Quan el catalanisme no té cintura, qui es trenca és el país.

Forçat a jugar sempre en camp contrari, la posició política del catalanisme a l’estat és d’una gran feblesa. El desequilibri demogràfic, combinat amb l’estructura constitucional i la manca d’autèntics mecanismes de poder, deixen Catalunya en una situació de precarietat constant. En aquest context, l’única arma de pes en mans del nacionalisme català és la pulsió caïnita dels propis polítics espanyols. Només amb la força de l’odi del PP contra el PSOE, del PSOE contra el PP, es pot anar fent forat a la paret gruixuda que barra totes les aspiracions del país.

Estigmatitzant la dreta espanyola, atiant el pànic a l’espanyolisme sense complexos del PP, el catalanisme ha col·laborat a fer bo l’espanyolisme amb vaselina del PSOE. Tot plegat, oblidant que quan no hi ha equivalència entre el PP i el PSOE, quan el diàleg només és possible amb l’esquerra espanyola, es perd l’única estratègia guanyadora a que podem aspirar ara per ara. Quan els vots del catalanisme només poden ser per al PSOE, aquests vots perden tot el seu sentit i tot el seu poder. Quin poder de negociació es pot tenir quan no hi ha alternativa possible? Fins i tot acceptant que el catalanisme del PSC és autèntic, la seva capacitat de pressió i exigència davant del PSOE és nul·la quan els socialistes catalans no tenen res a aportar. Amb aquestes regles, el PSOE no pot perdre a Catalunya i per tant tampoc no hi té res a guanyar.

El brindis al sol del Parlament de Catalunya, demanant el cessament de la ministra Álvarez sense més conseqüències, és el darrer gest d’un catalanisme impotent segrestat pel PSOE. Els 18 diputats de CiU i ERC a Madrid, sumats als 148 del PP, permetrien superar els 164 del PSOE i reprovar la ministra allà on fer-ho té un efecte real. És clar, però, que això és fer volar coloms. Ens hem posat tant de peus a la galleda de l’esquerra espanyola que ni tan sols quan els beneficis son evidents tenim el valor de votar de costat amb el PP. Així doncs, dilluns al matí la ministra continuarà al seu despatx i Catalunya haurà fet visible, un cop més, la seva total indefensió.

La política del sobiranisme a Madrid és política internacional, un joc que forçosament cal plantejar en clau pragmàtica i no ideològica. Si CiU va ser capaç de pactar amb el PSOE de la LOAPA, Banca Catalana i l’AVE a Sevilla, el catalanisme d’avui ha de poder, amb tota l’enemistat i la mala llet que calgui, pactar amb la dreta espanyola quan sigui beneficiós per al país. Mentre no siguem capaços de sortir del joc espanyol, aquesta és l’única estratègia possible par al país. Mentre el PSOE no sigui vist com el que és, un PP d’esquerres, Catalunya serà esclava del PSOE. Esclava de l’estat.

Advertisements