi, no s’ha fet cap esforç per elaborar un discurs coherent, il·lusionador, amb visió de futur i que donés una resposta global i positiva a un conjunt de reptes. I sense això la batalla està perduda abans de començar.

La gent no votarà una idea difusa d’independència per al 2014 només perquè un dia es quedin atrapats a un tren, a les rondes o a l’aeroport. Potser aquest és el problema: que el missatge actual ERC a uns no els agrada per difús, i a uns altres per independentista. Perquè suposo que a aquestes alçades ja ningú no pretendrà que hi ha un clam per la sobirania a Catalunya. Un espai sí, però no pas un clam majoritari. Però si a més a aquest espai li ofereixes fum…

A mi no m’agrada el discurs de cap dels partits que han entrat al Congrés. Considero que tots fan, en més o menys mesura, una versió molt simplificada d’espectacle. Tanmateix la xarxa va plena d’anàlisis que donen per bo aquest comportament. I la majoria de les que es fan des de l’espai que s’anomena sobiranista fan caure l’ànima als peus. Així segur que no s’arreglarà res, per molts congressos que es facin: si a la majoria ja li va bé que segueixi l’espectacle, el resultat democràtic serà més espectacle.

De tota manera, el que he escrit avui és prescindible. M’ha vingut al cap en llegir alguns apunts polítics, però realment no és el que més m’interessa. El que m’interessa és (i aprofito per recomanar la lectura de dos escrits de companys de bloc) afrontar el problema de l’esclerosi democràtica i què podem fer, després del 9-M, per solucionar-lo.