El dret de decidir “s’ha d’aplicar sobre aquelles qüestions que permetin un gran consens intern”. Aquesta afirmació la feia Artur Mas en una entrevista a El Temps de la setmana passada (Núm. 1.225, de 4 de desembre del 2007).
Enric Rimbau, l’entrevistador, segueix amb el tema, i li diu que “quan l’estat espanyol ha exercit el dret de decidir, amb consultes populars com les de l’OTAN o el tractat per una constitució europea, no ha partit d’un consens previ”. “Cal posar-hi aquest límit?”, li acaba preguntant.
En Mas creu que si:
“No m’interessa aconseguir les coses pel 51%. Crec que no n’hi ha prou. Cal que escollim els àmbits de consens i cal que aconseguim aquests consensos per majories reforçades. Imaginem-nos, a l’extrem final, un exercici d’autodeterminació. Això ha de requerir una majoria molt reforçada perquè un país vagi bé. Jo hi poso aquesta condició. Sé que vol dir que ens compliquem les coses internament, però penso que és l’única manera que aquest país avanci democràticament. No intentem vèncer una part dels catalans, convencem-los”.
Ho ha reiterat a l’especial de “Propostes després de l’1D” que està fent Vilaweb.
Ja sé que a molta gent no li agraden aquestes comparacions -o, simplement, no els interessa parlar-ne-, però, abans que res, vull deixar constància que Montenegro ha esdevingut un estat de ple dret a través d’un referèndum [Especial Referèndum Montenegro a Vilaweb]. I, quins eren els requisits proposats per la Unió Europea i acceptats pel Parlament montenegrí? Que votés la meitat del cens electoral i el SI arribés al 55% dels vots emesos.
Em sembla força raonable, no? Parlar de majories reforçades em sembla una excusa de mal perdedor. És més, em sembla discriminatori pels favorables a la independència. En una democràcia avançada, un 50+1 ha de ser suficient per prendre una decisió, si no estàs discriminant una de les dues opcions. Ni més ni menys. Les dues opcions són legítimes: Independentisme vs Unionisme. Per què calen majories reforçades? Per poder tombar més fàcilment una opció? Per por?
Posem per cas que es demana un 75% de vots afirmatius. Tindríem un país on la decisió d’un 25% prevaldria sobre la d’un 75%. On és la igualtat i la democràcia?
Cal començar a deixar les coses clares, si no, arribats el moment -que arribarà- la mentalitat col·lectiva estarà viciada per idees sense fonament, sense justificació. No vull començar la casa per la teulada, ja sé que hi ha molta feina a fer abans d’entrar en aquests detalls, però la intoxicació informativa pot jugar una mala passada si no ho preveiem a temps. Només demano una cosa: Democràcia i debat!
I, quan recuperem l’estatus d’estat propi -que el recuperarem- o el què sigui que ens iguali a la resta de nacions, ho hem de poder fer amb un 50+1. I, si després hom vol tornar a formar part de l’estat espanyol i/o del francès o, posem per cas que per raons que ara se’ns escapen, volem formar part d’un estat japonès, doncs caldrà acceptar-ho amb les mateixes condicions: 50+1. Ni més ni menys.
Olla de Grills 
9 comentaris
Comments feed for this article
Desembre 14, 2007 a 3:32 pm
miq
Doncs, efectivament, no hauriem d’acceptar la trampa de les majories reforçades. per mi ja n’hi ha prou que voti la meitat +1 del cens perquè la consulta sigui vàlida. El que caldrà garantir davant la comunitat internacional és que si guanya el Sí els drets de la “minoria espanyola” seran respectats constitucionalment. Crec que això serà important per desactivar totes les mentides vessades per autoritats i mitjans espanyols, que presentaran el cas de Catalunya com el d’una nova Letònia (des de fa uns anys s’acusa el seu govern de discriminar la minoria russòfona). Cal fer la gara-gara a europeus i americans i espero que des del govern (vicepresidència d’en Carod) ja hi estiguin treballant a fons.
Desembre 15, 2007 a 4:54 pm
Martí Cabré
Estic en desacord amb aquest comentari. Sobre el paper la reacció democràtica davant d’un resultat d’un referèndum queda clara. El problema és que el món real no és de paper. És de gent de carn i ossos. De carn i sang. I els canvis grossos comporten reaccions grosses.
Res m’agradaria més que veure el meu país independent, però les mateixes lleis que ara ens frenen es poden canviar, tant pel bé com pel mal. Això és el que cal vigilar. Cal tenir una majoria social suficient com perquè la reacció (perquè n’hi haurà) no tingui efecte. O almenys, no gaire.
El gran problema que vegi en una independència no és amb la reacció de l’estat espanyol. És amb la dels catalans i catalanes que no es volen separar. Que se senten espanyols i que no es veuran representats en un govern independent. Aquesta gent ha de quedar desarticulada políticament abans del referèndum, perquè sinó es crearà un clima de confrontació civil.
I ja sabem que en aquest país les gastem cares, en les confrontacions civils entre catalans. Així de memòria: guerres entre el principat i el regne de Mallorca, revolta del Pallars, guerra civil del XV, guerres de bandolers al XVII, Guerra de Successió al XVIII, Primera Guerra Carlina, Segona Guerra Carlina, Tercera Guerra Carlina, Setmana Tràgica, pistolerisme, revolució, Guerra Civil Espanyola.
En cada cas un dels bàndols tenia la majoria. Segurament no 50+1 sinó 60 o 70. Però això no va aturar a la minoria a reclamar els seus drets per la força de les armes. Les lleis sobre el paper estan molt bé. Però la realitat va semper per una altra banda. És la primera llei de la política.
No és per fer dramatisme. Espero no haver d’afegir res en aquesta llista, però l’experiència no és per animar-se gaire, ja m’enteneu.
Desembre 15, 2007 a 11:19 pm
Jordi G.
Supongo que tan antidemocrático sería obligar a ser independientes a los pueblos o a los barrios de las ciudades que no aprueben la independencia. Es decir, si Cataluña saca 60% de síes, pero Barcelona sólo 40%, supongo que Barcelona no se independizaría, no? O si Cataluña saca el 60% de síes y Barcelona el 55% pero Poble Nou el 40%, imagino que Poble Nou seguiría siendo parte de España, no?
Según deduzco de vuestra democracia en la que no se tienen en cuenta los votos de toda España, sino sólo de una parte, pero sólo de la parte que interesa, es decir, los de toda Cataluña, pero no sólo los de Barcelona, por ejemplo. Esa democracia a la carta, deja claro cuál es el verdadero nivel “democrático” del independentismo catalán.
Desembre 16, 2007 a 11:56 am
Martí Cabré
Jordi G,
això que dius és una fal·làcia molt suada. L’autodeterminació s’exerceix en una comunitat que es reconeix com a tal. Com que això és una definició molt tènue, tots els processos autodeterministes han d’aclarir primer a quin territori i quina població afecten, i preguntar llavors a aquella gent.
Sempre hi ha hagut casos com els que refereixes. Com ara Irlanda del Nord, Paquistan, Bangla Desh o, a un nivell intern del EUA, Virgínia Occidental, per exemple.
El fet que portis a col·lació unes suposades hipòtesis que en realitat formen part del propi procés autodeterminista només mostra una ignorància profunda del que estem parlant.
Desembre 16, 2007 a 12:29 pm
Marc Roca
Resposta a Martí Cabré:
Evidentment, com més amunt del 50+1 millor.
Entenc perfectament la posició que un consens ajudaria a legitimar un canvi d’aquestes característiques. Però, no em val quedar-nos amb el factor “por”.
De la mateixa manera que molts ciutadans, un cop recuperem les estructures d’estat propi, no s’hi sentiran còmodes, ara en som molts que no ens sentim còmodes, i no per això aixequem la bandera de la confrontació civil. O, és que amb la independència alguns tindran dret a sentir-se incòmodes i ara d’altres no tenim aquest dret? La diferència és que ens sentim incòmodes amb l’“status quo” actual però no fotem el crit al cel.
La meva idea -idealista, si vols- és que tots acceptem igual de legítima una posició unionista que una d’independentista, no passa res, no s’acaba el món amb cap de les dues opcions. I, és que en el fons, cal que tinguem clar que són dues opcions, iguals en la diferència, no n’hi ha una de trencadora i radical i una altra de normal i tranquil·la. Són dues opcions diferents, i les hem de poder acceptar d’igual forma.
Si bé és cert que tens raó amb les conseqüències pràctiques, no és menys cert que si en comencem a parlar, si demostrem que estem davant de dues opcions igual de legítimes i normals, podem col·laborar a recuperar una visió democràtica de la situació.
Desembre 16, 2007 a 4:25 pm
Clara
El nen Bardagí té un problema: va néixer beneït i beneït morirà. Es mereix tot el que li passi, als concerts i a la vida. Ell s’ho ha buscat.
Desembre 16, 2007 a 11:32 pm
Martí Cabré
Marc,
completament d’acord en com “haurien de ser” les coses. El problema és que cal gestionar “com són” les coses. Aquest bloc és un “think tank”, no? Doncs jo crec que calen idees per desdramatitzar una possible independència.
Per a mi la independència seria un acte de joia, però aquesta no és la realitat de bona part de la societat. Si hem d’evitar traumes i fractures cal un treball de conscienciació en els districtes electorals on el PSC treu el 60% de vots (com ara Ca N’Anglada, a Terrassa) i on el referèndum trauria un resultat espanyolista abassegador. Algú ha de parlar amb tota aquesta gent i no ho està fent ningú.
En el seu moment Esquerra es va fer la propaganda que prendria vots catalanistes al PSC. En realitat han crescut a base dels votants de CiU emprenyats pels errors de la coalició. Els vots del PSC són més segurs que mai i el debat que estem tenint, allà ni saben que existeix. Què fem?
gener 7, 2008 a 8:22 am
Congrés SI, Senat NO [vot pràctic i vot de càstig, 2 en 1] « Olla de Grills
[…] de l’anterior article 50+1 -que em sembla un tema que no podem deixar de banda, degut a les reiterades postures enganyoses i […]
Març 27, 2008 a 6:22 pm
sinblancaporelmundo
Echemos al Barcelona de nuestra liga.
http://sinblancaporelmundo.wordpress.com/2008/03/27/el-barca-fuera-de-la-liga-espanola-%c2%a1ya/