Realment els espanta la dreta?

Aquest 2008 promet emocions fortes a l’Estat. D’aquí a dos mesos, mal comptats, eleccions al Congrés i al Senat, amb uns resultats que es preveuen molt ajustats. Avui mateix, la Vanguardia publicava una enquesta molt oportuna. L’escenari que dibuixa és sensacional: el PSOE guanyarà les eleccions per tants pocs vots que, si Catalunya fos ja independent i, per tant, els resultats en aquest territori “no comptessin,” la formació política vencedora, a nivell estatal, seria, i per golejada, el Partit Popular.

És fantàstic imaginar-se aquest escenari, especialment quan observem com, des de fa uns anys, a la resta de l’Estat, la principal formació política de l’oposició, ha caigut, gràcies, en bona part, al discurs contundent i incendiari que s’emet des de les ones de la COPE, en el radicalisme més ultramuntà, en el fanatisme més absolut. A la dreta manen de fa un temps, en matèria de moral, les velles doctrines de la fe -escomesa contra el matrimoni homosexual, atac sense quarter a l’escola laica, al dret de les dones d’interrompre l’embaràs-; en matèria mediambiental, la negació completament acientífica del canvi climàtic; i a nivell de relacions internacionals –recordem la guerra a l’Irac- el menyspreu total a les resolucions dels organismes internacionals i la conseqüent defensa de l’ús de la guerra com a mitjà per crear més conflictes, que no per resoldre’ls, clar.

Doncs bé, davant del perill que se’ls apropa, els líders de l’esquerra espanyola, en lloc d’atacar democràticament tots aquests plantejaments tan retrògrads, sembla que preferiran –ho diuen els saberuts analistes- enterrar el cap d’estruç sota terra i, en canvi, unir forces amb els conservadors en allò que realment els agermana: el discurs espanyolista, la negació de la plurinacionalitat de l’Estat i la càrrega contra l’exercici del dret de lliure determinació. (El fantasma de l’incansable Ibarretxe s’apropa en forma de referèndum el proper mes d’octubre). Talment, aquests progressistes de saló ens estan demostrant que el vell tòpic de l’”España roja antes que rota”, si bé canviant el vermell intens per un color blau ben llampant, encara funciona, i que, per evitar l’esmicolament de la seva Espanya eterna, són capaços, si cal, de negar la teoria de l’evolució i consentir –a Navarra ja ho han fet- que la dreta reaccionària ocupi parcel·les de poder cada cop més àmplies.

Molt bé, davant d’aquest panorama desolador, els partits polítics de centre i d’esquerra de Catalunya, què faran? ¿Potser és massa obvi recordar que els plantejaments de la dreta espanyola reaccionària són bandejats, per damunt de sentiments identitaris, per més del 85% de la població, és a dir, per totes les forces polítiques, excepte el PP local i, potser, en matèria de moralitat, pel pietós Duran i Lleida i els seus acòlits?

A mi, particularment, m’agradaria que s’actués en bloc; que per poder garantir que la vella moral franquista, irracional, no torni a imposar-se, l’Espanya presumptament progressista accepti, de la seva banda, i a curt termini, l’establiment d’un sistema financer just, el traspàs de la gestió dels aeorports o l’oficialitat de les seleccions esportives nacionals, per citar uns exemples de l’actualitat més recent. I si no és així, que els nostres representants a Corts es neguessin, de bon principi, a prendre part a les votacions al parlament espanyol. –I ja s’espavilaran amb la dreta teocràtica!-. Ep, això sí, si us plau, caldria assegurar –podríem demanar un dictamen previ al consell consultiu, o al de l’Estat (espanyol), tant hi fa- que els díscols diputats i diputades de les circumscripcions catalanes, malgrat les conseqüents i reiterades inasistències al Ple, continuaran cobrant les seves remuneracions de forma íntegra i puntual. No fos cas.

2008, l’any de…

És inevitable caure en els tòpics més infumables. Cal iniciar l’any amb bons propòsits i projeccions de futur; dues coses tant inevitables com les valoracions que se’n faran al desembre, amb fàcils resums de com ha anat tot i poques explicacions del que ha passat. Són llocs comuns a on el calendari ens du cada 12 mesos, i poc podem fer per resistir-nos-hi. Som-hi, doncs, amb les projeccions de futur (que espero no haver-me de menjar amb patates d’aquí a 366 dies).