Nou de cada deu economistes estan d’acord en què una de les variables que més influeix en el futur d’un país, és el seu model educatiu. A Catalunya tenim un model educatiu propi, però ni tan sols així hem pogut construir-lo de qualitat i de futur. El problema no són els diners. I els mestres funcionaris tenen tot el dret democràtic del món a manifestar-se conjuntament amb organitzacions d’extrema esquerra, que ni tan sols es deuen haver llegit la llei per la qual protesten.

Però també nosaltres hem de tenir el valor de plantar-los cara, per molt poderosos que es creguin pel fet de ser funcionaris i alhora pertànyer a algun sindicat del sector públic, i dir clarament que ja està bé de mantenir funcionaris privilegiats com ells, que l’únic que busquen és mantenir el seus privilegis, i mantenir una escola pública encarcarada, cutre, i mancada de la capacitat necessària de crear grans persones i bons professionals pel nostre país. Són tan sectaris que no accepten que una periodista independent com l’Helena Garcia Melero, i que parlava com a mare al programa 59 segons, pugui haver-los criticat.

 

Informes com el PISA, les dades de les institucions internacionals o els estudis de les nostres pròpies institucions, demostren que el nostre model educatiu es pesat com una llosa i no aporta res. Com succeeix en la majoria de temàtiques socials, ens enfrontem a un tema molt polièdric. Abans que algun sociòleg progre es dediqui a pagar amb diner públic estudis infumables, s’haurien de fer algunes reflexions de sentit comú.

Dins de l’arena política, hauríem de partir d’una base, cap partit polític pot imposar el seu sistema educatiu. A Espanya, els dos grans partits imposen sistemes educatius antiliberals i interventors. L’ultraconservadurisme jacobí (PP), pretén un model d’escola dominat per l’església catòlica i homogeneitzat, per tal de crear robots automatitzats que diguin de memòria els deu manaments i tots els rius de la gloriosa España. EL radicalisme democràtic jacobí (PSOE), proposa en canvi, un model que erradiqui els valors ètics, i que transformi als alumnes en robots automatitzats que llencin pestes contra els Estats Units, i que després de desaprofitar les oportunitats, donin tota la culpa de la seva mala sort a l’Estat.

  

A Catalunya ni CiU durant 23 anys, ni el PSC ara, han estat capaços de plantejar reformes estructurals en el sistema, començament per la quantitat d’hores que perden els nens a l’escola i acabant per la pèrdua de valors i de criteris de funcionament. La immersió lingüística és el millor que es pot extreure del sistema educatiu que tenim. Bé això i el fet que els pares tinguin un bon grapat d’escoles privades i concertades per escollir, però pel que fa a l’escola pública podem parlar de fracàs estrepitós i no per falta de diners, tot i que en alguns casos si que pugui haver estat així. El problema de l’escola pública és que ha estat mal enfocada, s’han desaprofitat els recursos existents, i ha perdut de vista el veritable objectiu d’educar a ciutadans, i no pas de buscar la igualtat artificiosa entre tots els alumnes. Perquè una cosa és que tothom parteixi al començament de la cursa en igualtat d’oportunitats, que ha de ser així, i un altre de ben diferent, que es provoqui que a l’arribada tots arribin al mateix temps, fent que els millors es retrassin en contra de la seva voluntat.

A l’arena purament educativa, a una democràcia liberal, els pares haurien de poder escollir l’escola que volguessin pels seus fills, d’una manera lliure i a través del que a altres països s’anomena xec escolar: l’administració reparteix els diners entre els pares i aquests poden escollir l’escola dels seus fills. És el sistema més transparent, i de retruc, ens estalviaríem a uns quants funcionaris. L’escola pública hauria de poder comptar amb els mitjans adequats, però no hauria de voler convertir-se en omnipresent. Una escola pública omnipresent provoca moltes més desigualtats que una escola lliurement escollida pels pares.

Ben al contrari de que és políticament correcte, no tots els alumnes són iguals, no tots tenen les mateixes capacitats, no tots són prou espavilats per aprofitar les oportunitats que se’ls ofereixen. És per això, que és un insult a la dignitat, que es provoqui un igualitarisme antinatura, i no es reconeguin els mèrits dels que s’espavilen més i millor. El problema de l’escola pública no són els diners, ni que faltin professors. El problema de l’escola pública és com està organitzada, quins valors la dirigeixen i, sobretot, sota quins paràmetres es mesura la seva efectivitat.

Des d’una perspectiva social, s’oblida molts cops que l’educació principal dels infants ha de provenir dels progenitors. I potser un dels principals problemes que tenim es que els pares d’avui en dia no saben educar. Perquè educar no es tractar els nens com si fossin subnormals, ni permetre’ls tots els capricis, ni deixar-los jugant tot el dia amb la videoconsola, ni consentir-los excessivament, ni dir-los que si no estudien ja els mantindrà “papaito estado”. Educar és donar valors, el valor de l’esforç, de la competitivitat, de la meritocràcia, del respecte cap als demés.

Gràcies a la LOGSE, els nens més intel·ligents han hagut de seguir el ritme dels més poc dotats, els que més s’esforçaven han hagut de veure com els ganduls també passaven curs, i hem creat una generació de joves (nascuts entre 1984 i 1995), que difícilment tirarà el país endavant. Aquesta és la realitat social que tenim, el sistema educatiu que tenim i la societat que tindrem si no fem res per evitar-ho.