Pensant en veu alta (sobre el 9M, i el 10M…)

Que fàcil que era votar anys enrera! Sabies qui guanyaria, sabies qui perdria i gaudies amb una il·lusió infantil de les petites passes de l’independentisme parlamentari.

Però les coses han canviat amb l’entrada del nou segle. Ara tot és més confús, no hi ha aquells blancs i negres que et permetien tenir clara la teva opció. Coincidències o no, aquesta interrelació de confusions ha topat amb el temps amb una altra: Abans els inputs d’informació t’entraven d’una forma passiva i per pocs canals (els mass mèdia). Ara, la informació es cerca d’una forma molt més activa i per una multitud de canals, a més de rebre’s en temps real. No sé si és directament relacionable, però aquí hi ha hagut un canvi de xip que alguna cosa hi deu tenir a veure amb la confusió generalitzada. Confusió, per altra banda, que no vol dir que s’hagi de qualificar de negativa, prefereixo percebre-la d’una forma objectiva.

Crònica (i valoració) de la conferència sobre “La Casa Gran del Catalanisme”

La Casa Gran de la Gent Gran. Molta gent i, la majoria, de mitjana edat o ja avançada. No em sembla un detall poc important, tot i que no se n’ha parlat gens. Després de llegir unes quantes notícies i opinions sobre el tema, i deixat passar un temps prudencial per refredar les idees, faig la meva particular crònica comentada dels fets viscuts dimarts passat al Palau de Congressos.

És d’agrair que per primera vegada un partit polític convidi en zona reservada, juntament amb personalitats, polítics i periodistes, un grup de blocaires, entre ells un servidor. A partir d’aquí, que cadascú faci la seva pròpia reflexió sobre aquest fenomen anomenat “bloc”, com a mitjà de comunicació anàrquic però, alhora, ple de força per a crear opinió. Si bé podem acceptar que no és un mitjà uniforme de masses -com els que coneixem-, també podríem dir que forma un grapat de grans d’arena que van directament als ulls i a les orelles de polítics i periodistes que, al cap i a la fi són els que acaben publicitant les idees que es van coent a la blogosfera. Els blocs no són un mitjà de masses, són molts mitjans que arriben als mitjans de masses i aconsegueixen crear opinió.

A mi hi ha qui em titlla de filoconvergent i hi ha qui em titlla de Cupaire, i en part tots tenen raó, perque el què m’interessa és aconseguir un objectiu clar de llibertat i respecte, i els partits són mers mitjans a utilitzar. Per això, m’agradarà descriure i opinar dels fets tant en els seus aspectes positius com en els negatius.

Per sobre de les més de 3.000 persones que omplien el Palau, es palpava en l’ambient que estàvem davant d’un fet polític de transcendència i que CDC segueix al peu del canó. Això és bo. Tenia un seient reservat, però no em va ser possible ocupar-lo, ja ho havien fet per mi i les aglomeracions no permetien discutir amb un mínim d’educació. Fins al punt que al començar la conferència va haver-hi una petita i grollera picabaralla entre dos persones d’avançada edat i la resta intentant fer-los callar. Patètic. Entre el públic, molta corbata i molta gent gran. De la mateixa manera que el diari AVUI té un problema en la renovació de la seva clientela, com ja vaig explicar, si aquest públic allí present és representatiu de la base social de CDC, tenen un problema, i aquest es diu “rejoveniment” i no “refundació”. I, la gent jove ja sabem què vol, que se li parli clar i català que, tot i tenir molt temps per davant, no està disposada a perdre el temps amb mitges tintes. Si els anys 80’s ERC tenia una parròquia molt fidel però amb poca energia vital i poc temps per endavant per a dur-la a terme, potser CDC s’ha envellit amb l’entrada de segle. Això pot ser bo o dolent, depèn de com ens ho mirem. A efectes de partit i vells càrrecs, és dolent, però… si els joves demanem una altra cosa, potser hauran de canviar d’estratègia. I, l’acte del 20N és un petit pas endavant, però de ben segur que no serà l’últim.