Quan el catalanisme no té cintura, qui es trenca és el país.
Forçat a jugar sempre en camp contrari, la posició política del catalanisme a l’estat és d’una gran feblesa. El desequilibri demogràfic, combinat amb l’estructura constitucional i la manca d’autèntics mecanismes de poder, deixen Catalunya en una situació de precarietat constant. En aquest context, l’única arma de pes en mans del nacionalisme català és la pulsió caïnita dels propis polítics espanyols. Només amb la força de l’odi del PP contra el PSOE, del PSOE contra el PP, es pot anar fent forat a la paret gruixuda que barra totes les aspiracions del país.
Estigmatitzant la dreta espanyola, atiant el pànic a l’espanyolisme sense complexos del PP, el catalanisme ha col·laborat a fer bo l’espanyolisme amb vaselina del PSOE. Tot plegat, oblidant que quan no hi ha equivalència entre el PP i el PSOE, quan el diàleg només és possible amb l’esquerra espanyola, es perd l’única estratègia guanyadora a que podem aspirar ara per ara. Quan els vots del catalanisme només poden ser per al PSOE, aquests vots perden tot el seu sentit i tot el seu poder. Quin poder de negociació es pot tenir quan no hi ha alternativa possible? Fins i tot acceptant que el catalanisme del PSC és autèntic, la seva capacitat de pressió i exigència davant del PSOE és nul·la quan els socialistes catalans no tenen res a aportar. Amb aquestes regles, el PSOE no pot perdre a Catalunya i per tant tampoc no hi té res a guanyar.
El brindis al sol del Parlament de Catalunya, demanant el cessament de la ministra Álvarez sense més conseqüències, és el darrer gest d’un catalanisme impotent segrestat pel PSOE. Els 18 diputats de CiU i ERC a Madrid, sumats als 148 del PP, permetrien superar els 164 del PSOE i reprovar la ministra allà on fer-ho té un efecte real. És clar, però, que això és fer volar coloms. Ens hem posat tant de peus a la galleda de l’esquerra espanyola que ni tan sols quan els beneficis son evidents tenim el valor de votar de costat amb el PP. Així doncs, dilluns al matí la ministra continuarà al seu despatx i Catalunya haurà fet visible, un cop més, la seva total indefensió.
La política del sobiranisme a Madrid és política internacional, un joc que forçosament cal plantejar en clau pragmàtica i no ideològica. Si CiU va ser capaç de pactar amb el PSOE de la LOAPA, Banca Catalana i l’AVE a Sevilla, el catalanisme d’avui ha de poder, amb tota l’enemistat i la mala llet que calgui, pactar amb la dreta espanyola quan sigui beneficiós per al país. Mentre no siguem capaços de sortir del joc espanyol, aquesta és l’única estratègia possible par al país. Mentre el PSOE no sigui vist com el que és, un PP d’esquerres, Catalunya serà esclava del PSOE. Esclava de l’estat.
Olla de Grills 
47 comentaris
Comments feed for this article
Novembre 18, 2007 a 5:37 pm
Manel
Pensar que el PSOE és el mateix que el PP és de no tenir memòria històrica. El PSOE i IU representen la tradició de l’esquerra en l’estat espanyol i el mateix podem dir del PSC a Catalunya, encara que potser aquí també hi ha més partits d’esquerres.
Abril 29, 2014 a 5:16 am
Carantillo
El PSOE es el mateix que el PP, pro amb una cara mes amable (Aixo diuen) nomes cal veure declaracions com la del: Guerra, Bono, Felipe Gonzalez, Belllloch, Ibarra, etc.etc. La transició va ser una pantomima… les esquerres (tret del partit comunista) van pactar per alternarse al poder. Tota la seva obsessio era arraconar al Partit Comunista, i ho van aconseguir, mai han tret prou vots per ser alternativa de govern. I JO NO SOC COMUNISTA.
Novembre 18, 2007 a 5:54 pm
olladegrills
Manel,
Fins i tot si l’esquerra espanyola fos un aliat potencial, que no ho és, estratègicament és millor jugar a dreta i esquerra que no casar-se amb un dels dos grans partits espanyols.
Que ha fet l’esquerra espanyola per Catalunya? No parlo del PSC, parlo del PSOE? Que han fet en favor de l’autonomia? Han fet alguna cosa per a reduir l’enorme dèficit fiscal que patim?
La gran tradició de l’esquerra espanyola que cites és Azaña, Negrín, La Pasionaria, Carrillo…? Grans amics de Catalunya, oi?
Estimar el PP seria tan suicida com ho és ara estimar el PSOE!
Novembre 18, 2007 a 6:47 pm
Esteve Blanch Sanmartí
El PSOE i el PP, en una visió des de Catalunya, són clarament el mateix.
Els dos partits que es reparteixen el poder, han mostrat el mateix despreci vers Catalunya. Cap dels dos, ha tingut capacitat ni voluntat per a abanderar un canvi en les relacions de Catalunya amb espanya, i un canvi realment beneficiós per nosaltres.
Potser per l’estat espanyol, es poden dierenciar diferències entre el psoe i el pp, però per Catalunya, l’única diferència que existeix entre els dos partits, és que el pp es decrara completament en contra de Catalunya i els catalans, en canvi, el psoe diu que és amic dels catalans, però per darrera ens va foten punyalades (i se’n riu dels problemes de la societat Catalana en públic).
Abril 29, 2014 a 5:28 am
Carantillo
Totalment d’acord amb tu.
Novembre 18, 2007 a 6:56 pm
Rubén
Hola a todos,
Como bien dice Manel decir que el PSOE es igual que el PP es de no tener conocimientos de Memoria Historica, del tema de la Ministra Magdalena Alvarez lo que puedo decir: Lo que los ciudadanos quieren es que le arreglen las lineas ferroviarias y aunque destituyan a la ministra esos socavones seguiran saliendo.
¿Que dio el PP a Catalunya? te respondo NADA.
¿Que a dado el PSOE a Catalunya? La aceptacion de un estatuto d’autonomia reformado con mas ingresos que el anterior.
Y porque despues de 25 de gobierno de CIU en catalunya siempre le han vetado la posibilidad de hacer-lo? ¿Quien quiere mas a Catalunya PSC o CIU?
Abril 29, 2014 a 5:26 am
Carantillo
El PSOE le dio a Catalunya un estatuto que como dijo Guerra con una sonrisa “le hemos pasado el cepillo”. entre esto i la recogida de firmes en contra del PP nos encontramos como nos encontramos //*//
Novembre 18, 2007 a 7:03 pm
Jordi Casals i Prat
En el meu bloc “vell” vaig escriure que amb el procés estatutari es trencava amb el paradigma antifranquista, que feia que el PP fos vist com un partit antipàtic i franquista i el PSOE el partit espanyol bo per Catalunya.
Enllaç a l’article “La fi del paradigma antifranquista” http://casalsprat.bloc.cat/post/3477/63820
Novembre 18, 2007 a 7:42 pm
Joan Güell i Serra
Certament, malgrat la malsonància del títol, existeixen raons fonamentades per poder afirmar de manera tàcita que PSOE = PP. El que no admetré mai és que Catalunya és socilaista.
El bon moment dels socialistes és únicament atribuïble al mal moment que passen els seus adversaris.
Tal i com jo ho veig, Els representants polítics catalans de Madrid s’huaríen de limitar a jugar a repartir suports: afavorir o encallar polítiques INDEPENDENTMENT del color. Això demostraria que tenim certa qualitat democràtica. dreta-esquerra és un plantejament ideològic important, però no té el monopoli per definir les actuacions polítiques dels partits.
Malauradament, els socialistes que irònicament van amb la Llei de la Memòria Històrica per davant, són els primers en criminalitzar amb el seu discurs una dreta històricament molt “convulsa”. Per tant he de reconèixer que han sabut jugar molt bé un paper que els hi atorga aquest estret marge de victòria gràcies a CCAA com Catalunya. Pot semblar que Catalunya sigui socialista, però alerta els arbres no ens deixin veure el bosc! El PSC no té grup propi a Madrid. L’únic innegable és que PSC = PSOE. Per tant a Madrid jo vull algú que abans de dretes i esuqerres miri primer Catalunya endavant o Catalunya endarrera. CiU nois és la resposta.
Novembre 18, 2007 a 8:13 pm
joan ramon
El problema és el plantejament d’entrada: Què fa el PP o el PSOE per Catalunya? I CIU? I ERC? I la resta?
No, la qüestió és quin model de societat volem. Socialment parlant. Perquè la llibertat nacional (entenent aquesta cadascú com l’entengui: uns com a independència, d’altres com a llibertat de formar part d’Espanya) no crec que hagi de ser la fita, sinó la conseqüencia de la llibertat dels ciutadans. I els ciutadans no serem lliures (filosòficament parlant) de veritat fins que les desigualtats socials no siguin eliminades. Això no vol dir que s’hagin d’oblidar els debats identitaris fins que s’arribi a una societat utòpica (i, per tant, inabastable) sinó que aquests han d’estar basats en alguna cosa més que en el sentiment de pertinença a un territori o a un altre (o a més d’un). La independència no garanteix millor gestió. Només garanteix que la gestió sigui circumscrita a un territori definit més petit. O és que els catalans governem bé pel simple fet de ser catalans i si fins ara hi ha hagut errors és per culpa d’Espanya? Per favor… Potser caldria que els partits polítics comencessin a deixar de fer vots a partir dels sentiments i oferissin programes d’actuació, idees, objectius i compromisos. De què em serveix plorar per una competència que no tinc si les que tinc no les gestiono bé?
Novembre 18, 2007 a 8:29 pm
Martí Cabré
Crec que la idea de l’article és molt interessant. Cal superar la por a pactar amb el PP sense ser titllat de dimoni. CiU ja va fer les purgues de pactar amb UCD, PSOE i PP i ara qualsevol partit hauria de ser capaç de pactar amb qui sigui per raons d’estat. Qualsevol país sobirà del món té raons d’estat i nosaltres, que també ho volem ser, no les fem servir mai.
Si CiU i ERC votessin amb el PP contra el PSOE, ens mirarien d’una altra manera. Avui, simplement ZP ignora els dictats del Parlament.
Novembre 18, 2007 a 8:36 pm
Toni Escandell
Marc, completament d’acord amb aquesta visió del PP i del PSOE, tant és qui hi hagi al davant si es pot treure un benefici, ens hem de preocupar més de nosaltres.
Novembre 18, 2007 a 10:58 pm
David Donaire
Dir que PP=PSOE és de rucs… ningú pot dir que els socialistes no han fet res per Catalunya. Podríem començar per l’Estatut d’Autonomia de 2006 que ha estat possible gràcies a la unió de 3 partits d’esquerra, d’una altra forma no hagués estat posible (PSC+ERC+ICV-EUiA).
Jo penso que en José Luís Rodríguez Zapatero ha fet molt pels catalans i catalanes. De l’Alta Velocitat se’n parla des del primer any que va estar Aznar el govern… i fins que no hi ha hagut un President socialista no ha estat possible, independentment dels problemes que tenim avui dia per voler fer-ho ràpidament. En 4 anys de Zapatero y 4 anys de govern d’esquerres a Catalunya, s’ha invertit gairebe més que en tota l’etapa dels 23 anys de CiU i els 8 del PP. Ara, heredem la manca d’inversió en infraestructures durant aquella trist època per a Catalunya.
Només el PSOE a l’Estat Espanyol i el PSC a Catalunya poden garantir una societat cap al progrés, cap a la investigació i la recerca, cap a l’obtenció de més drets i llibertats, en resum, cap a l’Espanya i la Catalunya que tots i totes desitgem.
Novembre 18, 2007 a 11:13 pm
Daniel Daranas
En primer lloc replicar a Rubén, quan diu: “un estatuto d’autonomia reformado con mas ingresos que el anterior”, que l’Estatut no canvia els ingressos de la Generalitat, els quals seguiran venint determinats per la LOFCA.
En segon lloc coincideixo fins a cert punt amb la idea d’equiparar PSOE i PP com a políticament negatius de Catalunya (al meu primer article ja recalcava que són equivalents a efectes del respecte al dret de decidir); el que no tinc tan clar és si la conclusió que se n’hauria de desprendre és “pactar també amb el PP” o bé “deixar de pactar amb el PSOE”.
Novembre 19, 2007 a 12:00 am
Néstor Cabañas
5 diferències entre PP i PSOE respecte a Catalunya
1.PP és un partit centralista per definició mentre que el PSOE és federalista, el màxim òrgan de decisió a Catalunya és el Consell Nacional del PSC igual que passa a ERC, CDC o UDC.Si l’estructura funcionés bé s’actuaria sota el principi de subsidarietat, és a dir, tu no et fiques amb el que jo faig a Catalunya i jo et dono suport en les qüestions d’Estat.
2.L’Estatut que tenim (malgrat les mancances) no és només una voluntat del PSC sinò de certs sectors del PSOE que aposten pel federalisme o la mal anomenada “espanya plural”.Sinó el PSOE no s’hauria expossat al desgast electoral que va supossar la seva aprovació.
3.Desprès d’algun temps el PSOE ha descobert que no es pot governar aquest país sense treure un resultats decents a Andalusia i també a Catalunya que són les dues comunitats més poblades, juntes sumen 15 milions de persones un 37% de la població, el PP encara ho ha de descobrir.
4.Els diputats i senadors del PSC juguen un paper actiu en la defensa dels interessos de Catalunya encara que han respectant les decisions del PSOE pel que he comentat al primer punt.
5.PP=PSOE (espanyolistes) és la tàctica que sempre a utilitzat CiU (els bons catalans) quan s’acosten les generals i mai li ha donat resultat perquè desprès quan han estat a Madrid sempre s’han venut per un plat de llenties (ningú recorda el PHN), no són vàlids per defensar els interessos de Catalunya a Madrid i la tàctica de la por (que venen els espanyolistes) no els farà millors.
Salut,
Néstor
Novembre 19, 2007 a 1:15 am
Carles Puigdemont
A veure si ens entenem: no es pot entendre la responsabilitat espanyolitzant del PSOE sense el concurs decidit del PSC. Des del catalanisme s’han comès massa errors suposant la bondat nacional PSC quan en realitat és un instrument més –i dels més eficaços– de la deconstrucció nacional de Catalunya. I això no té res a veure amb bons i mals catalans com de forma reiterada insisteix el victimisme del PSC: té a veure amb si el referent nacional és Catalunya o és Espanya (centralitzada o federal, m’és igual).
És difícil, doncs, pensar que una estratègia de país ambiciosa i convençuda com la que planteja l’article rebi la consideració que es mereix per part dels poderosos que controlen Catalunya. Els politburós de les esquerres han trobat en l’espantall del PP una mina d’or i no la deixaran per res del món, i fins que les esquerres dites catalanes no posin l’interès del país per damunt de l’interès del partit qualsevol tracte amb el PP és un suïcidi polític. ¿Com es podria entendre, si encara avui hi ha qui discuteix la millora objectiva que va representar el pacte del Majèstic en relació amb qualsevol altre acord signat anteriorment amb governs socialistes? Això, certament, és un èxit del PSC: ara tots hem d’anar contra el PP. I per això no som ningú, perquè ja s’ha vist quin preu té el pacte amb la dreta espanyola. Esquerra s’ha encarregat de deixar-ho clar, i el PSC no para de fregar-se les mans.
No crec, tanmateix, que Espanya arregli res al catalanisme mentre el catalanisme no arregli res interiorment. Vull dir que la situació ja és prou lamentable, amb gairebé un milió de vots catalanistes reclosos en un depriment apartheid polític, com per permetre’ns més luxes, o que pensem que trobarem el desllorigador de l’esperança nacional a Madrid quan a casa hi ha qui procura que aquesta esperança no alci el cap.
En qualsevol cas, em sembla que el primer objectiu del catalanisme és no perdre diputats, cosa que ja serà molt. El segon, que ni PSOE-PSC ni PP puguin prescindir de la dotzena i mitja de diputats catalanistes. El tercer, que aquesta dotzena i mitja de diputats no voti la investidura del candidat socialista o popular. El quart, que a ningú li tremolin les cames (sobretot els que tenen cotxes oficials a perdre) per si l’Estat espanyol s’encamina, si s’escau, cap a una situació de crisi com la belga. I el cinquè, que enlloc de tenir un catalanisme al poder tinguem el poder del catalanisme plenament actiu, amb tots els seus recursos actius i mobilitzats, i no només una tercera part.
Novembre 19, 2007 a 3:05 am
Albert Einstein
El nacionalismo es una enfermedad infantil, es el saranpión de la humanidad.
Novembre 19, 2007 a 5:49 am
David Morgades
Vaig tenir la oportunitat de parlar estona amb un regidor socialista d’una població del maresme sobre política del país. La conclusió que vaig arribar després d’haver passat dues hores d’argumentacions i rèpliques es que el PSC és el càncer que està instaurat a Catalunya. Mentre ERC balli amb la més lletja no ens en podrem sortir, ells sabran el que fan. Espero que la ciutadania se’n adoni i alhora de les eleccions els hi passi la factura.
elracodemataro.blogspot.com
Novembre 19, 2007 a 7:17 am
joan ramon
el millor dels debats és el fet mateix del debat… ja ho deia Sòcrates, que la raó sorgeix del diàleg… però diàleg i comunicació no són el mateix que dues o més persones parlant… hi ha un factor imprescindible que és escoltar (en un debat escrit, canvieu parlar per escriure i escoltar per llegir i aprehendre). que algú sigui capaç de titllar de càncer un partit polític que és el que aconsegueix més vots de tots (en les eleccions amb més participació, les estatalas, el partit més votat des de les primeres eleccions és el PSC) denota diverses coses, i dins l’explicació que dóna encara més sagnants: 1.- manca de respecte per la ciutadania de Catalunya. 2.- manca de coneixement d’una malaltia que té a moltes persones marcades de per vida, sigui per els estralls que provoca en ells o en la seva gent propera. 3.- masclisme (ballar amb la més lletja? per favor). 4.- manca de capacitat de conciliació: si després de dues hores l’únic que has estat capaç de fer és arribar a aquesta conclusió vol dir que no escoltes ni intentes convèncer, sinó que intentes “ensenyar la llum” i “mostrar el camí”…
Ja n’hi ha prou de criminalitzar el contrari. Ja n’hi ha prou de considerar que només la nostra idea és la bona. Un país es construeix entre tots els seus ciutadans, actors socials, econòmics, cívics… I no pas arraconant aquells amb qui no es coincideix.
Novembre 19, 2007 a 8:09 am
Jordi Coronas
a Madrid, governi qui governi, no en trobarem d’amics i al·liats. Mentres Catalunya sigui a efectes legals una comunitat autònoma més, sens tractarà com una colònia, o millor hauria d’haver dit se’ns maltractarà.
Només ens queda una via; l’autodeterminació. I tal i com tenim el panorama polític català, el 2014 és una data que ens ve molt justa.
Hem de treballar un programa de treball dels partits catalans de tradició democràtica (i això exclou el PP) per arribar a acords que facin possible una majoria favorable a convocar un referèndum. I això passa per que el 2010 formin govern les forces polítiques necessàries per asolir la fita.
– Tenim el PSC. Tal i com estan les coses difícilment estaran a favor. Encara és un partit sucursalista del PSOE.
– CiU. Ha de tenir la capacitat de segregar el discurs d’Unió i fer una passa endavant, deixant clar que vol ser una formació sobiranista. De no fer-ho, no sortirà pas del forat en que es troba ara mateix. Refundar el catalanisme, si ha de ser a costa de callar i atorgar les rampoines de Madrid, no té fonament.
– ERC. Ha de ser capaç de transmetre un missatge creíble a la ciutadania i a la societat civil. Això no s’aconsegueix estripant acords de govern. Això s’aconsegueix des de les institucions i amb un perfil propi ben marcat. El que cal és unitat interna. Les discrepàncies són bones si no són autodestructives.
– ICV-EUiA. Aquesta formació s’ha de definir en un sentit o un altre. Sembla que van cap a on bufa el vent i això no aporta res al país. Aquest, juntamen amb ERC és un partit clau per acabar sumant majories.
Som els partits els que hem d’empényer a la societat civil i no a l’inrevès. Perquè si no, no ens podrem lliurar dels estigmes que aquesta mateixa societat ens ha col·locat al damunt: que som partidistes, que estem lluny de la realitat del carrer, que només ens preocupen els càrrecs…
Tenim molta feina a fer i se’ns passa l’arròs.
Novembre 19, 2007 a 10:15 am
Josep Romeu
A veure,
Per mi, afirmar que PP i PSOE són el mateix és d’un simplisme excessiu. És evident que no són el mateix, tenen matisos gens menyspreables.
Però seria tan simplista com afirmar que per tant el catalanisme ha de pactar amb el PSOE perquè és el nostre aliat. PP i PSOE tenen les seves diferències, però quan els toquen l’ànima, el sentiment nacionalista responen com una sola veu. El seu nacionalisme és de pedra picada; i amb la pàtria no s’hi juga.
Molt diferent dels nacionalistes d’aquí, amb un sentiment molt més difús, (CiU, ERC, IC…) que els fa prevaler l’afany de poder (fins i tot al si dels respectius partits o coalicions) abans que l’interès nacional. Semblen més interessats a assegurar-se el lideratge (en diguin pal de paller, casa comuna, els únics que ens poder portar al referèndum del 2014…), que a assegurar-se que el país tingui un lideratge.
Per això, sovint, aquest debat sobre si PP i PSOE són el mateix, és un debat en clau interna. S’intenta dir que és el mateix per justificar després un possible pacte amb el PP, o s’opta per dir que el PSOE és molt diferent, precisament per justificar un pacte amb els socialistes espanyols. No crec que haguem de fer escarafalls perquè es faci un pacte o un altre, sempre que es tracti de pactes conjunturals i que no comprometin el continuar treballant per assolir la plena sobirania.
El pacte que de veritat pot interessar a nivell català és el de les forces catalanistes, amb un veritable projecte comú, i amb un full de ruta (encara per escriure) consensuat. I tampoc cal confondre aquest pacte per als grans objectius de país, amb la conjuntura d’un pacte de govern.
Hauriem d’aprendre la lliçó del nacionalisme espanyol: ells poden esbroncar-se tan com vulgueu, sobretot perquè mentre un és al poder l’altre ha de ser a l’oposició, però fan una pinya sense fisures a l’hora de defensar la pàtria espanyola. Quan parlem del front comú del catalanisme, no hauríem de ser tan curts de mires com per pensar que es tracte de mantenir o trencar el tripartit, sinó de saber que sigui qui sigui el qui en cada moment estigui al govern, hi hauria d’haver un full de ruta comú per avançar cap a la independència.
Novembre 19, 2007 a 11:53 am
Miguel de Unamuno
Tranquilos. El nacionalismo se cura viajando.
Novembre 19, 2007 a 11:57 am
altaveu
Sembla que tinguis enyorança d’altres temps. Potser el catalanisme era més fort i amb identitat pròpia…etc…etc…quan la casa gran del catalanisme sustentava el govern del PP a Madrid.
Crec que tenim idees diferents de que és el catalanisme i mai ens posarem d’acord.
Novembre 19, 2007 a 3:48 pm
Pipero
De cara a Catalunya, no crec que PSOE sigui igual a PP, sobre tot si pensem en el sector que figura que controla el PSOE enfront de l’uniforme PP de pensament pràcticament únic, especialment en l’anticatalanisme de base. Ara bé, el que és cert és que el sector que controla el PSOE està d’alguna forma hipotecat al sector reaccionari (encara) i, a més, li fa molta por el PP i la dreta mediàtica i sociològica espanyola.
Dit això, afegeixo que encara que el PSC sigui un partit federat al PSOE però (teòricament) independent, les hipoteques del primer respecte al segon són notòries, i el punt de la votació de l’altre dia és un clar exemple. Sembla que ni els vots que costarà al PSC el desastre de rodalies, serveixen per declarar “persona non grata” a la Magdalena Alvarez.
Amb tot això no estic en absolut d’acord amb la frase de que “el catalanisme d’avui ha de poder, amb tota l’enemistat i la mala llet que calgui, pactar amb la dreta espanyola quan sigui beneficiós per al país”. Crec que això és posar-se de peus a la galleda en el parany. El PP actual ha demostrat ser el més anticatalà de la història d’aquests hereus del franquisme i, s’hauria de pactar amb el diable per aconseguir el que interessa a Catalunya??? Personalment penso que ni de conya!
Aquí el que faria falta és que el PSC s’anés deslligant cada cop més del PSOE, tornés a tenir grup parlamentari propi a Madrid, tant a Senat com a Congrès. Defensar a Catalunya s’ha de fer sense hipoteques amb partits espanyols… ni de dreta espanyola (per descontat) ni d’esquerra, per més “comprensius” que siguin amb nosaltres.
Novembre 19, 2007 a 4:17 pm
joliu
Ben d’acord amb en Puigdemont. Catalunya s’ha deixat enganyar massa vegades per la pell de xai (PSC) del PSOE.
Novembre 19, 2007 a 4:31 pm
Manel des de l'Exili
Molt d’acord que hem de fer servir tant el PSOE com el PP per els nostres interessos, malgrat que el PP no és el PSOE ni el PSOE és el PP en moltes coses, si en canvi ho son quan es tracta de defensar el nacionalisme espanyol. A Catalunya hauríem d’aprendre dels bascos que no tenen cap mania en pactar amb el PP de l’Aznar per aconseguir els impostos especials per fer-lo president. Jo com a militant d’ERC sempre he cregut una estupidesa estratègica dir que no és pactarà mai amb el PP, és pot dir que mai faràs coalició amb ells per fer govern conjunt, però tancar-se les portes a puntuals pactes és d’estupits i sobretot d’irresponsables.
Tal com tu ben dius, el PSOE s’aprofita d’aquesta situació i el més greu és que ERC ha caigut tant de peus en la galleda del debat dreta-esquerra que fins i tot ara a Catalunya aquesta estúpida idea ha condicionat el progrés sobirà Català. I no dic que s’hagi de pactar amb CiU per progressar ho dic que si el PSC-PSOE sap que ERC mai pactarà amb CiU, la força negociadora d’ERC amb el PSC-PSOE queda totalment reduit a la mínima expressió, tal com estem veien en aquests moments.
Cal tenir clar, que si volem la independència hem no ens hem de tancar cap portes i no tenir cap mania, cap nació ha aconseguit néixer sense aprofitar-se de totes les possibilitats que en cada moment han sortit. Això si, sense faltar mai als drets humans.
Novembre 19, 2007 a 5:33 pm
Lucia Solís
No puc estar d’acord, de cap manera, amb que PP és el mateix que PSOE. No crec que la situació de Catalunya sigui la mateixa quan governa el PSOE a Madrid que quan governa el PP. Però tampoc és el mateix quan governa la dreta (encara que sigui nacionalista) a Catalunya que quan governa l’esquerra. No podem continuar mirant-nos el melic i fent les pilotes fora. Ens oblidem del que ha significat 23 anys de govern de la dreta catalana? Qui ens ha posat en els problemes d’infraestrutures que tenim ara? Només Madrid?
Per mi la diferència primària en un partit és la seva ideologia, dretes o esquerres, aquest és el principal tret. No puc creure que penseu que és el mateix el PP que el PSOE.
Penseu de veritat que el PSC no ha fet res per Catalunya? Doncs, jo penso que si no hagués estat el PSC governant les ciutats i pobles que ha governat a Catalunya i la Diputació de Barcelona, el nostre país seria molt diferent. Sort n’hem tingut! Aquest ha estat el veritable canvi a Catalunya, el que s’ha fet des dels governs locals mentre a la Generalitat no es governava.
Novembre 19, 2007 a 5:44 pm
Jesus Cardona
“La politica sobiranista a Madrid es politica internacional”. Estic absolutament d’acord. Ara be, en politica internacional, quan es negocia, no es va al tot o a res. Qui vol el tot o el res declara la guerra. Vull dir, l’ultima vegada que s’ha fet “politica internacional” va ser la negociacio de l’Estatut. I va ser un acord raonable. I va ser signat amb la fredor dels tractats internacionals. De moment no ens anem acabat de sortir. Per a mi sobre masa emotivitat. Ara esta de moda dir que ja s’ha fet prou pedagogia. Pot ser si, pero si no volem anar a la guerra, es el que ens tocara fer. I no ho aconseguirem tot de cop, hem de vigilar que no ens quedem en res.
Novembre 19, 2007 a 7:03 pm
joan ramon
lucía, completament d’acord amb tu. Jesus, també d’acord amb tu… la confrontació que no acaba en diàleg acaba sempre en conflicte. Jo sóc contrari al conflicte (entenguem per conflicte confrontació sense ànims d’arribar a acord) però és que, a més, per anar a un conflicte s’ha de tenir rera teu, en una societat democràtica, l’aval de la majoria de la societat… i en aquest conflicte catalunya independent Vs Espanya “opressora” la societat catalana està, majoritàriament, mirant la tele esperant que els sobiranistes deixin de cridar…
Novembre 19, 2007 a 7:35 pm
Carlos Serrano
La visió del catalanisme que el tu planteges sens dubte no és igual a la que jo tinc. Per més que ho intento crec que mai us podré entendre. Plantejar que és igual pactar amb la dreta del PP o amb el PSOE diu molt de vosaltres. Sense politiques progressistes no hi ha ni estat ni pais ni nació.
Novembre 19, 2007 a 8:30 pm
Javi
Hola companys,
Queda clar que si la igualtat que proposeu entre PSOE i PP es que ambdós no defensen la independència de Catalunya teniu tota la raó. Ara bé, no es pot dir que la política territorial sigui igual. Ningú al PP nega que el seu model es centralista, entenent a les Comunitats Autònomes com un mal menor. En canvi al PSOE es cert que existeixen diferents sensibilitats, a unes que ja els hi va bé el model autonòmic i uns altres (on entraria la gran majoria del PSC), que aposta per un model més federalista. Actualment amb el govern presidit per Zapatero la vesant que ha guanyat més pes es la federalista (encara que a alguns ens agradaria que hagués estat més valent). Aquesta ha estat la legislatura dels Estatuts, on l’Estat a cedit més competències en favor de una gestió més eficient per el ciutadà (no oblidem que aquest es el l’objectiu principal del federalisme).
El que han de fer els companys de CiU es no tenir por de pactar amb el PP si el que desitgen es anteposar els seus fins sobiranistes als fins de millora social, però aneu de cara si us plau.
Salut!
Novembre 20, 2007 a 4:23 am
Jonatan García
Hola.
Antes de nada te digo que te contestaré con mi lengua materna, el castellano (mi familia es gallega y en mi casa siempre se ha hablado castellano), y no es por ningún desprecio al catalán ni mucho menos, sino que es por si he de traducir al catalán ya no transmito lo que pienso, y quiero que mis palabras sean lo que realmente quiero decir.
Para mi el PSOE no es igual al PP ni mucho menos. El PSOE ha de representar lo que es la Catalunya real, y no os engañéis la Catalunya real no es la de los catalanoparlantes ni la de los ciudadanos que llevan varias generaciones aquí, la Catalunya real es la de la acogida, la que respeta e integra a todo aquel ciudadano que viene a vivir, trabajar y convivir en Lleida, L’Hospitalet, Matadepera….
Por eso nunca el PSOE será igual al PP, porque el PSOE cree en un proyecto de integración y convivencia cívica e interracial, y por eso nunca CIU y ERC conseguirán este objetivo, porque no creen en la integración total de los migrados igual que no lo creyeron cuando llegaron los gallegos, andaluces, asturianos…
Novembre 20, 2007 a 11:28 am
Jesús Badalona
S’ha de ser mesell per agrair al socialistes i a España l’Estatut resultant. Com es poden agrair engrunes?? Si tenim nou Estatut és perquè ja es van encarregar de redactar-lo amb molt poca ambició, encara que haguessin d’assumir com a seu el que al final va aprovar el Parlament. Encara no s’havien apagat els llums del marcador de la votació quan el representant màxim del PSOE anava dient que el retallarien. I això que és de mínims!! I, evidentment, el Congreso el va deixar “limpio como una patena”, a instàncies dels mateixos que aquí l’havien redactat i aprovat.
Que amb el PP no en tindríem un de nou?? Per aquest viatge no feien falta alforges.
Quina és la diferència entre haver conservat l’anterior, fent retocs de competències i atribucions, i haver fet un de nou?? Tenim més grau d’autogovern?? Molt, de veritat?? Es notarà als pressupostos de la generalitat?? Oi que seguim sense concert econòmic??
Si. Jo també ho penso PSOE (i PSC)= PP. Només es diferencien en les “talantes”, però ambdós ens menyspreen, se’ns pixen a sobre i diuen que plou. Es diferencien en l’ús de vaselina. Però ens sodomitzen igual.
Per cert, jo no vull un Estatut, vull una Constitució pels Països Catalans.
Novembre 20, 2007 a 12:01 pm
Vicenç Serrano
El primer cop que Felipe Gonzalez va governar Espanya, el PSOE va posar una pressió fiscal molt forta per treure diners, una de les comunitats que va patir més, va ésser Catalunya, molta gent encara paga aquesta desfeta reucaudatoria, despres amb el temps va sortir gent d’hisenda força escaldada per trames corruptes d’apropiación indegude de diners dintre de la mateixa hisenda pública catalana. Encara que hi havia multes del tres cents per cent de recarreg. no conec cap cas de sobreïment de les multes. Ha nivell de PSOE, PP tots dos son partits espanyols, un es la dreta i l’altre l’esquerra peró espanyols.un fi comú maretjar la perdiu. Si sabem el que volem demanem-lo!, ans pensem que volem i demanem-lo!
Novembre 20, 2007 a 12:51 pm
joan ramon
carat… com costa d’entendre segons quines frases… ara resulta que el PSOE és igual que el PP perquè es va aplicar una pressió fiscal molt forta contra Catalunya i molta gent d’hisenda va acabar escaldada per trames corruptes… i això ens porta a la conclusió que sabem el que volem i demanem-lo (sic)
en fi… el debat ha deixat de ser interessant…
Novembre 20, 2007 a 3:25 pm
Marc Arza
Bona part del debat s’ha reproduit al bloc catalunya.ffw (www.catalunyafastforward.blogspot.com). En copio aquí els apunts per a poder-lo seguir en la seva totalitat.
AQUI VA:
At 9:07 AM, Jordi Gras said…
Aqui tenim dues coses:
PSOE = PP es el mateix però amb dos lletres diferents de les cançons
CAT = PSOE, mai el PSOE a estat a prop de Catalunya la sol·lució es que el PSC trenqui amb el PSOE amb un fet diferencial això va ser un camí inicat per Pascual Maragall i això li va costar la presidencia de Catalunya a favor del Soso Montilla
At 10:51 AM, Anònim said…
Hola,
Gràcies per convidar=me a participar. Jo sempre he pensat que pp i psoe és el mateix, sobretot en relació als nacionalismes. Ahir Jordi Barbeta feia a la Vanguardia una interessant valoració del que passaria si psc tingués grup propi, i constata que no és possible. La meva por és que en el futur al Congrés pot haver=hi un pacte pp psoe per limitar la representació dels nacionalismes o per canviar la Constitució. El pp com a mínim no amaga el que és, però el psc psoe no juga net. Només cal que a Catalunya arribi a governar sense socis, és a dir, amb una majoria. El temps ho dirà. Espero equivocar=me.
At 11:28 AM, José Manuel said…
Bon dia, jo crec que la premisa de la que es parteix és falsa, el Psoe guanya les eleccions al Congrès i al Senat sempre, el PP al 2000 va rebre el vot d’1 de cada 4 catalans que va votar. Això vol dir que el Psoe y el PP també són Catalunya igual que ho pugui ser qualsevol partit sobiranista. Jo no crec que en els territoris i sí en les persones que els donen vida i la política és una activitat de les persones.
Per altre part no sé perqué ha d’ésser dolent una cosa o l’altre al final qui acaba manant és perque així ho decideixen els ciutadans. A més perqué ha d’ésser millor un govern d’un partit sobiranista per Catalunya? podriem posar exemples d’incapacitat notòria d’aquests partits per gestionar diferents problemes, des del 3%, fins a les nevades, o ERC desmarcant-se de la responsabilitat d’un partit de Govern en diferentes crisi com ara la del Carmel.
Una salutació.
At 12:07 PM, Josep (sl) said…
Tènim dos problemes greus la incapacitat dels nacionalistes pròpis a sumar esforços i defensar conjuntament els interessos de País. On hi ha un guerra civil des de fa massa temps.
Escassa cultura de govern d’ERC de alla on si possa l’arma.
I l’incapacitat de les sucursals de partits d’obediència espanyola a poder dispossar del mínim grau d’autonomia sense ser cessats els seus responsables.
CAT=PSOE, Jo crec què no. És pot comprovar empíricament amb com ha canviat l’actuació de Zapatero envers Catalunya un cop ha nota el alé del PP a la Gola.
At 12:17 PM, Anònim said…
A l’olla de grills, com es pot fer un comentari?
http://www.xcorbera.cat
At 3:59 PM, llopis said…
Jo no crec amb el que dius. Possiblement des d’un diferent punt de vista es veu d’una altra manera, però crec que el PSOE és molt diferent la influència que té a Catalunya que a altres comunitats autònomes.
Alhora, per a la gent independentista, per què veieu tan malament el PSOE? Simplement perquè és espanyol? No es pot comparar el PP amb el PSOE. A excepció d’uns fets puntuals o bé de sectors com els que hi havien de Rosa Díez, entre d’altres.
At 4:08 PM, llopis said…
Jo no crec amb el que dius. Possiblement des d’un diferent punt de vista es veu d’una altra manera, però crec que el PSOE és molt diferent la influència que té a Catalunya que a altres comunitats autònomes.
Alhora, per a la gent independentista, per què veieu tan malament el PSOE? Simplement perquè és espanyol? No es pot comparar el PP amb el PSOE. A excepció d’uns fets puntuals o bé de sectors com els que hi havien de Rosa Díez, entre d’altres.
At 4:54 PM, Lluís Soler said…
Marc,
Gràcies per la invitació. El debat que s’ha generat a Olla de Grills és interessant. Quan tingui una estona lliure em llegiré tots els comentaris amb més calma, a veure si encara hi puc fer alguna aportació interessant.
Salutacions!
Lluís Soler
At 8:51 PM, Josep (sl) said…
Crec que Qualsevol PP o PSOE=Cat si el poder dels nacionalistes a Madrid és fort i els hi cal cedir en algun tema.
At 9:16 PM, joliu said…
Anava a dir interessant debat, però de fet no hi ha debat possible. Des dels nostres interessos el PSOE és el PP i a l’inrevés. Mireu si no amb quina facilitat els espanyols canvien el vot i ens fan passar d’una majoria absoluta a l’altra.
El que no em cap al cap és com no s’han posat mai d’acord tots els partits nacionalistes per agafar els ous del govern de torn quan no tenien m.ab. Tots junts haurien pogut fer servir la clau de la governabilitat i redissenyar l’Estat.
At 11:09 PM, Lluís said…
Gràcies per convidar-me. Jo penso que només puc dir un parell de coses al respecte:
1. PSOE=PP, mai de la vida companyes i companys. No podem dir encara aquestes coses, si no és que tanquem els ulls a evidències. També dic que aquest recurs de dir que PP és igual a PSOE és una mica pobre. Hem de ser més inteligents que aquest comentari. Jo espero més dels polítics que hem representen.
2. Posar una disyuntiva a que: o PSOE=PP o PSOE=CAT, se sembla a: o conmigo o contra mi i també em sembla un recurs poc madur en tot cas. Per altra banda caldria partir d’un concepte de CAT comú per tots i totes, i potser aquí és on ens perdem…
At 12:01 AM, Joan Ballana said…
A Espanya, una part del PSOE té el mateix model d´estat que el PP. A Catalunya, el PSC només té una via per tal d´articular una idea de país creible a dia d´avui que anteposi els interessos dels ciutadans per davant dels interessos partidistes, i aquesta via és la de reinstaurar el grup parlamentari del PSC al Congrés dels Diputats.
At 12:02 AM, Joan Ballana said…
A Espanya, una part del PSOE té el mateix model d´estat que el PP. A Catalunya, el PSC només té una via per tal d´articular una idea de país creible a dia d´avui que anteposi els interessos dels ciutadans per davant dels interessos partidistes, i aquesta via és la de reinstaurar el grup parlamentari del PSC al Congrés dels Diputats.
At 4:21 AM, Jonatan García said…
Hola.
Antes de nada te digo que te contestaré con mi lengua materna, el castellano (mi familia es gallega y en mi casa siempre se ha hablado castellano), y no es por ningún desprecio al catalán ni mucho menos, sino que es por si he de traducir al catalán ya no transmito lo que pienso, y quiero que mis palabras sean lo que realmente quiero decir.
Para mi el PSOE no es igual al PP ni mucho menos. El PSOE ha de representar lo que es la Catalunya real, y no os engañéis la Catalunya real no es la de los catalanoparlantes ni la de los ciudadanos que llevan varias generaciones aquí, la Catalunya real es la de la acogida, la que respeta e integra a todo aquel ciudadano que viene a vivir, trabajar y convivir en Lleida, L’Hospitalet, Matadepera….
Por eso nunca el PSOE será igual al PP, porque el PSOE cree en un proyecto de integración y convivencia cívica e interracial, y por eso nunca CIU y ERC conseguirán este objetivo, porque no creen en la integración total de los migrados igual que no lo creyeron cuando llegaron los gallegos, andaluces, asturianos…
At 4:22 AM, Jonatan García said…
Hola.
Antes de nada te digo que te contestaré con mi lengua materna, el castellano (mi familia es gallega y en mi casa siempre se ha hablado castellano), y no es por ningún desprecio al catalán ni mucho menos, sino que es por si he de traducir al catalán ya no transmito lo que pienso, y quiero que mis palabras sean lo que realmente quiero decir.
Para mi el PSOE no es igual al PP ni mucho menos. El PSOE ha de representar lo que es la Catalunya real, y no os engañéis la Catalunya real no es la de los catalanoparlantes ni la de los ciudadanos que llevan varias generaciones aquí, la Catalunya real es la de la acogida, la que respeta e integra a todo aquel ciudadano que viene a vivir, trabajar y convivir en Lleida, L’Hospitalet, Matadepera….
Por eso nunca el PSOE será igual al PP, porque el PSOE cree en un proyecto de integración y convivencia cívica e interracial, y por eso nunca CIU y ERC conseguirán este objetivo, porque no creen en la integración total de los migrados igual que no lo creyeron cuando llegaron los gallegos, andaluces, asturianos…
At 12:43 PM, catalunya.ffw said…
Jordi,
L’argument de l’article és que si PSOE no és igual a PP, llavors Catalunya cau en mans del PSOE. Així és com cal llegir l’enunciat.
No vull dir que Catalunya sigui el PSOE perquè no és cert, sobretot perquè jo em crec i respecto els matisos i la independència del PSC.
Una altra cosa és que sense usar el PP tinguem, tampoc el PSC, cap possibilitat d’influir sobre el PSOE.
`
Anònim,
Això podria passar, però llavors les regles serien diferents per a tots. Es pot jugar amb la societat catalana, però ignorar-la seria més complicat. Complicat i perillós.
José Manuel,
No nego que el PSC (recorda que a Catalunya el PSOE no existeix) i el PP són Catalunya, només faltaria. El que no tinc clar és que siguin bons per als interessos dels catalans, cosa força diferent.
Té gràcia que ara mateix, amb la situació per la que estem passant, algú defensi un govern del PSC parlant de la incapacitat notoria dels governs del passat. Té gràcia, però resulta trist.
No tens més arguments? Doncs no cal afegir-hi res més.
Jose (sl),
L’actitud d’en Zapatero ha canviat. Et refereixes a l’homenatges públic a la ministra responsable del desastre de les rodalies?
El PSOE ignora Catalunya i les enquestes només li donen la perdua de dos escons respecte a l’excepcional resultat de fa 4 anys. La por al PP, gairebé irracional, fa que el PSOE pugui ignorar Catalunya.
Anònim,
Just a sota del titol del post hi ha un apartat per a comentaris, clica-hi i a peu de pantalla tindràs un espai per a fer-ne un.
Llopis,
El PSOE té gran influència a Catalunya, és cert. El que no veig clar és que Catalunya tingui influènica sobre el PSOE.
No em preocupa que PSOE i PP siguin espanyols, em preocupa que el seu model d’Espanya perjudiqui Catalunya. Un model radial que anula la nostra espina dorsal de prosperitat que és l’eix mediterrani. Un model radial que empeny Madrid amunt mentre atura el progrés de Barcelona. En això, PP i PSOE són iguals. La resta no m’interessa. La resta la vull transferida i que la gestionem nosaltres. Sigui el PSC, CiU o en Tortell Poltrona.
Lluís,
Espero els teus comentaris. Gràcies a tu.
Joliu,
El cert és que la prioritat del catalanisme majoritari ha estat fins fa poc fer de l’estat espanyol una realitat equiparable a d’altres d’Europa.
A partir d’ara el paradigma ha canviat i es pot tenir una actitud més resolutiva.
Gràcies a tots,
Marc Arza
At 2:57 PM, catalunya.ffw said…
Lluís,
Jo crec sincerament que el PSOE és igual que el PP en allò relatiu a Catalunya. El model d’estat és el mateix i sense la opresió econòmica de Catalunya no hi ha estat espanyol possible. És clar que el PP és més visceral, és cert que el PSOE té un esperit federal que de vegades treu el cap, però quan governen sense subjeccions són dues cares de la mateixa moneda.
Per altra banda, encara que no ho fossin, és estratègicament que ens cal considerar-los iguals. Si sempre estem lligats al PSOE, al P només li queda anar contra nosaltres de cara i el PSOE no ens necessita per a res. Catalunya sempre hi perd.
Concepte de Catalunya. Doncs mira, una Catalunya on els trens funcionin i les persones no perdin oportunitats per un estat que juga en contra dels nostres interèssos.
Joan,
Jo del PSC no n’he parlat perquè entenc que és una realitat diferent al PSOE. En tot cas estem totalment d’acord.
Jonata,
Res d’excuses, al meu bloc tothom si expresa com vol.
La Catalunya real és la de tots, la dels que fa temps que hi som i la dels que han arribat avui. En tot cas, així com el PSUC va fer una bona labor d’integració i el nacionalisme català fa dècades que aposta per la integració contra la assimilació, el PSC ha jugat massa vegades a mantenir els barris com a hostatges de la seva política, sense afavorir una integració real. De nou, però, no parlo de Catalunya sinó de la nostra política a Espanya.
Gràcies a tots i fins aviat,
Marc Arza
At 3:18 PM, Josep (sl) said…
Jo me referia què els gestos com retorn dels papers, aprovaré… Van desapareixer un com se li va torçar tot al ZP.
El model d’estat es el mateix què el del PP. però més simpàtic, no trec què el mateix. Crec què els homenatges a la ministra álvarez solament són la gota què vessa el got.
Al jonathan.çLi he de dir què de sempre el primer que vaig sentir parlar d’imigració i integració. Mentrés el PSC-PSOE massa cops ha fet servir i ha afavorit la guetització per mantenir una gran massa de vot captiu.
Però clar ens referiem a Espanya i el model d’estat espanyol.
Creieu que se l’expoli fiscal al què es sotmet Catalnya, és viable.
Novembre 20, 2007 a 4:56 pm
Vicenç Serrano
Joan Ramon Perdona si he sapigut expresar-me.
1- Presio fiscal = Expoli; PSOE=PP.
2- Espanyolisme PSOE= PP.
3- Vols Independència o tu rumias.
Gràcies.
Novembre 21, 2007 a 1:54 pm
Daniel Solano
Senyors, en aquest joc hi esta jugant tots. PP, PSOE, CiU i ERC. I tallar-ho d’arrel és ben fàcil.
Els partits nacionalistes catalans no han de pactar amb els nacionalistes espanyols. Es així de senzill. No n’hem tret res de profitós mai.
I si no hi ha governabilitat a Espanya, mala llet. Els catalans fa massa anys que vivim sense govern i amb un Estat en contra. Ja estem acostumats. Que en comencin a aprendre ells.
Si no els prestem les aliances que necessiten, es poden donar tres situacions:
1. Faran un acte d’autocrítica, tots dos PP i PSOE, i demanaran excuses a Catalunya i miraran que grinyola entre les dues nacions per tal de resoldre-ho amb garanties.
2. Formaran un govern nacionalista espanyol: PP + PSOE.
3. Simplement reformaran el sistema per evitar que els partits catalans siguin decisius. Això produirà un distanciament encara més gran entre Espanya i Catalunya que, segurament, portarà al trencament definitiu.
Aviam si endivineu que passaria… és evident que la primera opció mai es donarà. I la segona la veig difícil.
Novembre 21, 2007 a 6:15 pm
Carlos Serrano
el 2 és inviable i el 3 només se li pot ocurre a algú que pensà que tothom li persegueix. Més fàcil seria afrontar la reforma electoral catalana que si que es clarament discriminatoria i que jo sapigue esta encara pels calaixos de ERC i CiU plena de pols
Novembre 21, 2007 a 7:14 pm
El Croat Català
Te’n deixes una, Daniel: l’aparició d’una tercera força estatal de centre, que prengui vots tant al PP com al PSOE, i que sense arribar a ser gaire gran ho sigui prou com per ser una crossa suficient per donar majories absolutes.
El dia que això passi (i una tal Rosa Díez està treballant-hi), adéu-siau partits nacionalistes “garantint la governabilitat”.
Novembre 23, 2007 a 9:38 am
joan ramon
Croat català… Rosa Díez… de centre? Potser si… Ara, més nacionalista espanyola que l’Aznar…
Novembre 24, 2007 a 11:24 am
El Croat Català
Totalment d’acord. De centre i ultranacionalista espanyola. És a dir, amb molt bones opcions a l’Espanya profunda(j no tant profunda) a poc que sàpiga vendre bé el producte.
Novembre 25, 2007 a 8:02 am
joan ramon
croat català… ho dubto… o desitjo dubtar-ho? ja no ho sé…
de tota manera, el que és evident, per mi, és que els nacionalismes no serveixen per solucionar els problemes de la gent… simplement serveixen per alimentar un sentiment (noble o innoble -a Catalunya molt majoritàriament noble, que consti) però per res més… això no té res a veure amb el principi de subsidarietat, amb el que estic completament d’acord… Però el que molts ja no suportem més és que qui ha manat durant 23 anys a Catalunya, que mai no van fer un plantejament seriós de reivindicació (queixar-se si, però reivindicació? ni una realment amb força), que no van ni desenvolupar tot l’Estatut ni plantejar-ne un de nou (el primer en fer-ho va ser Pasqual Maragall), que MAI van dir-se independentistes a ells mateixos (només la seva branca juvenil)… aquests, la oligarquia catalana, lligada a ACESA, a LA CAIXA, als grans grups empresarials, que van ostentar el poder gràcies al carisme innegable de Jordi Pujol… aquests… vinguin a donar-nos lliçons de com ser bons catalans i de com governar…
Novembre 25, 2007 a 2:58 pm
El Croat Català
Aquests van fer una tasca des de la majoria absoluta dels vots. Altres que predicaven altres opcions (ERC) no van aconseguir mai ni una quarta part dels vots dels primers.
A tots ens agradaria un país diferent, però és el que tenim. CiU va fer un camí, agafem el que va tenir de bo, i corregim el que va tenir de dolent. Avui és un bon moment per avançar, perquè aquell camí s’ha esgotat i la societat sembla que demana una mica més. Fem-ho, doncs.
Seguir criticant CiU pel que (no) va fer en 23 anys, a més d’una pèrdua de temps, és injust, perquè ni les circumstàncies ni les persones no eren les actuals.
Desembre 3, 2007 a 5:36 pm
Carles Oriach
Benvolguts tots,
Veig que fa dies que el debat s’ha estancat. Jo he estat a l’estranger un parell de setmanes, incomunicat de la resta del món, i tot just m’estic posant al dia. Encara que un xic fora de termini, voldria fer la meva petita aportació.
Primerament voldria constatar que sovint un debat n’origina molts d’altres de paral·lels, igualment interessants, però que acaben desviant en tema original. En un mitjà com els blocs, el desviar-se del tema original provoca que hom vulgui comentar sobre tot, donant lloc a comentaris excessivament llargs o bé a redactats precipitats conduents a malinterpretacions. Feta l’explicació de perquè em centro única i exclusivament en el text original i no en els comentaris prossegueixo:
Estic totalment d’acord en què la dimonització del PP (que sovint ells mateixos s’han buscat amb una actitud visceral contra Catalunya) porta a excloure pactar-hi gaire res, fet que condueix a què els vots dels parlamentaris catalans al Congrés sovint tinguin un caracter ratllant l’inutilitat. Les qüestions d’Estat existeixen i encara que a Catalunya no en tinguem un de propi també tenim assumptes de gran rellevància que, encara que afectin només al nostre país, es decideixen també pels vots de parlamentaris d’altres llocs d’Espanya. En aquest sentit encara no n’hem après prou de les democràcies més consolidades (independentment de la seva organització). Tant als EEUU, com al Regne Unit, com a França, Alemanya o Itàlia, es poden veure representants de determinat color polític votant en contra d’iniciatives dels seus propis partits simplement perquè afecten negativament a la ciutadania que ells representen, per “fàstic” que els faci votar amb el partit rival. Aquí però, a banda de la pròpia (i discutible) disciplina de partit del PSC, s’ha arribat a una situació en què la resta de partits sembla que només puguin o votar amb el PSOE o abstenir-se i això, en el context actual, és com donar una carta blanca a aquests. Probablement un canvi de cotext comportaria d’altres reaccions, però aquí i avui el PSOE té les mans força (d’acord, no del tot, però gairebé) lliures per actuar.
La segona part és si aquesta actuació és igual per part de PSOE o de PP. Tal com jo ho veig tant uns com altres ténen una certa pluralitat en aquest sentit, molt més rellevant en els primers que en els segons en part degut a la brutal disciplina de partit dels populars. En tot cas però, la predisposició a dialogar d’ambdós no marca la diferència ja que estar-hi predisposat no significa ni tenir la iniciativa ni tenir la voluntat. M’explico: cap dels dos partits ha presentat mai una sola iniciativa per millorar l’autogovern o el finançament català, sempre ha estat des d’aquí que ha calgut anar a negociar (no hi ha iniciativa) i tota negociació s’ha fet sempre intentant no cedir si no estaven “agafats per allà”. En aquest sentit, igualtat absoluta. Altra cosa és com caiguin a la massa militant i electoral del partit els pactes assolits: és inqüestionable que qualsevol concessió a Catalunya feta pel PSOE cau pitjor a la militància del PP que en la situació inversa.
Carles
Desembre 4, 2007 a 6:31 pm
El Croat Català
Totalment d’acord, Carles. Ningú recorda, per exemple, qui va traspassar als Mossos la competència quasi exclusiva en matèria de seguretat interior a Catalunya. Probablement, perquè els que n’haurien fet un motiu de debat polític eren els que van fer-ho.
Desembre 5, 2007 a 7:02 pm
Àlex
“El PSOE i el PP, en una visió des de Catalunya, són clarament el mateix”-> Amb tots els respectes: quina barra. Potser si que a la seva primera etapa el PSOE va aparcar el discurs plural i va esdevenir més centralista. Però és evident que l´enfoc del Govern que hi ha ara a Espanya és molt diferent, plural i que acabarà apuntant al FEDERALISME. És ser molt poc objectiu dir que la postura del PP actual és la mateixa de la del PSOE actual, tenint en compte les relacions de traspàs, finançament i recolçament legislatiu que es viuen avui dia. Suficient amb això?? No, ni molt menys; jo crec en el FEDERALISME com autèntica via de desenvolupament polític, social i territorial, on una multiplicitat d´Estats autònoms pugui fer la seva. Però, per si no es sap (que segur que molts ja ho saben) aquest és un dels postulats bàsics del PSC. Per cert, que en aquest sentit és el grup polític que més ha treballat i treballa per a consolidar aquest projecte, però sobre bases solides, no fent volar coloms. Perquè si no hi ha un projecte sòlid, si tot són paraules, no és útil per a gaire. Ah, recordar que CiU, durant tota la seva vida política a l´actual democràcia, no ha sigut mai independentista; si nacionalista, però això és una cosa diferent.
PP=PSOE = evidentment, NO.
PSOE=CAT = tampoc!! Evidentment que no!! Com ha de ser ser un partit que per si mateix no té ni representació al Parlament igual a Catalunya?? No, aquest no és el plantejament. El PSOE ha de ser la força que obri les vies, faciliti els mecanismes, per que els representants catalans (com tots els dels altres pobles) puguin donar un pas més. El pas que ja fa falta.
Quant als comentaris de fer desaparèixer els partits catalans com a opció per part dels estatals… Ostres, tu, això és ja ser una mica massa dramàtic i deixa veure certs complexos…
Ah, i una cosa més: ser català no és ser independenta; catalans són tots els que viuen a Catalunya. Això ho hauriem de tenir molt en compte.