A mesura que s’acostin les eleccions a Corts Generals s’anirà repetint en sobretaules, blocs i diaris una pregunta: Quina és la millor manera de protestar per la crisi de les infraestructures? O de protestar, diran alguns, per la situació general del país?

N’hem pogut veure ja alguns exemples. El 7 de novembre a la bústia de l’Avui (segona carta) una lectora ja ens advertia que el vot en blanc no és una opció útil per fer vot de protesta; que per a aquest fi és millor votar Escons Insubmisos. La lectora dóna per fet que molta gent vota en blanc perquè vol fer un vot de protesta, i corre a oferir-los alternatives que considera més “efectives”. D’altra banda, en aquest mateix bloc també s’ha proposat de fer vot nul amb un lema o un bitllet de cinc euros, i si ens hi posem la imaginació permet molt de joc: fotografies, pàgines estripades de l’Estatut o la Constitució… bé, us en feu la idea.

La llibertat de vot és un dret democràtic inalienable, i per descomptat inclou també la llibertat en quant a la motivació d’aquest vot. Deixeu-me, però, argumentar-vos el que no m’agrada d’aquest “voto per protestar”: és un pas més en el camí de l’antipolítica.

El comportament antipolític aplicat a les convocatòries electorals sol basar-se en un parell de premises que no comparteixo. La primera és el rebuig categòric cap als polítics professionals (adjectiu utilitzat sovint amb menyspreu). Qui opina així, malgrat haver tingut els mateixos drets constitucionals que posem per cas en Carles Campuzano, no els ha exercit mai en res que tingui a veure amb el sistema de partits polítics; i transforma aquesta diferent decisió personal en un sentiment de superioritat moral cap als “aprofitats” que sí que ho han fet. Em sembla completament injustificat. És clar que hi ha polítics corruptes, però de cap manera no és ni sa ni ètic establir un judici condemnatori sobre tot un col·lectiu. Escons Insubmisos mateix intenta créixer recolzant-se en aquest prejudici: com que els polítics són “dolents”, comprometre’s a deixar un escó buit és un acte de noblesa, de netedat. Com que alguns representants democràtics (tots, segons ells) ho faran “malament”, en lloc de construir una candidatura que ho faci “bé” el que prometem és que ni tan sols utilitzarem l’escó; així segur que no l'”embrutarem” amb els defectes de la política real. Em sembla aberrant.

La segona premisa és la de prendre’s les eleccions com una fàbrica de titulars. Com un espectacle, en definitiva; i paradoxalment quan sovint aquests discursos han criticat la pròpia política-espectacle. L’objectiu és veure quina lectura mediàtica es farà dels resultats; ja ho vam veure clarament en el referèndum de l’Estatut. Què diran els mitjans si guanya el no? Com s’interpretarà un sí? Què tindrà més impacte mediàtic per demostrar que no estem gens contents, un no alt o un vot nul significatiu? Qui s’apropiarà del no (com si estiguéssim parlant d’un ninot de barraca de fira)? I si ens abstenim en massa, què diran els polítics, entendran el missatge?

Com he dit, discrepo totalment d’aquestes dues premises. Pel que fa a la primera, considero que la política és una activitat difícil que cal respectar i contribuir a millorar. Les normes per a la creació de partits polítics, coalicions electorals o agrupacions d’electors són ben clares i estan a l’abast de qualsevol. Qui consideri que l’oferta política actual és insuficient, potser s’hauria de plantejar completar-la. I pel que fa al segon argument, hauríem d’entendre que les eleccions no s’han fet per triar quin serà el titular de La Vanguardia de l’endemà, sinó per escollir representants (o bé prendre decisions, en el cas dels referèndums).

Suggereixo a tothom que es plantegi abans que res: m’interessa contribuir a decidir quins diputats formaran el nou Congrés, i quins senadors la nova cambra alta? Si la resposta és negativa però es vol expressar altres idees (estàs emprenyat, Catalunya és una nació i té el dret de decidir, etc.) potser s’haurien d’utilitzar altres canals. Només recomano votar després d’haver fet una reflexió sobre quina és la situació i la problemàtica general del país, quins haurien de ser els seus horitzons de futur, i quina organització política i quines persones dins d’ella podrien contribuir a avançar en aquesta direcció o, si més no, fan plantejaments propers als teus.

No vull passar per alt una important consideració. Conec gent que no anirà a votar a les eleccions a les Corts Generals precisament perquè són unes eleccions espanyoles i aquest no és el seu país. Ho respecto molt i en el passat he escrit coses en aquesta línia. Sé que algunes propostes de vot nul (no pas la de la carta que he citat, però sí les dels companys de bloc) neixen com a alternativa a aquesta abstenció “nacional” i no són antipolítiques; però el perill existeix, independentment de les intencions originals. Almenys convé que ho tinguem present.

Cal defugir la temptació de curtcircuitar amb l’argument d’uns trens que no funcionen la complexitat dels factors que fan possible una presa de consciència nacional. Per créixer necessitem la política, la política parlamentària (que no vol dir necessàriament ser al govern). La necessitem fins i tot sabent que a vegades la utilitzem de forma contraproduent. A més de protestar cal debatre, construir, avançar. A més de plataformes amb lemes cridaners calen propostes polítiques i candidats creïbles per dur-les a terme. I a més de vots de protesta calen, senzillament, vots. Primer la política, després la independència; caminem abans de córrer.