You are currently browsing the monthly archive for febrer 2008.

Nota: per llegir aquest apunt us caldrà llegir dos apunts més que he enllaçat.

Divendres passat en Feliu Guillaumes va escriure aquest apunt en el seu bloc. Us recomano que el llegiu abans de continuar. Apunt: http://elblocdefeliuguillaumes.blogspot.com/2008/02/compromisos-amb-la-reivindicaci-gai.html
Com podeu haver llegit, en Feliu Guillaumes, candidat al Senat per CiU a les properes eleccions a Corts espanyoles, va participar en una reunió de ConverGais, el grup de pressió homosexual dins de CDC liderat per Jordi Arcarons. Junt amb Guillaumes, a la reunió també hi van anar la candidata al Senat Montserrat Candini i els candidats al Congrés Mercè Pigem (n. 3), Carles Campuzano (n. 4) i Ivonne Griley (n.9). La reunió va transcórrer en un clima càlid que es pot comprovar en els clips de vídeo que Guillaumes ha penjat al seu bloc. Fins aquí res especial.

La notícia ha saltat avui, quan un insigne exconseller de CiU, Josep Miró i Ardèvol, conegut per les seves posicions de pressió a favor del catolicisme, en el seu bloc ha carregat de manera duríssima contra Feliu Guillaumes i els assistents a la reunió de ConverGais. Apunt (en castellà): http://www.forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=10347&id_seccion=27&PHPSESSID=aabdd1cc1513c2bc114b58a615aeeb74

En el seu apunt, Miró demana que Guillaumes, CDC i CiU s’excusin per haver comparat les manifestacions contra els drets dels homosexuals amb els atacs nazis als establiments jueus durant els anys 30. Una comparació que crec que és exagerada però que ha dut a una reacció que també trobo exagerada.

El cas és que Miró no s’atura aquí. També demana explícitament als potencials votants de CiU que no votin a Guillaumes ni a Candini pel Senat (ja que la votació és personal) i es demana què fer al Congrés, on la llista és tancada i bloquejada. El tot o res. Pero ¿quién puede votar a quienes te llaman nazi? es demana Miró i Ardèvol…

El més curiós és que el plantejament de Miró i Ardèvol, que no és precisament el meu, es resoldria amb un sistema d’elecció directa, on pots votar el candidat que t’agrada per cada circumscripció. Això és precisament el que ell proposa, arran de la campanya d’Acció per la Democràcia. I això aniria perfecte per a tota la gent de ConverGais o qualsevol altre grup de suport particular, que sabrien perfectament quin diputat recolzaria les lleis favorables als seus interessos.  Tothom, des dels moviments gais fins als moviments catòlics, xoca amb el mateix mur: les llistes tancades i bloquejades. Ja no diguem els sobiranistes… 🙂

La situació d’avui, en que el propi Miró i Ardèvol recomana NO votar a CiU per tal de no afavorir els interessos dels homosexuals, crec que era impensable fins fa pocs anys. Sembla que els grups de pressió acabaran tombant el sistema de llistes tancades (tant de bo!), però per aconseguir-ho hauran de fer forat en un partit força més monolític que no pas CiU: el PSC. Us ho imagineu?

Anuncis

L’inefable Daniel Sirera es veu que ha escrit un llibre titulat “Tan catalán como tú“. En la presentació del llibre sembla que el dirigent popular es trobava animat, en el seu ambient, i ens va deixar una frase d’aquelles memorables i que són tota una declaració d’intencions. -“No existeix la identitat catalana“, ens assegurava com si fos una gran proposició filosòfica. També ens obsequiava amb un “la Catalunya dels ciutadans lliures” o “el pensament únic implantat a Catalunya“.

La veritat és que si analitzem una mica fa la sensació que aquest home parla sense entendre el significat de les paraules que pronuncia. És un discurs farcit d’eslògans i un refregit d’expressions polítiques memoritzades. Sense cap mena de guió contextual, un simple crit de guerra primari que consisteix en repetir una i una altra vegada la doctrina popular, sense deixar lloc a cap mena de reflexió. O estàs amb ells o estàs en contra de la llibertat -no era això el pensament únic?”.

No sembla que entengui Daniel Sirera que afirmar en la presentació d’un llibre titulat “Tan catalán como tú” que la identitat catalana no existeix, és el mateix que afirmar que ell no és català. I després es pregunta, a on està escrit que un dirigent de CiU o ERC s’estima més Catalunya que un del PPC? Potser li hauríem de respondre, quina mena de pregunta és aquesta quan segons abans acaba de declarar que la identitat catalana no existeix? El més delirant és que ens afirmi que ell defensa la Catalunya dels ciutadans lliures, quan al mateix temps està negant la llibertat de decidir la identitat pròpia a la majoria de ciutadans d’aquest país. Això sí, les paraules llibertat i liberal les fa servir sense cap mena de pudor, com si en fos ell l’inventor.

Veiem que en pensava dels personatges com Daniel Sirera un veritable liberal castellà de principis de segle XX com és “Ortega y Gasset“. Quina diferència d’estil amb els auto-anomenats intel·lectuals d’avui en dia, dubto que pugui ser mai un referent per a l’actual dreta espanyola -i tampoc per l’esquerra-. S’hi trobarien ben retratats.

Del “Prólogo para franceses” de la “Rebelión de las masas“:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

lasteyak.jpg

Marie Smith moria fa pocs dies a l’edat de 89 anys. La notícia no tindria rellevància si no fos pel fet Marie Smith es deia també Udachkuqax*a’a’ch i era  l’última dels eyak. Amb ella mor la seva llengua.. Hi deu haver pocs pobles a la Terra tan diferents dels catalans com els eyak. La distància entre una tribu de pescadors de les costes d’Alaska i una nació moderna de l’Europa mediterrània no podria ser més gran. Quina relació hi ha entre una cultura tradicional de base oral i la literatura convidada a la darrera Fira de Frankfurt? Cap ni una. Llavors per què hi ha catalans que llegeixen sobre l’última dels eyak amb una certa angoixa?

  La nostra és una llengua en creixement, amb un nombre de parlants que puja dia a dia, amb nivells de producció editorial entre els primers del món, lectorats a les principals universitats d’Europa i un bon grapat de creadors d’alt nivell en tots els àmbits. Davant d’aquesta realitat és evident que el nostre repte no és la supervivència sinó l’excel·lència, no només per als dotze milions de potencials consumidors directes sinó per a tot Europa i el món.  

És aquesta ambició, l’orgull legítim i el prestigi social que se’n deriven el que farà la nostra cultura atractiva per als nous catalans i en garantirà un futur encara més brillant. Les actituds resistencials serà millor reservar-les per a la protecció del burro català.

Nou de cada deu economistes estan d’acord en què una de les variables que més influeix en el futur d’un país, és el seu model educatiu. A Catalunya tenim un model educatiu propi, però ni tan sols així hem pogut construir-lo de qualitat i de futur. El problema no són els diners. I els mestres funcionaris tenen tot el dret democràtic del món a manifestar-se conjuntament amb organitzacions d’extrema esquerra, que ni tan sols es deuen haver llegit la llei per la qual protesten.

Però també nosaltres hem de tenir el valor de plantar-los cara, per molt poderosos que es creguin pel fet de ser funcionaris i alhora pertànyer a algun sindicat del sector públic, i dir clarament que ja està bé de mantenir funcionaris privilegiats com ells, que l’únic que busquen és mantenir el seus privilegis, i mantenir una escola pública encarcarada, cutre, i mancada de la capacitat necessària de crear grans persones i bons professionals pel nostre país. Són tan sectaris que no accepten que una periodista independent com l’Helena Garcia Melero, i que parlava com a mare al programa 59 segons, pugui haver-los criticat.

  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Que fàcil que era votar anys enrera! Sabies qui guanyaria, sabies qui perdria i gaudies amb una il·lusió infantil de les petites passes de l’independentisme parlamentari.

Però les coses han canviat amb l’entrada del nou segle. Ara tot és més confús, no hi ha aquells blancs i negres que et permetien tenir clara la teva opció. Coincidències o no, aquesta interrelació de confusions ha topat amb el temps amb una altra: Abans els inputs d’informació t’entraven d’una forma passiva i per pocs canals (els mass mèdia). Ara, la informació es cerca d’una forma molt més activa i per una multitud de canals, a més de rebre’s en temps real. No sé si és directament relacionable, però aquí hi ha hagut un canvi de xip que alguna cosa hi deu tenir a veure amb la confusió generalitzada. Confusió, per altra banda, que no vol dir que s’hagi de qualificar de negativa, prefereixo percebre-la d’una forma objectiva.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Esclerosi […] (FIG.) Encarcarament de qui no és capaç d’evolucionar, d’adaptar-se. (Diccionari de la Llengua Catalana, IEC)
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

En l’article que vaig escriure a l’Olla de Grills el passat 15 de gener, El català discriminat, o era el castellà?, començava dient que el català havia tornat a entrar en campanya a Catalunya, un fet desafortunat però que no representava cap sorpresa, el que si que ho és però, és que ho faci en la campanya de les eleccions autonòmiques andaluses. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Quan era petit em passava hores i hores escoltant un disc anomenat “Història de Catalunya amb cançons“. Era un disc de vinil, d’aquests grossos, que la gent més jove ja no deu recordar. El disc es guardava en un dels plecs del cartró que en feia d’envoltori i la part interior del cartró contenia les lletres de les cançons il·lustrades per uns magnífics dibuixos d’en Llucià. En Llucià era en Llucià Navarro, un dels nostres grans artistes, mort a Premià el passat 29 d’octubre. Per a mi, la mort de Llucià tanca el record d’aquella infantesa que va començar a prendre noció de país a través de les pàgines de Cavall Fort i d’il·lustracions tan potents i tan suggerents com les d’en Llucià.

Una de les cançons del disc “Història de Catalunya amb cançons” es titulava simplement Jaume I i consistia en una evocació del potent lideratge que aquest rei va exercir en el seu moment. Una part de la lletra recordava la conquesta de Mallorca l’any 1229 i la conquesta de València l’any 1238. Aquestes dades, apreses de petit, em van servir anys més tard per rebatre els arguments dels qui defensaven les tesis blaveres surrealistes que prefereixo no haver de recordar. Però això em va fer pensar sempre, i encara és així, que no entenc com un país com el nostre, amb una història tan potent i amb personatges com Jaume I, que serien font de llegenda i somnis per als infants de qualsevol país normal, es deixa perdre tota aquesta història de glòria i conquesta per abraçar les proclames miserables de poca-cosa, mediocritat i provincianisme que ens venen els opressors espanyols.

Entenc que l’opressor fa servir totes les eines al seu abast per desmuntar la moral del poble oprimit i integrar-lo dins del seu imaginari cultural, tant a nivell de les elits com a nivell popular. Però per què tenim por d’usar els nostres referents quan van més enllà de la llengua, de la indústria, del comerç? D’acord que tenim alguns grups de fans futboleros que s’autoanomenen Almogàvers; ja està bé. Però per què la nostra indústria cultural no explota els personatges i moviments que ens han donat força i vida en el passat? Tots els països ho fan…

Des de Jaume I fins al General Prim o des dels Remences fins al POUM, tenim una història plena de líders i herois, de moviments populars i moltes guerres, guerres civils i guerres socials, guerres de conquesta i guerres de resistència, tot el material necessari per fer-ne pel·lícules, bestsellers i tot tipus d’aliment cultural popular… però resulta que els bestsellers barcelonins han de ser escrits en castellà!

En Llucià Navarro va poder transmetre un Jaume I que ell havia mamat de petit, un Jaume I potent, heroic, majestuós, que no havia quedat marcit per la podridura del franquisme i que podia ser il·lustrat sense l’encotillament mental que han patit molts dels creadors que van madurar durant el franquisme. Aquest Jaume I existia quan jo era petit, però ara no el sé veure.

Alguna cosa no quadra, en tot això, i crec que encara no tenim una classe empresarial, en el món cultural, no ja que cregui en el país sinó que el conegui i que vulgui explotar-ne la història per treure’n benefici. Demanar això en un moment en què la Corpo està repartida a bocins entre les maquinàries dels partits i en què els TN de la televisió catalana simplement ignoren tot allò que faci olor de crosta catalana, pot semblar fora de lloc. Però és precisament ara que els mitjans públics no fan res, ara que ignoren el país que els alimenta, que hem de demanar la producció cultural que encara no hem tingut, per anar més enllà del que s’ha fet en trenta anys i per tenir, com qualsevol altre país del món, referents culturals populars heroics, emocionants i dignes.

Per molt incert que pugui semblar el resultat de les properes eleccions generals hi tenim una notícia que ja podem avançar amb antelació. El dia 9 de març la candidata Carme Chacón anunciarà una contundent victòria a Catalunya i en especial a la província de Barcelona. Això serà així tant si el PSC obté uns bons resultats com si aquests són catastròfics, el discurs ja el pot tenir preparat la candidata, ningú dubta d’una victòria del PSOE. Minuts després els analistes ens donaran pistes del perquè del moviment d’escons i una vegada més ens repetiran el tòpic del cinturó roig, fenomen ja tan incrustat en aquesta societat que ja seria hora que algun sociòleg ens seccionés les causes, algú que ens expliqués com pot ser que hi hagi un sector tan important de la població que mai ha canviat o canviarà la seva opció de vot. Una democràcia sense dret a oposició possible és una democràcia coixa, de la mateixa manera que es reclamava per higiene política la finalització dels 23 anys de govern de CiU, caldria que comencéssim a plantejar-nos que està passant en tot aquest grup de ciutats -inclosa Barcelona- on sembla ja impossible el canvi de color polític.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Visites

  • 33,453 hits
febrer 2008
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« gen.   març »
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
2526272829  

Enllaços més consultats

  • Cap

Arxiu

RSS Marc Arza

  • Microblog a cop de twit (recull 49) gener 11, 2017
    Recull de twits dels últims mesos, tal com raja:Política:Segles de lluita per la llibertat de pensament contra l'Església, la Corona i l'Estat i haver d'acabar defensant-la de la correcció políticaLa dreta havia tingut el monopoli del moralisme, l'esquerra fa temps que va prendre el relleu. Quina llauna!Als fanàtics i als intolerants és m […]
    noreply@blogger.com (Marc Arza)