Sembla ser que la pregunta a donar resposta en aquest període electoral estatal és: “Què voto?”.

Un cúmul de situacions entremesclades ens han dut a una situació de desídia i/o ràbia generalitzada i, això, ens fa passar per una etapa de desconcert electoral. Cadascú, individualment, farà el què bonament podrà o voldrà, però el què és cert és que hi ha debat i una de les opcions més comentades és el vot en blanc -fins i tot demanat públicament per Heribert Barrera-.

Però, què és el vot en blanc i quines conseqüències pot comportar?

Segons la Llei 5/1985, de 19 de juny, de règim electoral general (LOREG), “es considerarà vot en blanc, però vàlid, el sobre que no contingui papereta i, a més, en les eleccions pel Senat, les paperetes que no continguin indicació a favor de cap dels candidats. (art. 96.5 LOREG). Un cop fet el recompte, segons el mateix text legal, s’aixeca acta de la sessió, “en la qual s’expressarà detalladament el número d’electors que hi hagi a la Mesa segons les llistes del cens electoral o les certificacions censals aportades, el dels electors que haguessin votat, (…), el de les paperetes nul·les, el de les paperetes en blanc i el dels vots obtinguts per cada candidatura (…)” (art. 99.1 LOREG). Així mateix, es diu que “(…) es computaran com a vots vàlids els obtinguts per cada candidatura més els vots en blanc” (art. 108.4 LOREG).

A l’hora d’aplicar la “Regla d’Hondt” (al Senat és diferent), per tal de distribuir els diputats, es comptabilitzaran tots els vots vàlids, per tant, els que s’han dirigit a una candidatura i els vots en blanc.

Si fem un repàs històric als resultats electorals al Congrés i al Senat espanyols, ens trobem que al Congrés no ha parat de créixer d’una forma modesta però progressiva, mentre que al Senat la cosa ha anat d’una forma més desigual (a destacar el 8,84% de 1982). Així, [observant només els resultats electorals de la Comunitat Autònoma de Catalunya] al Congrés: 1977: 0,19%, 1979: 0,4%, 1982: 0,4%, 1986: 0,42%, 1989: 0,61%, 1993: 0,66%, 1996: 0,66%, 2000: 1,41%, 2004: 0,89%. I, al Senat: 1977: 0,93%, 1979: 2,18%: 1982: 8,84%: 1986: 1,34%, 1989: 1,71%: 1993: 1,42%, 1996: 1,53%, 2000: 2,75%, 2004: 2,04%.

Podem concloure que, almenys al Congrés, hi ha hagut una evolució a l’alça, però d’una forma molt tímida, encara que progressiva, gairebé residual (amb el retrossés lògic del 2004, per la situació extraordinària provocada pels atemptats de Madrid).

Cal recordar que la circumscripció electoral a l’Estat espanyol és la província i que el mínim per a obtenir representació és el 3% dels vots vàlids. Per tant, una increment dels vots en blanc comporta una major dificultat d’obtenir representació als partits petits. Però, no vol dir que votar en blanc sigui donar el vot al partit majoritari! El vot en blanc no s’afegeix a cap candidatura, aquestes tindran tants diputats segons els vots que hagin obtingut. En tot cas, el traspàs d’un antic votant d’una candidatura concreta al vot en blanc afectarà a aquesta candidatura, perquè perdrà un vot (vàlid).

Jo, personalment, encara no m’he posicionat. Però, tinc sobre la taula l’opció de votar alguna candidatura al Congrés i votar nul per la independència al Senat (ja que aquesta Cambra no serveix per a res! I, la diferència entre uns resultats i els altres si que seria un bon toc d’atenció qualitatiu sense desvirtuar la política del dia a dia).

Per tant, a tall de conclusió, votar en blanc a Catalunya, si no supera un 2% dels vots vàlids (al Congrés) no és gens significatiu, pot comportar que els partits que actualment no tenen representació parlamentària continuïn sense entrar al Congrés, no servirà per variar substancialment els resultats dels cinc partits amb representació i, o fa un salt qualitatiu important o no se’n farà cas.

Amb tot, hi seguirem pensant…

Marc Roca

PS: Sobre aquest tema, és molt recomanable llegir l’article del politòleg Roger BuchLes llegendes urbanes del vot en blanc, el vot nul i la llei d’Hondt”.

Advertisements