Molt bé. Ja no hi ha res a fer. Cap resistència és possible. Entrarem al joc bipartidista que proposen i imposen. I vist l’últim dels debats a les televisions espanyoles, ja només ens queda decidir per quin dels dos candidats ens decantem. ¿Pel catalanofòb feréstec de la dreta, que menysté la llengua catalana a cada instant per guanyar vots entre els espanyolistes –de dretes i d’esquerres- més recalcitarants, o pel candidat de centre-esquerra que es limita a no donar resposta a les paraules del contrincant –lleig!-, no fós cas que, de votants igualment espanyolistes, en perdés uns quants?

Reduïdes les possbilitats a dos, pràcticament, -el dolent i el menys dolent, perdoneu pel simplisme- i tenint en compte el pes que el Partit Popular té en els països veïns de llengua catalana,ni que sigui tant sols per solidaritat amb la gent d’aquells territoris que encara defensen la llengua i, més en general, les institucions pròpies, l’elecció és senzilla: evitar com es pugui que surtin vencedors els de l’opció més radical.

Tanmateix, com és obvi, res no garaneix que una derrota per la mínima dels populars no s’acabi transformant en un pacte més o menys tàcit entre els dos grans espanyols (recordem Navarra!) per fer front a totes aquelles formacions que amb més o menys ganes defensen el dret a decidir dels pobles i nacions.

Per tant, per tal d’evitar aquest escenari, crec sincerament que la opció més realista continua passant per donar suport a una opció que, des del catalanisme polític, freni, en la mesura del possible, l’actual procés d’involució cap a un estat fortament centralitzat. L’altra opció, més perillosa, és la de no votar, votar en blanc o votar nul (tot ve a ser el mateix) i contribuir així, per omissió, a la victòria final del Partit Popular. No dic que, vist el desencís general amb la manca de valentia i coherència dels dirigents de les formacions catalanistes, sobretot després del penós espectacle estatutari, no sigui aquesta una opció raonable. Ara bé, què voleu que us digui, jo confesso ser ben covard i, vista la realitat social que ens envolta, -ep, la nostra pròpia realitat social, la formada per familiars, amics i coneguts, catalanets de pedra picada, incapaços de rebel•lar-se contra la merdeta d’estatut que van pactar a les nostres espatlles, tinguem-ho també en compte!- passaré, un cop més, de fer grans piruetes i salts mortals (no sigui que no hi hagués xarxa, a sota) i aniré a allò que des d’una perspectiva catalanista i d’esquerres és més trist, I més pràctic, menys imaginatiu i més fàcil: donar suport a Zapatero tant sols per derrotar el PP i, per tant, votar en Ridao –tiu seriós i competent, sigui dit de passada- pel Congrés de diputats.

Votar Esquerra. Amb el nas tapat i, si es vol , al Senat, on el vot, com tots sabem, no val per res, tal com un bon amic em proposa, en lloc d’una papereta electoral, introduir dins el sobre, ben plegadet, un full mida DIN-A 4, amb instruccions de com interpretar el vot emès a l’altra cambra. Sí, el gest pot semblar inútil, jocós, però jo em quedaré tan descansat si hi puc dir la meva; si puc explicar que les eleccions em semblen poc democràtiques , -de forma ben clara a una part del territori- i que dels errors i les falses il•lusions se n’ha d’aprendre i que, per tant, l’independentisme, si no vol deixar de ser-ne, ha d’asumir que ja no pot, ni un dia més, compartir govern amb un partit, el PSOE-PSC, que reiteradament nega el dret a decidir, (que no és res més –en termes més dramàtics- que el dret a existir front a un enemic implacable) de catalans, bascos…o kosovars.

Aquesta és doncs la meva trista, pobra, bruta i dissortada opció pel dia de les eleccions espanyoles. La propera vegada, si les coses no canvien, ni vot, ni explicació de vot, ni històries. Seguiré el consell d’un altre amic: a la butlleta electoral hi retallaré una llufa ben grossa i, au, cap a dins el sobre.

Anuncis