No dimitireu

No dimitireu.

La setmana passada, en una sobretaula amb un bon amic, va sortir a la conversa, per pura actualitat, el tema del caos de Rodalies. Els dos, no podia ser d’altra manera, ens feiem creus que després de tants dies, mesos, anys, de desgavell continu, la ministra més incompetent del govern espanyol, seguís sense dimitir. I que el seu cap, Zapatero, tampoc es decidís a cessar-la. Coincidírem, lògicament, en els qualificatius principals: una absoluta manca de consideració, un escarni majúscul per a tots els damnificats que, -oh, casualitats de la vida- es troben –ens trobem!- situats a Catalunya, etc. Ara, quan vaig confessar-li que, a mi, allò que em meravellava més de l’assumpte, era l’entestament de la direció del PSOE (PSOE-PSC, que diria aquell) de presentar el personatge en qüestió com a cap de llista a les properes eleccions generals per no sé quina província andalusa, el meu col·lega va reaccionar ben serenament: “Però si això s’ha fet sempre, en tots els partits i en tots els països”. I em tragué, com a exemple, el cas d’aquí: “Quants polítics trobaries que després d’haver estat consellers i conselleres –i sovint amb una gestió fortament criticada al capdavant del departament- són obsequiats a les eleccions següents, amb el premi de consolació d’ocupar un lloc de diputat al Parlament?!” I jo, que repassava mentalment, pensava: doncs, sí, en trobaríem uns quants.