You are currently browsing the tag archive for the ‘catalunya’ tag.

Penso que Einstein va cometre alguns errors quan va formular la teoria de la relativitat especial. Amb el cronòmetre del meu telèfon mòbil i llançant pilotes de goma des del terrat de casa he arribat a la conclusió que hi ha un plegament de l’espai-temps que permet que un ésser humà superi la velocitat de la llum en el buit. De fet, estic dissenyant un mecanisme que em permetrà utilitzar aquest plegament per traslladar-me de casa a la feina i viceversa de forma instantània. Penso que el tindré enllestit cap al 2014.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

En la primera part d’aquest article, Si el TC tomba l’Estatut (I): La quarta estratègia, parlava del camí que hem seguit per arribar fins aquí. Ara és l’hora d’analitzar què podem esperar raonablement del futur immediat en relació a l’Estatut. Com ja vaig avançar, em centraré en què pot dir el Tribunal Constitucional i quina seria la relació lògica dels partits catalans en funció de les seves respectives estratègies.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Joan Tugores, catedràtic d’economia de la UB, entrevistat per Gemma Aguilera al setmanari El Temps (02/01/08): 

“El model d’Espanya dels darrers anys ha estat esbiaixat en contra del territori i d’una economia com la catalana. El model de “campions nacionals” és un model basat en grans empreses que tenen la seu a Madrid, oposat al teixit productiu de Catalunya, que de veritat reconeix la importància de la internacionalització.“ 

“La competitivitat envers Europa està perdent força a causa dels diferencials d’inflació que genera el model de creixement triat per Espanya, i ja no podem devaluar la pesseta. El diferencial d’inflació en que s’està basant el creixement espanyol perjudica més el teixit productiu més acostumat a competir internacionalment, és a dir, el català.”

“Ja hem pogut comprovar que l’estratègia espanyola de “campions nacionals” erosiona el creixement de l’economia catalana”.

Confesso que fa una bona temporada que em trobo desorientat en la política catalana. Concretament, des de l’aprovació de l’Estatut. Encara no m’he recuperat d’aquella lletania de negociacions, titulars, posicionaments i cessions que va acabar amb un text que no il·lusionava ningú i del qual a l’hora del referèndum només havia tingut temps de concloure’n tres coses: que ja no ens declarava nació; que no establia un sistema de finançament propi; i que havia quedat més espès que el llibre d’especificacions d’un motor de quatre temps.

Ara la troca s’embolica per dos motius: el seu desplegament decebedor deixa al descobert les seves pitjors mancances, fins al punt que la majoria de protagonistes del seu redactat admeten ja el fracàs de l’experiència; i la possibilitat que el Tribunal Constitucional espanyol accepti tots o part dels recursos d’inconstitucionalitat que s’hi han presentat.

En aquesta sèrie de dos articles explicaré, en primer llloc, els diferents enfocaments estratègics que van donar lloc a un text estatutari deficient; i en segon lloc, per què el TC pot tombar aquesta llei i per què serà important que tinguem molt clar on som i de què estem parlant quan això passi.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

A hores d’ara el clima d’estancament i falta de dinamisme de l’economia i la societat catalana no son una sorpresa per a ningú. La pèrdua de posicions econòmiques en comparació amb d’altres regions europees, la baixa inversió en I+D+I i el pes excessiu del turisme i la construcció en el nostre creixement econòmic són fets evidents i suposen un fort dèficit per al nostre futur immediat.

Les causes de la situació actual son molt diverses i d’una forta complexitat però un d’aquests factors és clarament el cofoisme i la falta de perspectiva que hem patit els darrers quaranta anys per l’hàbit adquirit de mesurar-nos en relació a la resta de regions de l’estat espanyol. El global espanyol i la majoria de les seves regions no son, per dir-ho suaument, pioneres en modernitat a nivell global. La comoditat amb que hem estat campions de pes mosca durant dècades fa que tot sovint ens falti la perspectiva necessària per a les grans lligues europees i mundials.

Anant a buscar un paral·lel en la gestió empresarial es pot citar l’experiència de la General Electric a final dels anys noranta. Com a líders en la majoria dels mercats en que es trobaven presents, les diverses àrees de negoci de l’empresa tenien dificultats per arribar als nivell de creixement desitjats. La solució va venir d’un canvi de perspectiva que redibuixava els límits dels mercats en que treballaven per passar a mirar amb un gran angular negocis en que llavors no tenien més d’un deu o quinze per cent de quota de mercat.

Per Catalunya mesurar-se amb les regions de l’estat espanyol és posar-se objectius limitats que porten indefectiblement a resultats mediocres. És amb les principals regions d’Europa i del món amb qui ens hem de comparar, a qui hem d’imitar i seguir per aconseguir treure a la llum tot el nostre potencial. La societat catalana ha d’exigir a ens públics, empreses i institucions acadèmiques que les diverses informacions, dades i estudis sobre la nostra realitat es presentin en relació a la resta de regions d’Europa i les àrees més avançades del món. Aquesta és el nivell mínim d’exigència que els ciutadans li devem a la tradició pionera del país.

Fa dues setmanes vaig baixar a l’Alcoià a passar tres dies en una casa rural situada al poblet de Penàguila penjat a la serra d’Aitana fent frontera amb la Marina. Allà, fent la vida de bar que no faig al Masnou, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb una bona colla de persones del poble. Un dels autòctons em va regalar diverses frases colpidores que traurien la son al més adormissat. Parlant sobre la llavors futura visita del Barça a terres alacantines, l’home em va justificar l’enorme expectació del proppassat partit Alcoià-Barcelona amb un: «Ací, els que som catalans, som del Barça». Més endavant quan la conversa ja es referia a les grandeses de la comarca i la tranquil·litat i bellesa del municipi em va parlar d’un home de Sabadell que hi havia anat a viure. Es va referir a ell d’una manera pràcticament involuntària com un «català-català». No us sobta la diferenciació entre els «catalans d’ací» i els «catalans-catalans»? Està clar que la seva manera de parlar denotaven poca influència político-històrica i representen més aviat a una persona que s’autoanomena català quan s’està referint a l’àmbit cultural i lingüístic al que pertany. En Fuster a aquest àmbit cultural, lingüístic i històric l’anomenava l’àmbit nacional, en concret àmbit nacional català.

Arrel d’això, llanço una pregunta a l’aire: Com és que a molts principatins o catalans-catalans (com s’hi hagués referit el penaguilenc del bar del poble) prenen com a referència el model nacional, que els pesi o no, coincideix plenament amb el dels blavers o els de la tercera via valenciana? Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Visites

  • 33,453 hits
Desembre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« juny    
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031

Enllaços més consultats

  • Cap

Arxiu

RSS Marc Arza

  • Microblog a cop de twit (recull 49) gener 11, 2017
    Recull de twits dels últims mesos, tal com raja:Política:Segles de lluita per la llibertat de pensament contra l'Església, la Corona i l'Estat i haver d'acabar defensant-la de la correcció políticaLa dreta havia tingut el monopoli del moralisme, l'esquerra fa temps que va prendre el relleu. Quina llauna!Als fanàtics i als intolerants és m […]
    noreply@blogger.com (Marc Arza)