Quan arribes a l’aeroport de “Srinagar” tens la sensació d’haver anat a parar a una base militar, el verd i el caqui predominen, veus alambrades als terrats i soldats que es passegen amb metralladores que per l’actitud semblen carregades. Un noi ens nega que sigui un aeroport militar, ens explica que si ens sembla tan atrotinat és perquè l’estan reformant. -“Quan acabin les obres, en un parell d’anys, serà un aeroport internacional i així podrem fer arribar milers de turistes directament sense passar per Delhi”. El cert és que algú treu en aquell moment la màquina fotogràfica i automàticament ens adverteixen i aconsellen de no fer fotografies, “-és pels militars” diuen, “-poden entendre que estàs fotografiant objectius militars”. A l’anar a buscar les maletes ens dirigeixen directament a un taulell on els que no tenim passaport indi hem de deixar les nostres dades i lloc d’allotjament. Descobrim així que érem els únics estrangers a l’avió, excepte un noi ros australià amb fila d’aventurer. Més endavant llegirem al bot on ens allotgem una circular de la policia on indica que aquest registre es fa per facilitar l’evacuació dels turistes en cas de conflicte. Tot i el xoc cultural la veritat és que la gent sembla molt afable i a la sala sembla que tothom es conegui, de seguida entenem que la gent és molt amistosa amb nosaltres i tampoc veiem cap mena d’hostilitat entre soldats i població local. Sortint de l’aeroport el país no ens sembla especialment pobre, el paisatge i certs xalets ens fan pensar per un moment que podríem estar en qualsevol país muntanyós europeu, pot ser al “Caucas”. Aviat però deduïm que l’ocupació militar és una constant a cada quilòmetre de país, cada cinquantena de metres veiem un soldat armat fent guàrdia, alambrades en alguns terrats i murs, controls continus a la carretera, de tant en tant veiem un comboi amb una vintena vehicles blindats. Tanmateix no hi trobem cap mena d’hostilitat, veus tot sovint civils conversant amb militars, els uns i els altres sembla que acceptin la situació amb resignació i l’ocupació no sembla res més que una part de la rutina habitual. Al cap d’uns dies també nosaltres ens acabem acostumant, malgrat la sensació d’inseguretat que provoquen sempre tants militars acabem per acceptar-ho com part del paisatge.

L’Ajaz, un jove musulmà que ens fa de guia em fa cinc cèntims de la situació. “-La situació és segura, anys abans vam viure moments molt difícils, avui en dia però el país està pacificat, el conflicte segueix però és aliè a la població civil, és un enfrontament entre els exèrcits de l’Índia i el Pakistan, existeix terrorisme però només atempta contra interessos militars, la població civil ja no és mai objectiu. És una situació similar a la que viviu al vostre país amb ETA”. Em sorprèn la comparativa amb el problema basc, però sap de què està parlant, també és coneixedor de la realitat catalana i sap que també existeix un sentiment independentista. Li pregunto si em pot aclarir la situació política i que és el que voldria realment la gent. Em contesta que ell voldria la independència de Caixmir, però el sentiment es podria classificar en tres sectors, els que volen continuar pertanyent a l’Índia, els que voldrien que Caixmir estigués íntegrament al Pakistan, i els que voldrien la independència. Li pregunto com es podrien quantificar percentualment les tres tendències, em diu que no té resposta -o no la vol tenir-, “-és impossible saber-ho, aquí quan hi ha eleccions et pots trobar pobles sencers sense cap vot, en canvi a d’altres hi votarà el 100% del cens gràcies a alguna compensació econòmica o promesa d’ajut, el sistema és totalment corrupte”, m’etziba, “-com corruptes són tots els militars”. Pot ser la clau del conflicte és aquesta, és difícil que es pugui desenvolupar plenament la democràcia en un país pobre i corrupte.

Busco per Internet i miro d’esbrinar com s’ha pogut arribar a aquesta situació. En el fons de la qüestió estaven els interessos particulars del maharajà de torn i de “Nerhu”. La resta és una vella història ja coneguda, uns senyors amb molt de poder decideixen traçar una línia en un mapa i separen per la meitat un país, com a conseqüència milions de persones s’han d’adaptar a la forma de vida que imposa el nou estat en lloc de ser l’estat el que s’adapti a la població del país. Després si algú es rebel·la serà considerat com el violent i els que defensen l’ocupació militar per part de l’estat seran considerats els pacificadors. Un guió ben conegut.

Anuncis