A Catalunya paguem impostos de primera i rebem serveis de tercera. Aquesta és una frase que sentim habitualment, però que no desperta cap tipus de revolta ni de plantejament seriós. Si fem el càlcul de sumar el total d’impostos directes, impostos indirectes i taxes diverses, i ho dividim pel total d’habitants, veiem que som un dels països amb major pressió fiscal de la Unió Europea. I si en paral·lel, revisem a través dels indicadors que ens mostren els estudis, la qualitat i la quantitat dels serveis públicsdels que disposem, observem com estem a la cua d’Europa en prestació de serveis.

S’haurien de pagar molt menys impostos perquè els nostres administradors en fan un mal ús. Així de clar i ras. Els nostres diners es perden, en el millor dels casos, en subvencions inútils, en viatges ineficients, en ONG’s corruptes, en estudis absurds o en funcionaris vividors; i, en el pitjor dels casos, en un pou negre que no sabem exactament cap a on va. No tenim cap manera de fiscalitzar els diners, que sent nostres, se’ls emporten les administracions per allò de facilitar el benestar de tots i totes. No tenim cap manera de saber on van els nostres euros, on s’inverteixen o qui se’ls queda. A nivell empresarial tres quarts del mateix: la pressió fiscal sobre les empreses és de les més elevades d’Europa.

 
S’hauria d’avançar cap a un model impositiu de capitalització personal: jo pago uns impostos obligatoris que reverteixen per tot la comunitat i dels quals rebo un feedback d’on com i perquè s’han invertit; i alhora puc pagar uns impostos optatius, com podria ser el cas de les pensions, que, si els pago, només revertiran en mi. Així doncs, anualment cada ciutadà hauria de pagar anualment a les tres administracions uns impostos de manera obligatòria, i alhora existirien uns impostos optatius que cada ciutadà pagaria en funció de si vol rebre un servei públic o prefereix rebre’l privat. Un altre possibilitat seria la d’establir una renda anual per cadaciutadà per tal que l’emprés en l’escola dels seus fills, en la sanitat o
en qualssevol altre servei públic.

 


Són primeres idees d’un canvi de model tributari que haurà d’arribar tard o d’hora. Com a ciutadans no podem continuar pagant i pagant sense saber que es farà amb els nostres diners, ni podem continuar admetent que uns ciutadans paguin molts impostos sense que després se’n puguin beneficiar i, en canvi, ciutadans que no paguen impostos se’n beneficiïn del treball dels altres. Hem d’avançar cap a la justícia social basada en l’esforç, i no en la justícia social basada en la hipocresia i en donar el mateix a tothom quan no tothom s’ho mereix. ¿Quines mesures concretes es podrien establir per avançar cap a un nou model tributari? Sistema de pensions capitalitzable individualment, lliurar de pagar IRPF a rendes inferiors a 22000 euros bruts anuals, o reducció de la quantia dels impostos de manera general. Hauríem d’acostumar-nos a prendre consciència que els ciutadans són els accionistes d’una gran empresa que és l’administració, i com a tals, hauríem de tenir dret de fiscalitzar fil per randa el que han fet amb els diners que cada ciutadà hem invertit en aquest estat.

 
Existiria un altre possibilitat que seria: seguim pagant el mateix que fins ara, o inclús més, però alhora rebem els millor serveis socials d’Europa. També em semblaria perfecte, tot i que tinc els meus seriosos dubtes que existeixi una generació política amb els nassos suficients com per tallar l’aixeta del subvencionisme descarat, i de l’immens pou negre polític i administratiu on es perden milers de milions d’euros anualment, senzillament perquè tots mamen de la gran mamella.

  

A tot això, hauríem d’afegir la situació d’estanflació que vivim des de l’entrada de l’euro a les nostres economies. Hem perdut abundat poder adquisitiu a canvi de res, cosa que agreuja encara més la pressió tributària