You are currently browsing the category archive for the ‘Martí Cabré’ category.
Nota: per llegir aquest apunt us caldrà llegir dos apunts més que he enllaçat.
Divendres passat en Feliu Guillaumes va escriure aquest apunt en el seu bloc. Us recomano que el llegiu abans de continuar. Apunt: http://elblocdefeliuguillaumes.blogspot.com/2008/02/compromisos-amb-la-reivindicaci-gai.html
Com podeu haver llegit, en Feliu Guillaumes, candidat al Senat per CiU a les properes eleccions a Corts espanyoles, va participar en una reunió de ConverGais, el grup de pressió homosexual dins de CDC liderat per Jordi Arcarons. Junt amb Guillaumes, a la reunió també hi van anar la candidata al Senat Montserrat Candini i els candidats al Congrés Mercè Pigem (n. 3), Carles Campuzano (n. 4) i Ivonne Griley (n.9). La reunió va transcórrer en un clima càlid que es pot comprovar en els clips de vídeo que Guillaumes ha penjat al seu bloc. Fins aquí res especial.
La notícia ha saltat avui, quan un insigne exconseller de CiU, Josep Miró i Ardèvol, conegut per les seves posicions de pressió a favor del catolicisme, en el seu bloc ha carregat de manera duríssima contra Feliu Guillaumes i els assistents a la reunió de ConverGais. Apunt (en castellà): http://www.forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=10347&id_seccion=27&PHPSESSID=aabdd1cc1513c2bc114b58a615aeeb74
En el seu apunt, Miró demana que Guillaumes, CDC i CiU s’excusin per haver comparat les manifestacions contra els drets dels homosexuals amb els atacs nazis als establiments jueus durant els anys 30. Una comparació que crec que és exagerada però que ha dut a una reacció que també trobo exagerada.
El cas és que Miró no s’atura aquí. També demana explícitament als potencials votants de CiU que no votin a Guillaumes ni a Candini pel Senat (ja que la votació és personal) i es demana què fer al Congrés, on la llista és tancada i bloquejada. El tot o res. Pero ¿quién puede votar a quienes te llaman nazi? es demana Miró i Ardèvol…
El més curiós és que el plantejament de Miró i Ardèvol, que no és precisament el meu, es resoldria amb un sistema d’elecció directa, on pots votar el candidat que t’agrada per cada circumscripció. Això és precisament el que ell proposa, arran de la campanya d’Acció per la Democràcia. I això aniria perfecte per a tota la gent de ConverGais o qualsevol altre grup de suport particular, que sabrien perfectament quin diputat recolzaria les lleis favorables als seus interessos. Tothom, des dels moviments gais fins als moviments catòlics, xoca amb el mateix mur: les llistes tancades i bloquejades. Ja no diguem els sobiranistes… 🙂
La situació d’avui, en que el propi Miró i Ardèvol recomana NO votar a CiU per tal de no afavorir els interessos dels homosexuals, crec que era impensable fins fa pocs anys. Sembla que els grups de pressió acabaran tombant el sistema de llistes tancades (tant de bo!), però per aconseguir-ho hauran de fer forat en un partit força més monolític que no pas CiU: el PSC. Us ho imagineu?
Quan era petit em passava hores i hores escoltant un disc anomenat “Història de Catalunya amb cançons“. Era un disc de vinil, d’aquests grossos, que la gent més jove ja no deu recordar. El disc es guardava en un dels plecs del cartró que en feia d’envoltori i la part interior del cartró contenia les lletres de les cançons il·lustrades per uns magnífics dibuixos d’en Llucià. En Llucià era en Llucià Navarro, un dels nostres grans artistes, mort a Premià el passat 29 d’octubre. Per a mi, la mort de Llucià tanca el record d’aquella infantesa que va començar a prendre noció de país a través de les pàgines de Cavall Fort i d’il·lustracions tan potents i tan suggerents com les d’en Llucià.
Una de les cançons del disc “Història de Catalunya amb cançons” es titulava simplement Jaume I i consistia en una evocació del potent lideratge que aquest rei va exercir en el seu moment. Una part de la lletra recordava la conquesta de Mallorca l’any 1229 i la conquesta de València l’any 1238. Aquestes dades, apreses de petit, em van servir anys més tard per rebatre els arguments dels qui defensaven les tesis blaveres surrealistes que prefereixo no haver de recordar. Però això em va fer pensar sempre, i encara és així, que no entenc com un país com el nostre, amb una història tan potent i amb personatges com Jaume I, que serien font de llegenda i somnis per als infants de qualsevol país normal, es deixa perdre tota aquesta història de glòria i conquesta per abraçar les proclames miserables de poca-cosa, mediocritat i provincianisme que ens venen els opressors espanyols.
Entenc que l’opressor fa servir totes les eines al seu abast per desmuntar la moral del poble oprimit i integrar-lo dins del seu imaginari cultural, tant a nivell de les elits com a nivell popular. Però per què tenim por d’usar els nostres referents quan van més enllà de la llengua, de la indústria, del comerç? D’acord que tenim alguns grups de fans futboleros que s’autoanomenen Almogàvers; ja està bé. Però per què la nostra indústria cultural no explota els personatges i moviments que ens han donat força i vida en el passat? Tots els països ho fan…
Des de Jaume I fins al General Prim o des dels Remences fins al POUM, tenim una història plena de líders i herois, de moviments populars i moltes guerres, guerres civils i guerres socials, guerres de conquesta i guerres de resistència, tot el material necessari per fer-ne pel·lícules, bestsellers i tot tipus d’aliment cultural popular… però resulta que els bestsellers barcelonins han de ser escrits en castellà!
En Llucià Navarro va poder transmetre un Jaume I que ell havia mamat de petit, un Jaume I potent, heroic, majestuós, que no havia quedat marcit per la podridura del franquisme i que podia ser il·lustrat sense l’encotillament mental que han patit molts dels creadors que van madurar durant el franquisme. Aquest Jaume I existia quan jo era petit, però ara no el sé veure.
Alguna cosa no quadra, en tot això, i crec que encara no tenim una classe empresarial, en el món cultural, no ja que cregui en el país sinó que el conegui i que vulgui explotar-ne la història per treure’n benefici. Demanar això en un moment en què la Corpo està repartida a bocins entre les maquinàries dels partits i en què els TN de la televisió catalana simplement ignoren tot allò que faci olor de crosta catalana, pot semblar fora de lloc. Però és precisament ara que els mitjans públics no fan res, ara que ignoren el país que els alimenta, que hem de demanar la producció cultural que encara no hem tingut, per anar més enllà del que s’ha fet en trenta anys i per tenir, com qualsevol altre país del món, referents culturals populars heroics, emocionants i dignes.
Mentre llegeixo astorat que CDC proposa com a tàndem per a en Duran algú tan popular i sobiranista com en Pere Macias, i ERC un substitut de la Paluzie amb tanta formació com en Tardà, els nacionalistes de Mallorca han aconseguit tancar un acord per concórrer plegats a les properes eleccions a les Corts espanyoles.
El PSM, Unió Mallorquina, l’Entesa, Els Verds i Esquerra han aconseguit que Mallorca sigui la primera regió dels Països Catalans que presenti un bloc conjunt en les eleccions espanyoles. Ara, a Mallorca ja no els podran vendre la moto de la tria entre ‘dreta’ i ‘esquerra’. Ara podran triar entre votar ‘dreta espanyola’, ‘esquerra espanyola’ o front nacionalista.
En l’últim article vaig parlar d’una part poc comentada del discurs de l’Artur Mas sobre la casa gran: les idees sobre regeneració democràtica en la línia de compromís polític i més contacte entre els electors i els escollits (circumscripcions petites, llistes obertes).
La majoria d’articles i opinions sobre la conferència van anar sobretot en la línia d’amor/odi envers el protagonista i sobre les contradeclaracions a curt termini que van suscitar, també una mica sobre què significa realment això de la casa gran del catalanisme i poc, molt poc, sobre les propostes de regeneració democràtica que són, més enllà dels discursos grandiloqüents, propostes que toquen de peus a terra i que són al nostre abast: només ens cal modificar la llei electoral.
Recordo aquest últim article perquè ara volia comentar unes altres declaracions de l’Artur Mas que torno a trobar trencadores, tot i que no es destaquin així: dimarts passat el líder de CiU va dir que votaria per la independència si la societat s’hi mostrés a favor en una proporció de dos terços. Aquesta afirmació, feta en un programa televisiu, és tan trencadora com el discurs de la casa gran: el líder de CiU votaria independència! El problema és que els spin doctors de la competència de seguida li han donat la volta per trobar-li tots els defectes i cap virtut: per què els 2/3?
Del discurs de l’Artur Mas sobre la Casa Gran, m’agradaria destacar-ne la part final. El final de tot. Quan parla de la regeneració de la democràcia.
Crec que, més enllà de les (necessàries) reflexions sobre el paper del catalanisme i la seva evolució per respondre als nous temps (d’on espero que avanci un posicionament independentista de CDC), les reflexions sobre la regeneració democràtica, tot i que no ocupin gaire lloc són molt i molt necessàries al nostre país. Sobretot, les llistes obertes i les circumscripcions petites.
Avançar vers un model anglosaxó (o, com a mínim, alemany) de votacions seria un gran què en un país com el nostre, petit però molt divers geogràficament i social. Necessitem que els electors s’identifiquin amb una colla de polítics que han de respondre de manera més directa a les peticions que se’ls fan. Avui, els diputats viuen protegits per la cuirassa dels partits, que defensen aferrissadament als polítics que necessiten (vegi’s l’escandalós cas de Magdalena Álvarez) i els llencen com un mocador brut quan ja s’han cremat massa (vegi’s Joan Clos).
Però una regeneració d’aquest tipus, en forma de nova llei electoral, serà difícil de fer avançar, per les reticències que aquests canvis han provocat sempre en el PSC. Crec que el PSC representa avui la llosa més grossa que té la societat catalana per avançar envers els reptes de futur, tant a nivell de catalanisme com de regeneració democràtica. Si avui a Catalunya hi ha un partit gran i fort, amb les estructures tensades i la militància entregada, aquest és el PSC. I això no ho volen perdre.
CiU, sobretot CDC, mai ha estat un partit en el sentit dur del terme, sinó més aviat un moviment a l’entorn de Jordi Pujol per fer-lo president i tirar el país endavant. A la seva militància, les assemblees i els congressos se’ls fan pesats i el concepte d’alliberats pel partit pràcticament no existeix. El PSC, per contra, té unes estructures ben greixades i provades, amb molta gent de gran experiència en diversos nivells administratius i amb un ferri control de determinats mitjans de comunicació. Aprovar una llei electoral que primi l’excel·lència dels candidats per sobre de la fortalesa dels partits aniria en contra dels punts més forts del PSC.
És per aquesta reticència a la regeneració democràtica, junt amb els discursos contraris a moure el catalanisme envers una posició més sobiranista (per cert, un discurs compartit amb UDC) que crec que avui el PSC representa l’immobilisme polític més ferri, quasi podríem dir que el conjunt d’administracions locals i provincials que fa trenta anys (30!) que controlen representa avui el reaccionarisme català, ja que no volen fer ni un pas endavant. “Que no ens toquin la menjadora!”
I per cert, avui que sento tothom criticar el PNB i el BNG per no reprovar la ministra Magdalena Álvarez, la que se’ns en riu a la cara… Almenys el PNB i el BNG han aconseguit vint milions d’euros per als seus països (eps, pagats dels impostos catalans!), però recordem que els catalans tenim els diputats del PSC que han votat tots en bloc per mantenir el lloc de treball d’aquesta bandarra. Per què ningú demana comptes a les votacions del PSC?
Ja se sap, els diputats del PSC representen els ciutadans ou, els qui se senten catalans a l’interior però gaudeixen de la closca de ser espanyols per fora. I aquests ciutadans, avui, no volen que canvïi res. Són els reaccionaris del segle XXI.
Tots els països necessiten una sacsejada política de tant en tant, per renovar les aigües estancades. Quan el sistema és fort aquesta sacsejada pot significar lleus moviments sísmics de recol·locació dels partits polítics en l’espectre territorial i social, però quan aquests lleus moviments no es poden produir (per manca de flexibilitat) o quan l’estructura és massa dèbil, llavors la sacsejada pot convertir-se en un terratrèmol de dimensions inabastables.
El procés sobiranista català pot avançar sobre dos motors: la inèrcia de les relacions Catalunya-Espanya i l’impuls afegit d’un moviment sobiranista.
Actualment l’únic motor que funciona és el de la inèrcia. L’escalf del moviment sobiranista es deu principalment al desastre social que suposa formar part d’Espanya, en tots els fronts oberts: inòpia política, discriminació financera, ferrocarrils, aeroports, alta velocitat, autopistes de peatge, mitjans pensats en català, connexió física i audiovisual amb tots els territoris de cultura catalana, veu a Europa, participació a les organitzacions de l’ONU, promoció cultural o seleccions esportives. De fet només tenim llibertat d’acció a Internet. Tot plegat fa que tard o d’hora una persona més arribi al seu límit de paciència i decideixi trencar peres amb Espanya.
Olla de Grills 
Ultims comentaris