Els Principatins i el blaverisme

Fa dues setmanes vaig baixar a l’Alcoià a passar tres dies en una casa rural situada al poblet de Penàguila penjat a la serra d’Aitana fent frontera amb la Marina. Allà, fent la vida de bar que no faig al Masnou, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb una bona colla de persones del poble. Un dels autòctons em va regalar diverses frases colpidores que traurien la son al més adormissat. Parlant sobre la llavors futura visita del Barça a terres alacantines, l’home em va justificar l’enorme expectació del proppassat partit Alcoià-Barcelona amb un: «Ací, els que som catalans, som del Barça». Més endavant quan la conversa ja es referia a les grandeses de la comarca i la tranquil·litat i bellesa del municipi em va parlar d’un home de Sabadell que hi havia anat a viure. Es va referir a ell d’una manera pràcticament involuntària com un «català-català». No us sobta la diferenciació entre els «catalans d’ací» i els «catalans-catalans»? Està clar que la seva manera de parlar denotaven poca influència político-històrica i representen més aviat a una persona que s’autoanomena català quan s’està referint a l’àmbit cultural i lingüístic al que pertany. En Fuster a aquest àmbit cultural, lingüístic i històric l’anomenava l’àmbit nacional, en concret àmbit nacional català.

Arrel d’això, llanço una pregunta a l’aire: Com és que a molts principatins o catalans-catalans (com s’hi hagués referit el penaguilenc del bar del poble) prenen com a referència el model nacional, que els pesi o no, coincideix plenament amb el dels blavers o els de la tercera via valenciana?