Caixmir

Quan arribes a l’aeroport de “Srinagar” tens la sensació d’haver anat a parar a una base militar, el verd i el caqui predominen, veus alambrades als terrats i soldats que es passegen amb metralladores que per l’actitud semblen carregades. Un noi ens nega que sigui un aeroport militar, ens explica que si ens sembla tan atrotinat és perquè l’estan reformant. -“Quan acabin les obres, en un parell d’anys, serà un aeroport internacional i així podrem fer arribar milers de turistes directament sense passar per Delhi”. El cert és que algú treu en aquell moment la màquina fotogràfica i automàticament ens adverteixen i aconsellen de no fer fotografies, “-és pels militars” diuen, “-poden entendre que estàs fotografiant objectius militars”. A l’anar a buscar les maletes ens dirigeixen directament a un taulell on els que no tenim passaport indi hem de deixar les nostres dades i lloc d’allotjament. Descobrim així que érem els únics estrangers a l’avió, excepte un noi ros australià amb fila d’aventurer. Més endavant llegirem al bot on ens allotgem una circular de la policia on indica que aquest registre es fa per facilitar l’evacuació dels turistes en cas de conflicte. Tot i el xoc cultural la veritat és que la gent sembla molt afable i a la sala sembla que tothom es conegui, de seguida entenem que la gent és molt amistosa amb nosaltres i tampoc veiem cap mena d’hostilitat entre soldats i població local. Sortint de l’aeroport el país no ens sembla especialment pobre, el paisatge i certs xalets ens fan pensar per un moment que podríem estar en qualsevol país muntanyós europeu, pot ser al “Caucas”. Aviat però deduïm que l’ocupació militar és una constant a cada quilòmetre de país, cada cinquantena de metres veiem un soldat armat fent guàrdia, alambrades en alguns terrats i murs, controls continus a la carretera, de tant en tant veiem un comboi amb una vintena vehicles blindats. Tanmateix no hi trobem cap mena d’hostilitat, veus tot sovint civils conversant amb militars, els uns i els altres sembla que acceptin la situació amb resignació i l’ocupació no sembla res més que una part de la rutina habitual. Al cap d’uns dies també nosaltres ens acabem acostumant, malgrat la sensació d’inseguretat que provoquen sempre tants militars acabem per acceptar-ho com part del paisatge.