Ho deia Vicenç Villatoro a l’article Què ha de fer Ibarretxe: la democràcia espanyola no permet que un dels seus territoris decideixi lliurement sobre el seu futur. No ho permet Zapatero, no ho permetria Rajoy, no ho permetrà ningú que es mantingui fidel al compromís de “complir i fer complir la Constitució”. Aquest no és un tema que depengui de cojuntures, de tarannàs ni de candidats; la democràcia espanyola està dissenyada així, i qui la governi ho farà segons aquests paràmetres.

Aquest fet s’ha posat en evidència arran de l’anunci del president basc de fer una consulta popular sobre el futur del seu país el 25 d’octubre del 2008. Si algun dia nosaltres avancem per aquesta via, és evident que toparem amb exactament els mateixos obstacles.

Fins aquí, res de sorprenent. Però aturem-nos un moment a pensar com es respon des de Catalunya i des del catalanisme a aquesta situació.

En primer lloc observem que els partits que neguen el dret de decidir obtenen uns excel·lents resultats a casa nostra. PSC, PP i Ciutadans-Partido de la Ciudadanía van sumar un 40,5% dels vots a les passades eleccions al Parlament de Catalunya. Al Congrés dels Diputats l’any 2004, i només amb les dues primeres opcions esmentades, aquest percentatge va arribar al 54,9%.

Aquestes xifres ens diuen que ja per començar, l’electorat català no castiga en absolut aquells qui li neguen el dret d’autodeterminació. És lògic, dirà el lector: hi ha molta gent que no s’identifica gens amb el nacionalisme ni el sobiranisme, sinó que se sent còmoda dins la idea d’Espanya i no sent cap necessitat d’admetre altres possibilitats.

Potser serà més interessant, doncs, que analitzem el comportament dels partits que es reclamen nacionalistes o sobiranistes. Sovint els seus líders polítics ens han recordat que defensen el dret de decidir. Així ho diuen, amb més o menys matisos, els documents ideològics de CDC, UDC, ERC i ICV. Però a la pràctica, en el dia a dia, la vida política es pot explicar perfectament com si la discrepància amb l’anterior grup de partits no existís en absolut, o fos sobre una qüestió menor.

Al Principat es fa amb tota naturalitat una aposta política centrada en l’eix esquerra-dreta, sense que pràcticament importi que aquell amb qui t’has associat sigui el mateix que treballarà per impedir que facis el referèndum (no oblidem que la política del PSOE la decideix el Comitè Federal, i en aquest òrgan el PSC hi té com a destacat representant José Montilla). I al Congrés dels Diputats i el Senat és llarga la lletania de sís, abstencions, vots de confiança i bones intencions per part dels partits catalans. En definitiva, adoptar una actitud d’imposició, de no reconeixement dels drets nacionals, surt pràcticament gratis als partits espanyols. El dret de decidir és una assignatura optativa, d’aquelles que semblen complicades i no s’hi acaba matriculant ningú; els alumnes prefereixen apuntar-se a arts marcials (Rajoy) o jocs malabars (Zapatero). Si ni tan sols va ser definitiva per convèncer-nos la xixina en què el PSOE va convertir la proposta d’Estatut del 30 de setembre, amb la Constitució com a mig raó mig excusa per treure tot el que van poder! Què més ha de passar? Què més pot passar? (Ah sí, el TC.)

“Tranquil”, em direu; “l’important és construir una majoria sobiranista. A la Unió Europea, al Segle XXI, Espanya no pot fer una guerra genocida contra els independentistes, com si fos Rússia o Sèrbia. Quan arribi el moment, quan siguem prou forts, s’hauran d’empassar la seva legalitat; la realitat superarà allò que dicten les seves normes, i el camí cap a la llibertat serà imparable.”

Teniu raó; és un bon argument. Però a mi m’agrada que la política es regeixi segons uns paràmetres lògics fàcilment explicables i comprensibles. La majoria social i política no sorgirà per generació espontània; ans al contrari, vindrà de carregar-nos de raons i d’actuar amb responsabilitat i coherència. Perquè pregunto: si algú vaticina que l’11 de setembre del 2014 serà el dia de votar, quin serà el dia de reconèixer la incompatibilitat entre els qui pensem que hem de poder decidir lliurement i els qui asseguren que no farem “res d’il·legal”? El 10 de setembre del 2014? El 2 de març del 2011? Quin serà el moment de dir alt i clar que amb els qui ens neguen el dret de decidir no hi ha res a fer, no hi pot haver cap projecte en comú?

És més, com creixerà el sobiranisme si la seva expressió institucional està lligada al govern d’Entesa: Creixerà si el govern ho fa bé? I no creixerà o es mantindrà també el PSC, aleshores? Creixerà si ho fa malament? O potser algú pensa que el ciutadà analitzarà conselleria per conselleria i conclourà que les que estan en mans sobiranistes ho fan millor? Això ni és cert, ni fàcilment mesurable, ni coherent, ja que el govern és un projecte compartit i solidari.

En definitiva trobo incoherent la pretensió de fer avançar unes idees i l’acció de govern al costat de qui en defensa unes altres, nacionalment oposades i a la llarga incompatibles.