La PDD en trànsit permanent cap al lideratge

Hi ha força gent que proclama el paper de lideratge de la PDD. Però jo no el veig per enlloc més enllà de dues manifestacions certament exitoses. Si realment vol tenir un paper de lideratge cal que assumeixi els riscos de liderar, altrament es deixa arrossegar. Ara ens venen unes eleccions força importants, perquè tornaran a legitimar el dret i la legalitat espanyola. Els partits (CiU, ERC, PSM, Entesa, BLOC i ICV-IPV) segueixen amb rumb ferm la seva croada electoral i ningú es veu amb els ànims de donar un cop d’atenció. Es pot dir que lideri alguna cosa la PDD? per a mi es deixa arrossegar pels partits.
Al meu entendre, i al de molta gent, la PDD no pot preferir de defensar els interessos sectaris a promoureaccions contra el sistema espanyol. Ho intenten fer recollint signatures per a fer un referèndum, però sense molestar a ningú. Un Vot en Blanc en les properes eleccions generals podria representar un veritable escac als partits. Aquest vot, si tal i com diuen les enquestes supera el 10% s’entendria a nivell nacional i internacional com un gest inequívocament de càstig i una prova de la nostra sobirania però sobretot de la nostra dignitat.

El Mas del Catalanisme: una casa sense fonaments

La primera accepció de Mas segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana és:
«AGR /ARQUIT Explotació agrària tradicional constituïda per una casa de camp amb diverses dependències, anomenada sovint masia, que té bosc, pastures i terres de conreu adscrites.»
Mas és una paraula que prové de la paraula llatina mansus catalogada cap al segle XI que significa lloc de residència.
Cap a finals del segle XV en derivà a masia per referir-se a l’edifici principal d’un mas, especialment quan té una certa importància per les seves dimensions i les seves característiques arquitectòniques». És a dir Masia era la Casa del Mas que a més acostumava a ser gran.
No us sembla divertit (a mi a més em sembla patètic) el joc de paraules amb que ha jugat el Mas (Artur «el polític») en el procés de constitució d’aquest fals procés de refundació del catalanisme? no us sembla que per a ser transversal cal evitar emprar sinònims o definicions derivades del cognom de qui ho vol liderar? Per mi l’actitud dèspota d’aquest personatge ens intenta conduir a un atzucac de difícil sortida a tot el poble. El logo de la Casa Gran ja se’l pot quedar com a escut de la família.
Però mantinc la meva posició inicial. El catalanisme el refunda tot un poble en la cerca de la seva pròpia supervivència. I és per això que aquest cop, aquesta manera de fer (de vendre el país a la Moncloa i en tants altres casos) s’està marginant per premiar a la gent que aposta per la transversalitat i no pels personalimes polítics. El regionalisme que ha primat la comunitat autònoma de Catalunya està caient per un moviment independentista transversal que mira cada vegada més a tots els territoris dels Països Catalans com a igualment propis. Permeteu-me modificar l’estúpida frase de José Montilla (o de qui li hagi escrit): Senyor Mas, Més fets per millorar el poble i no tantes paraules per beneficiar a un partit.

Els Principatins i el blaverisme

Fa dues setmanes vaig baixar a l’Alcoià a passar tres dies en una casa rural situada al poblet de Penàguila penjat a la serra d’Aitana fent frontera amb la Marina. Allà, fent la vida de bar que no faig al Masnou, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb una bona colla de persones del poble. Un dels autòctons em va regalar diverses frases colpidores que traurien la son al més adormissat. Parlant sobre la llavors futura visita del Barça a terres alacantines, l’home em va justificar l’enorme expectació del proppassat partit Alcoià-Barcelona amb un: «Ací, els que som catalans, som del Barça». Més endavant quan la conversa ja es referia a les grandeses de la comarca i la tranquil·litat i bellesa del municipi em va parlar d’un home de Sabadell que hi havia anat a viure. Es va referir a ell d’una manera pràcticament involuntària com un «català-català». No us sobta la diferenciació entre els «catalans d’ací» i els «catalans-catalans»? Està clar que la seva manera de parlar denotaven poca influència político-històrica i representen més aviat a una persona que s’autoanomena català quan s’està referint a l’àmbit cultural i lingüístic al que pertany. En Fuster a aquest àmbit cultural, lingüístic i històric l’anomenava l’àmbit nacional, en concret àmbit nacional català.

Arrel d’això, llanço una pregunta a l’aire: Com és que a molts principatins o catalans-catalans (com s’hi hagués referit el penaguilenc del bar del poble) prenen com a referència el model nacional, que els pesi o no, coincideix plenament amb el dels blavers o els de la tercera via valenciana?

«Em planto pel Poble Català; Jo també vull un Estat Propi»

L’Esquerra Independentista (EI) és l’únic moviment que pot fer avançar el Poble Català fermament i conjunta cap a la independència dels Països Catalans. Amb això no vull dir que sigui l’única visió independentista o la més efectiva. Només vull dir el que dic. No veig als Països Catalans cap altre moviment amb un punt de vista plenament nacional i amb la capacitat de plantar cara frontalment a nivell ambiental o social per exemple. Però mirant l’EI jo sóc optimista. Tal i com defineix en Toni Gisbert (veure entrevista a Tribuna.cat) al seu llibre «Quan el Mal bé d’Espanya; El País Valencià més enllà dels tòpics» la situació del País Valencià, la de l’Esquerra Independentista viu un moment equivalent. A mi, el que em permet ser optimista vers el paper en el futur de l’Esquerra Independentista no és la notable millora institucional de les CUP, sinó el canvi d’actitud de la gent vinculada a tot el moviment d’una manera o una altra.