Després de l’anterior article 50+1 -que em sembla un tema que no podem deixar de banda, degut a les reiterades postures enganyoses i antidemocràtiques que demanen majories qualificades per a una de les dues opcions d’un futur referèndum d’autodeterminació-, hi ha un altre tema de gran interès: Com cal actuar en les properes eleccions estatals des d’una clau catalanista i/o independentista?

Evidentment, en un tema tant personalíssim com aquest, qualsevol opinió que proposi una via concreta, pot ser interpretada de subjectiva i deixada de banda. Amb tot, no puc deixar de fer-ne algunes reflexions en veu alta.

Enquestes a banda, crec que podem afirmar a priori que els resultats al Principat poden ser decebedors però, no té perque ser motiu de desesperació. Tant si els partits d’estricta obediència catalana (CIU i ERC i altres opcions de vot) treuen bons resultats com si no, es podrà interpretar de forma optimista de cara al què vindria posteriorment.

Personalment, crec que l’abstenció i el vot en blanc i nul seran força representatius, per tant caldrà observar d’on provenen, si del potencial independentista o del potencial unionista.

Els partits que puguin arribar a pujar escons, no serà per un increment de la seva base electoral, sino més aviat com a conseqüència d’una abstenció activa en d’altres partits. I ja sabem com pensa a l’hora de votar el potencial elector del PSC-PSOE.

Els caps de llista de CIU i d’ERC tenen dues característiques contradictòries. CIU parteix d’uns mals resultats a les anteriors eleccions estatals, per tant, si es queda igual no és un bon resultat. A l’inrevés, ERC parteix d’uns resultats inflats en les eleccions anteriors, per tant serà el grau de la davallada el que caldrà valorar. Però, com deia, respecte els caps de llista, mentre CIU es troba en un moment de sobiranització forçada, ens ofereix la cara menys sobiranista que podia oferir -Duran-. I, ERC, al revés que els convergents, quan es troba amb una falta de credibilitat sobiranista -pel partit i l’acció de govern-, aporta un candidat bastant preparat i creïble, tot i l’error -al meu parer- de no haver permès el perfil “Palizue” com a número 2 i haver obviat als crítics a Lleida i Tarragona. En fi, contradiccions típiques d’un moment de trasbals com l’actual.

Estic d’acord amb els que volen donar un toc d’atenció a CIU i ERC des d’un punt de vista sobiranista, i per això pensen que el millor que es pot fer és l’abstenció, el vot en blanc o el nul. Però, com ja vaig dir en el seu moment, tot i que em molesti votar en unes eleccions espanyoles, encara és important tenir un cert grau de representació a “las Cortes”, almenys al “Congreso”. Per això, vaig considerar que una possible opció de vot de càstig i pràctic -2 en 1- era votar un partit d’obediència catalana al Congrés i no fer-ho al Senat. Sense malbaratar la política del dia a dia i, sobretot, sense ajudar a pujar d’altres partits d’una forma falsa, es podria comptabilitzar fàcilment el vot de càstig. El “Senado” no compta per a res. La política es fa al “Congreso”, els diners surten del “Congreso” i les lleis també!

Salut i llibertat!

Marc Roca