You are currently browsing the monthly archive for Desembre 2007.

En l’últim article vaig parlar d’una part poc comentada del discurs de l’Artur Mas sobre la casa gran: les idees sobre regeneració democràtica en la línia de compromís polític i més contacte entre els electors i els escollits (circumscripcions petites, llistes obertes).

La majoria d’articles i opinions sobre la conferència van anar sobretot en la línia d’amor/odi envers el protagonista i sobre les contradeclaracions a curt termini que van suscitar, també una mica sobre què significa realment això de la casa gran del catalanisme i poc, molt poc, sobre les propostes de regeneració democràtica que són, més enllà dels discursos grandiloqüents, propostes que toquen de peus a terra i que són al nostre abast: només ens cal modificar la llei electoral.

Recordo aquest últim article perquè ara volia comentar unes altres declaracions de l’Artur Mas que torno a trobar trencadores, tot i que no es destaquin així: dimarts passat el líder de CiU va dir que votaria per la independència si la societat s’hi mostrés a favor en una proporció de dos terços. Aquesta afirmació, feta en un programa televisiu, és tan trencadora com el discurs de la casa gran: el líder de CiU votaria independència! El problema és que els spin doctors de la competència de seguida li han donat la volta per trobar-li tots els defectes i cap virtut: per què els 2/3?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Existeix una visió de l’administració catalana que és comuna als mitjans espanyols, tant als d’esquerres com als de dretes. La interpretació fàcil consisteix en donar la imatge d’una Generalitat anquilosada per uns governants nacionalistes que viuen ancorats en una visió identitària i conservadora del país . Segons aquest raonament totes les misèries de l’autonomia catalana serien responsabilitat dels ineptes polítics catalans, “son los catalanes aborto monstruoso de la política”, que deia Quevedo. Mentre els pocs èxits sempre seran gràcies a l’eficient gestió de l’administració central. I aquest seria el punt de vista habitual entre militants i simpatitzants del PP, C’s i PSOE.

El problema de la gerència del PSC, -poc avesada a fer seguiment i interpretació de la realitat a través dels mitjans pensats i escrits en català-, està en què un cop al govern els arguments que llegeixen als seus diaris no els acaben de coincidir amb la realitat amb la que han de fer quadrar els pressupostos. A tots aquells que no siguin capaços de fugir del populisme la impostura els portarà al naixement de la nova criatura, no cal enfrontar-se al partit mare, no calen interpretacions oposades depenent si el discurs es fa a un costat o l’altre del pont aeri, direm que la culpa és dels anteriors governs de CiU amb el PP com aliat, i per la llei de l’embut ho farem empassar als ciutadans, vulguin o no ho vulguin. Si després arriben les contradiccions, -com farem creure a la ciutadania que amb la RENFE no hi teníem res a veure?-, repetirem la consigna tantes vegades com calgui, crearem confusió, així aconseguirem finalment imposar el nostre llenguatge i allò dubtós es convertirà en la nostra veritat, única i indubtable. En aquesta línia és com hauríem d’interpretar les declaracions de Joan Ferran, Manel Mas, l’editorial de “El País”, o la cridòria anunciant l’arribada dels indis. La desinformació serà el principi de tota acció política. Així ens deia l’editorial “Trampa y bochorno” del diari madrileny:

Pero lo más bochornoso fue la actitud de CiU. Todo el mundo sabe que el balance de su dedicación a las infraestructuras durante los 23 años de su Gobierno se aproxima a la nada: en los años en que la autonomía madrileña de Alberto Ruiz-Gallardón construyó 101 kilómetros de metro, Pujol contabilizó 10, algo que perjudica al transporte de miles de pasajeros y que contribuye a la saturación de las Cercanías de Renfe, la coartada de la convocatoria.

Editorial que PP i C’s van fer seva amb satisfacció, dies després en Francesc de Carreras escrivia a La Vanguardia:

Igualmente escandalosa es la construcción del metro en Barcelona y su zona de influencia: ninguna estación nueva en los últimos cuatro años. Mientras Madrid ha construido 110 kilómetros de metro, Barcelona en igual periodo y con idénticas condiciones de financiación, es decir, en igualdad de condiciones, no ha llegado a construir ni el diez por ciento de Madrid. Ahí están las cifras.

Mateixa argumentació que podíem escoltar aquells dies en la majoria dels cabdills socialistes. Així és com amb quatre fases fetes i excés de sofismes responsabilitzen en Pujol del desgavell actual de la Renfe. Ara ja només cal repetir l’invent tantes vegades com calgui fins que els ciutadans acabin confosos sense saber si la RENFE la gestiona l’estat central o la Generalitat.

El més indignant és veure com molts dels que bramen el nou invent antinacionalista saben perfectament quins són els problemes de la gestió de l’ampliació del metro de Barcelona i quins són els defectes del finançament del metro de Madrid. Obliden aquests senyors informar que bona part de la inversió al metro de Madrid està finançada amb fons de cohesió europeus. Descuiden que la magna obra està gestionada per una empresa de caràcter públic anomenada Mintra que arrossega un deute superior als 2.400 milions d’euros -amb tants doblers en tindríem prou i de sobres per pagar un TGV de Perpinyà a Alacant- . Ometen que la senyora Esperanza Aguirre va intentar desviar comptablement aquest deute com a privat i que la UE va obligar a requalificar-lo com a públic i computable dins l’endeutament de la CAM. Un total de 2.400 milions que algun dia hauran de pagar els madrilenys, o pot ser no? Aquest és el secret dels 110 quilòmetres de metro, i no pas la bona gestió dels governants dels nostres veïns.

Confesso que fa una bona temporada que em trobo desorientat en la política catalana. Concretament, des de l’aprovació de l’Estatut. Encara no m’he recuperat d’aquella lletania de negociacions, titulars, posicionaments i cessions que va acabar amb un text que no il·lusionava ningú i del qual a l’hora del referèndum només havia tingut temps de concloure’n tres coses: que ja no ens declarava nació; que no establia un sistema de finançament propi; i que havia quedat més espès que el llibre d’especificacions d’un motor de quatre temps.

Ara la troca s’embolica per dos motius: el seu desplegament decebedor deixa al descobert les seves pitjors mancances, fins al punt que la majoria de protagonistes del seu redactat admeten ja el fracàs de l’experiència; i la possibilitat que el Tribunal Constitucional espanyol accepti tots o part dels recursos d’inconstitucionalitat que s’hi han presentat.

En aquesta sèrie de dos articles explicaré, en primer llloc, els diferents enfocaments estratègics que van donar lloc a un text estatutari deficient; i en segon lloc, per què el TC pot tombar aquesta llei i per què serà important que tinguem molt clar on som i de què estem parlant quan això passi.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

 

L’hivern de 1918 Europa feia el possible per pair la pau entre l’efervescència nacionalista i la tensió revolucionaria. A tocar de la derrota, el setembre i l’octubre d’aquell any l’imperi Austrohongarès s’havia començat a desfer  enmig de declaracions d’independència unilaterals. Al novembre, pocs dies després de la signatura de l’armistici, el rei Alfons XIII convocava Francesc Cambó a una entrevista que el líder de la Lliga a Madrid descriurà a les Memòries com una cita històrica. Alfons XIII es confessa atemorit per les notícies de revolta i desordre que arriben de Brussel·les, Berlín, Viena o Berna. El rei, tement que la flama de la revolta pugui prendre també a l’estat, accepta cedir a les pretensions autonomistes de Catalunya. Tal i com escriu el mateix Cambó, “amb la victòria aliada, els 14 punts i l’autodeterminació, era arribada l’hora de Catalunya”. S’equivocava.

 

La desfeta de la Unió Soviètica i els seus efectes geopolítics s’assemblen força al final de la Gran Guerra. La desintegració de Iugoslàvia que rebla la imminent independència de Kosovo n’és la darrera conseqüència. De les repúbliques bàltiques a Kosovo, passant per Eslovènia, Croàcia, Montenegro i Txèquia, el catalanisme ha pres l’exercici i el reconeixement de l’autodeterminació a l’Europa oriental com un indici de la pròpia llibertat imminent. És cert que l’atomització política i la reducció de la dimensió viable dels estats marca un canvi de tendència favorable a Catalunya, però la conversa d’Alfons XIII amb Francesc Cambó hauria de servir per a fer evident que només allò que passi a l’Europa occidental més propera pot obrir definitivament les portes a la independència de Catalunya.

 

L’any 1918 el poder espanyol no es preocupava de la desintegració de l’imperi Austrohongarès ni dels territoris retallats de Rússia i constituïts en estat per decret. El context balcànic i oriental és tan allunyat de l’Europa Atlàntica, pràcticament intocada des de la pau de Westfalia, que no suposa una amenaça. A la trobada amb en Cambó el monarca espanyol cita amb alarma Brussel·les, Berlín, Viena i Berna, ciutats que avui són a la Unió Europea (Suïssa a banda) i que juguen per tant la mateixa lliga que l’estat espanyol. És des d’aquí des d’on qualsevol moviment nacional tindria un efecte expansiu directe sobre Catalunya. Kosovo és una anècdota. És cap a Flandes i Escòcia on cal mirar perquè tot canvi en l’encaix europeu d’aquests països posarà l’estat espanyol en una situació entre difícil i inassumible. La pressa dels nacionalistes espanyols per tancar el joc autonòmic té molt a veure amb l’imminent esclat de la qüestió sobiranista a l’interior de la Unió Europea.

 

La debilitat política, l’heterogeneïtat social i la dificil viabilitat econòmica d’Espanya sense Catalunya, compliquen l’horitzó català i la possibilitat que el país pugui ser un dels motors sobiranistes d’Europa. Mentrestant, però, Escòcia i Flandes presenten condicions excel·lents per a subvertir l’ordre estatal establert i canviar substancialment la seva relació amb el Regne Unit i Bèlgica. És possible, fins i tot, que alguna de les dues nacions pugui accedir a la plena sobirania. Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg i Brussel·les des d’on s’obrirà camí per a desglaçar l’Europa dels estats. Un camí que Catalunya haurà de saber aprofitar.

 

Marc Arza Nolla

catalunya.ffw

www.catalunyafastforward.blogspot.com

Els partits polítics a Catalunya i a tot l’Estat Espanyol, funcionen amb lògiques de treball antidemocràtiques, els uns més que els altres, sent els partits anomenats d’esquerres els que acostumen a introduir més elements democràtics en el seu funcionament, tals com les primàries. Els orígens ideològics dels partits, i l’evolució que han experimentat a través de les diferents situacions polítiques que s’han viscut a l’Estat durant tot el segle XX, expliquen aquests comportaments no-democràtics. Si partim d’aquestes premisses objectivables, podem analitzar amb més cura l’especial polèmica que sempre es genera al voltant del caràcter assambleari d’ERC.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Amb certa tristesa i perplexitat, he seguit la petita tempesta que s’ha generat entorn a les darreres declaracions de l’empordanès Jofre Bardagí, cantant de Glaucs, respecte la presència de banderes als concerts de la formació.

En una entrevista a La Vanguardia digital (desconec si també aparegué a l’edició en paper del diari del Grupo Godó), el fill del mestre Bardagí afirmava que, a ell, veure estelades mentre actuava li produïa por i, fins i tot, fàstic.

Lògicament, els amics de La Vanguardia, sempre tan obstinats en fomentar la música en català, no van tardar ni dos segons en publicar l’estripada, amb lletra ben grossa, com a titular de l’entrevista.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

El dret de decidir “s’ha d’aplicar sobre aquelles qüestions que permetin un gran consens intern. Aquesta afirmació la feia Artur Mas en una entrevista a El Temps de la setmana passada (Núm. 1.225, de 4 de desembre del 2007).

Enric Rimbau, l’entrevistador, segueix amb el tema, i li diu que “quan l’estat espanyol ha exercit el dret de decidir, amb consultes populars com les de l’OTAN o el tractat per una constitució europea, no ha partit d’un consens previ”. “Cal posar-hi aquest límit?”, li acaba preguntant.

En Mas creu que si:

No m’interessa aconseguir les coses pel 51%. Crec que no n’hi ha prou. Cal que escollim els àmbits de consens i cal que aconseguim aquests consensos per majories reforçades. Imaginem-nos, a l’extrem final, un exercici d’autodeterminació. Això ha de requerir una majoria molt reforçada perquè un país vagi bé. Jo hi poso aquesta condició. Sé que vol dir que ens compliquem les coses internament, però penso que és l’única manera que aquest país avanci democràticament. No intentem vèncer una part dels catalans, convencem-los”.

Ho ha reiterat a l’especial de “Propostes després de l’1D” que està fent Vilaweb.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

El destí, la casualitat, o cap de les anteriors, han fet coincidir pràcticament en el temps les declaracions de Joan Ferran (PSC-PSOE) denunciant la ja famosa “crosta nacionalista” de TV3, i el tancament del repetidor d’aquest canal a Alacant per part del govern del País Valencià (PP). Si a Catalunya cal que la televisió nacional amagui la seva identitat, al sud és directament suprimida. Mals temps per a la catalanitat.

Plantem cara, diem. Qui ho ha de fer? El partit que manté el PSC al govern de la Generalitat i el recolza a Madrid? O el partit que des de fa cinc anys resta a l’oposició, amb la Diputació de Tarragona i els ajuntaments de Sant Cugat i Tortosa com a espais de poder?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Jo no vull parlar de la manifestació de dissabte passat, ja ha parlat molta gent d’ella, he llegit postures de tot tipus, a favor, en contra, indiferència., també  i com sempre passa versions contradictòries del mateix fet. Hi va anar-hi molta gent, diuen que 700.000 o 200.000 persones, suposo que al mig hi trobarem l’equilibri, però del que jo vull parlar és de les absències.  

Aquest és un fet molt humà, sempre trobes a faltar qui no hi és, ens passa a tots, a les reunions familiars, en sopars d’amics, i en aquest cas també en una manifestació que com s’ha dit només s’ha igualat als últims anys en nombre de gent a les que és van realitzar per protestar contra la guerra d’Irak.  

Però jo, tot i això, vaig trobar a faltar gent, vaig trobar a faltar el nostre president, en José Montilla, màxim representant polític actual, escollit per gent molta de la qual, estic convençut, va anar a la manifestació. Vaig trobar a faltar, el Conseller Nadal, que dies abans feia unes insinuacions tant hàbils com indicar que era més que probable que hagués anat a la manifestació si la ministra Magdalena Álvarez fos del PP, incomprensiblement el PSC es va esborrar d’una manifestació sorgida de la pròpia societat civil catalana, sorgida d’un cop de puny a la taula del català emprenyat.

I no hi eren. Com tampoc vam tindre la valentia de votar juntament amb la resta dels grups catalans en la reprovació de la ministra, i jo penso …. en que s’està convertint el PSC ?, des de la marxa del President Maragall el gir del PSC em té sobtat, deixar les rendes a personatges com Zaragoza, De Madre i Iceta, és apostar clarament per un vassallatge cap al PSOE, en la conversió d’un partit polític de govern i clau en la història d’aquest país, en una franquícia, en una sucursal de Madrid, és això el que volem, volem que el nostre president oblidi la societat civil ?, volem que el nostre president estigui lligats de mans amb una mostra de gratitud, no entenc pq, cap a ZP. 

Senyors, estic preocupat, PSC fent de sucursal, ERC fent seguidisme, Iniciativa més preocupats per l’ecologia que pel país, el PP posant l’Acebes català al capdavant del partit, CIU, el principal partit de l’oposició, no va ni poder convèncer els seus socis “estratègics” PNV i BNG per votar en línia als interessos catalans, així doncs què ens queda ?, Madrid no només ens té agafats per “allà” en matèria de financiació, si no que estic convençut que interiorment s’està petant de riure en veure la misèria catalana.

casagran.jpgLa primera accepció de Mas segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana és:
«AGR /ARQUIT Explotació agrària tradicional constituïda per una casa de camp amb diverses dependències, anomenada sovint masia, que té bosc, pastures i terres de conreu adscrites.»
Mas és una paraula que prové de la paraula llatina mansus catalogada cap al segle XI que significa lloc de residència.
Cap a finals del segle XV en derivà a masia per referir-se a l’edifici principal d’un mas, especialment quan té una certa importància per les seves dimensions i les seves característiques arquitectòniques». És a dir Masia era la Casa del Mas que a més acostumava a ser gran.
No us sembla divertit (a mi a més em sembla patètic) el joc de paraules amb que ha jugat el Mas (Artur «el polític») en el procés de constitució d’aquest fals procés de refundació del catalanisme? no us sembla que per a ser transversal cal evitar emprar sinònims o definicions derivades del cognom de qui ho vol liderar? Per mi l’actitud dèspota d’aquest personatge ens intenta conduir a un atzucac de difícil sortida a tot el poble. El logo de la Casa Gran ja se’l pot quedar com a escut de la família.
Però mantinc la meva posició inicial. El catalanisme el refunda tot un poble en la cerca de la seva pròpia supervivència. I és per això que aquest cop, aquesta manera de fer (de vendre el país a la Moncloa i en tants altres casos) s’està marginant per premiar a la gent que aposta per la transversalitat i no pels personalimes polítics. El regionalisme que ha primat la comunitat autònoma de Catalunya està caient per un moviment independentista transversal que mira cada vegada més a tots els territoris dels Països Catalans com a igualment propis. Permeteu-me modificar l’estúpida frase de José Montilla (o de qui li hagi escrit): Senyor Mas, Més fets per millorar el poble i no tantes paraules per beneficiar a un partit.


Visites

  • 33,405 hits
Desembre 2007
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« nov.   gen. »
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  

Enllaços més consultats

  • Cap

Arxiu

RSS Marc Arza

  • Microblog a cop de twit (recull 49) gener 11, 2017
    Recull de twits dels últims mesos, tal com raja:Política:Segles de lluita per la llibertat de pensament contra l'Església, la Corona i l'Estat i haver d'acabar defensant-la de la correcció políticaLa dreta havia tingut el monopoli del moralisme, l'esquerra fa temps que va prendre el relleu. Quina llauna!Als fanàtics i als intolerants és m […]
    noreply@blogger.com (Marc Arza)