Ja hi tornem a ser. Un vegada més al Tribunal Constitucional espanyol s’han entretingut amb el joc de les cadires, aquest cop han estat dos magistrats conservadors els que no han estat prou hàbils per ocupar cadira. Els jutges “progressistes” han estat més ràpids i han pogut restaurar per enèsima vegada la seva hegemonia. Hom diu que a hores d’ara la majoria al tribunal és “progressista”, descripció que seria difícil d’encaixar amb el tarannà dels personatges. Segons definició de l’IEC el progressista seria “aquella persona que practica la doctrina i tendència que integra religiosament la lluita per la reforma de les estructures socials, polítiques i econòmiques, basant-se en la necessitat de posar en contacte la fe i la vida en el món actual“. I ja em direu quina mena de relació té aquesta definició amb els actuals magistrats del Tribunal Constitucional.

Siguem seriosos, un magistrat, com a membre superior de l’ordre judicial hauria d’actuar de manera suficientment independent respecte les seves conviccions d’ordre polític o moral. A l’Espanya hereva del franquisme es pot recusar un magistrat del Tribunal Constitucional, adduint que està “contaminat“, per haver criticat aquesta o aquella llei per conviccions morals. És a dir, ja ningú accepta la possibilitat que el magistrat actuï en funció d’allò que diu la Constitució espanyola, el seu vot s’adscriu només a fer una valoració política. En resum, amb aquestes juguesques judicials ens demostren que el Tribunal Constitucional no és més que una institució d’ordre polític i la Constitució no és més que un simple element de figura retòrica, sense cap obligació de compliment si el grup polític en qüestió ostenta prou poder al ple.

Així quan ens diuen que al Tribunal Constitucional ara tenim majoria progressista, ara conservadora, el que que ens estan resumint és que ara manen els de Zapatero, ara els de Rajoy. I si a consideracions polítiques hem d’analitzar aquesta mena de moviments, seria qüestió de plantejar-se perquè tres dies després d’unes eleccions generals ha transcendit aquesta notícia a la qual pocs analistes han prestat atenció. És evident que si ara els que manen són els “progressistes” d’en Zapatero, això serà clau en qualsevol negociació política. Resumint, el que ara deu estar plantejant el senyor Zapatero a CiU és la renegociació de l’Estatut. És possible que el futur de l’Estatut depengui ara mateix de la possibilitat de suport dels nacionalistes catalans per fer Zapatero president? Si és així ja cal dir que en aquesta ocasió tampoc hi haurà peix al cove.

Caldria analitzar també que si la intenció dels suposats “magistrats” conservadors era “cepillarse” encara més l’estatut, com és que no ho van fer abans de les eleccions quan tenien majoria? La resposta crec que pot ser evident, també pels “conservadors” de Rajoy el Tribunal Constitucional podia ser una útil eina de negociació política. I és que estareu d’acord que a l’estat espanyol, allò que més s’assembla a un magistrat conservador, és un magistrat progressista. Tanto monta, monta tanto.

Si fem una mica de resum del que ha estat el procés estatutari. L’estatut ja es va aprimar en la negociació al Parlament Català, se’l van “cepillar” en la negociació al Parlament Espanyol, correm el risc d’una altra retallada en el Tribunal Constitucional (l’obligatorietat del català ja podem sospitar que gairebé segur caurà), i finalment encara tindrem una altra retallada encara més dràstica en l’aplicació efectiva d’aquest. En cadascun d’aquest passos el catalanisme haurà perdut en les negociacions, en credibilitat, i en capacitat efectiva de la nostra autonomia. Tant és així, que ara mateix els únics que estan entusiasmats amb la idea de l’Estatut són els que tenien menys entusiasme amb l’idea inicial. Ja podem aventurar que els proper anys, un cop depurat pel Constitucional, en seran el PSC i el PP els principals defensors. Si mirem enrere i comparem les ben minses millores que s’han aconseguit amb l’Estatut, i la capacitat de negociació política que se li ha regalat al nacionalisme espanyol, entendrem que els resultats han estat desastrosos. El catalanisme n’ha sortit derrotat i ben escaldat. S’ha perdut només una batalla, encara ens podem aixecar i donar molta guerra, però això només serà possible amb una renovació que deixi enrere els principals protagonistes d’aquest monumental error polític.