En la primera part d’aquest article, Si el TC tomba l’Estatut (I): La quarta estratègia, parlava del camí que hem seguit per arribar fins aquí. Ara és l’hora d’analitzar què podem esperar raonablement del futur immediat en relació a l’Estatut. Com ja vaig avançar, em centraré en què pot dir el Tribunal Constitucional i quina seria la relació lògica dels partits catalans en funció de les seves respectives estratègies.

L’Estatut és inconstitucional

Acostumats com estem a l’anticatalanisme militant del PP i les preses de pèl constants del PSOE, no és estrany que molta gent hagi emmarcat la possible retallada de l’Estatut per part del TC en aquestes mateixes dinàmiques. Així, si el TC acaba retallant o canviant el sentit d’alguns articles de l’Estatut, m’imagino que la reacció majoritària serà de pensar: mira, un greuge més.

 Però penso que la realitat és en aquest cas força diferent. No tinc cap esperança de convèncer ningú d’això, perquè l’espectacle polític funciona amb les seves pròpies normes i quan arribi el moment tocarà tornar a plorar i potser tornar a manifestar-se. La penúltima gran manifestació va ser pràcticament en contra de l’Estatut, perquè dir que som una nació és contradir el contingut jurídic de l’Estatut que més tard vam aprovar; qui sap si paradoxalment, la propera serà en defensa d’aquest text.

 Nogensmenys, dic, em sembla que en aquest cas el problema és una mica més complex. El TC té una feina ben concreta: decidir sobre els recursos que certs responsables polítics tenen dret a presentar contra tot o part de l’articulat d’una llei que considerin que vulnera la Constitució. Qui presenta el recurs (amparat per l’article 162.1 de la pròpia Constitució) argumenta les seves consideracions, concreta en què es fonamenta la seva impugnació, i a partir d’aquí el Tribunal delibera i decideix. És interessant remarcar que l’article 164 de la Constitució diu que les sentències del TC “Tenen el valor de cosa jutjada a partir de l’endemà d’haver estat publicades i no hi cap cap recurs en contra.” […] “tenen plens efectes davant tothom” i “Subsistirà la vigència de la llei en la part no afectada per la inconstitucionalitat.”

Doncs bé, he estat analitzant, no amb la minuciositat que m’hauria agradat però sí amb un cert nivell de profunditat, els diferents recursos d’inconstitucionalitat presentats contra l’Estatut, i penso que en la seva major part estan ben fonamentats i per tant haurien de prosperar. Això vol dir que si jo fos un dels membres del TC (tant se val si dels “progressistes” o dels “conservadors”), el meu vot seria favorable a la retallada (en llenguatge estricte, declaració d’inconstitucionalitat) de certs articles de l’Estatut.

Això no vol dir que jo no sigui capaç de detectar els interessos partidistes que hi ha darrera de cada recurs. Al contrari, cada dia llegeixo al diari una informació política basada gairebé exclusivament en aquests interessos. Sé que els qui han posat recursos a l’Estatut no són angelets, ni molt menys Einsteins del dret constitucional amb ganes altruïstes de posar en pràctica els seus coneixements. Però limitar-me a aquesta anàlisi donaria com a resultat un article de l’Olla de Grills massa semblant a tot allò que llegeixo cada dia, i sense cap valor afegit.

La qüestió és que si fem abstracció per un moment del fet (innegable) que el sobiranisme català és totalment incompatible amb la Constitució, no ens hauria de costar massa posar-nos d’acord en què l’Estatut és inconstitucional. Vegem només alguns exemples:

 – L’Estatut tracta en el seu Títol 1 “Dels drets, deures i principis rectors”. L’article 139.1 de la Constitució diu clar i català (en l’edició que jo tinc) que “Tots els espanyols tenen els mateixos drets i les mateixes obligacions en qualsevol part del territori de l’Estat.” Els articles 14 i 138.2 s’expressen en una línia similar i complementària. D’altra banda l’article 149.1a estableix la competència exclusiva de l’Estat en “La regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals”. En conseqüència, el Títol 1 de l’Estatut és plenament inconstitucional, i així ho hauria de sancionar el TC.

– Alguns articles d’altres Títols de l’Estatut incorren en inconstitucionalitat pel mateix motiu. És el cas de l’article 6.2, sobre llengua, quan afirma referint-se al català i el castellà que “[…] els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les.” Com que tots els espanyols tenen els mateixos drets i les mateixes obligacions, és inconstitucional imposar una obligació a Catalunya diferent de les recollides a la Constitució.

– L’enumeració exhaustiva de competències que fa l’Estatut incorre en inconstitucionalitat, per exemple en l’article 138 (Immigració), que contradiu l’article 149.2a de la Constitució; o el capítol III del títol V, que detalla d’acció exterior de la Generalitat, en contradicció amb l’article 149.3a de la carta magna.

Penso que amb més o menys matisos aquesta anàlisi es pot fer amb independència del grau d’afinitat que es tingui amb l’Estat Espanyol i la seva Constitució; i amb independència també de la valoració que es faci del contingut mateix de l’Estatut.

Davant d’això, què cal esperar de la sentència del TC? Doncs principalment que deixi sense efecte una part significativa del nou Estatut; en alguns casos per la via de decretar directament la inconstitucionalitat de certs articles, i en d’altres per la via d’imposar-ne una interpretació altament restrictiva per tal que no s’incorri en inconstitucionalitat.

És interessant recordar que els punts més importants d’inconstitucionalitat ja els va avançar el Consell Consultiu de la Generalitat. No se li va fer gaire cas.

 Les reaccions

La reacció dels seguidors de la primera estratègia: l’estatut autonòmic, no hauria de ser cap en particular. En l’ordenament jurídic de l’Estat el desenvolupament autonòmic és un procés posterior a la Constitució i inferior en rang a ella. Tota aquella disposició d’un parlament autonòmic (o fins i tot de les Corts generals, com és el cas de la Llei Orgànica tractada en aquest article) que violi la Constitució ha de ser invalidada pel TC, i per tant aquests partits haurien de celebrar la sentència sense buscar cap manera, naturalment, de superar-la o vorejar-la. Això seria així sens dubte en el cas del PP. Pel que fa al PSOE, la seva actuació en aquest tema ha estat tan poc transparent que costa d’intentar imaginar què faran quan això succeeixi; de tota manera no és gaire rellevant intentar saber què farà un partit que ha demostrat repetidament que no li importa ni el més mínim respectar les competències autonòmiques establertes en el nostre Estatut.

Cap partit no va seguir la segona estratègia, la de l’estatut com a primer pas cap a la sobirania. En el supòsit que hi hagués algun partit amb aquest plantejament, aquest ja hauria donat el seu no a l’Estatut, s’hauria negat a governar només per gestionar-lo i naturalment ignoraria del tot la seva possible inconstitucionalitat. Qui segueix aquesta estratègia ja assumeix que és inconstitucional, i per tant no és gaire lògic que es preocupi per la constitucionalitat d’un Estatut que tampoc no satisfà les seves aspiracions polítiques.

 La tercera estratègia, la de l’Estatut en paral·lel amb una reforma de l’Estat, pertany també al terreny de les hipòtesis. Ningú no la defensa. Per completitud acadèmica diré, tanmateix, que aquesta línia plantejaria reptes interessants i complexos. Caldria reconèixer la sentència del TC però aleshores encarar amb valentia el debat per a la reforma d’aquells punts de la Constitució que limitin innecessàriament el lliure autogovern d’aquells que més interès tinguessin a desenvolupar-lo. Aquesta estratègia ens portaria a un estat plurinacional amb tots els ets i uts. Com he dit: ciència-ficció.

Els seguidors de la quarta estratègia sí que són nombrosos a Catalunya. No saps mai cap on tiraran; no ho saben ni ells, però és que tampoc no saben amb quins principis actuaran en el futur. Ja abans de publicar-se la sentència s’han dedicat a deixar-ne anar algunes pel broc gros.

Alguns diuen que si el PP no retira el recurs contra l’Estatut, ja es pot oblidar de la investidura. On anirem a parar! Seria escandalós, de país de fireta, que es retirés un recurs al TC com a gest per facilitar un pacte de govern; i seria indigne acceptar de negociar amb aquest precedent. Quan es presenta un recurs al TC és perquè es considera que una llei és inconstitucional, i aquesta anàlisi no ha d’estar sotmesa de cap manera a negociació. En tot cas, qui pensi que és incompatible amb el PP i els seus criteris potser ja va sent hora que conclogui que no pactarà amb aquest partit, i tots contents.

 Altres proposen que el tripartit II acordi una posició comú en cas de retallada de l’Estatut; molt interessant. Una posició comú sobre quelcom que, recordem, no es pot ni tan sols recórrer; una posició comú entre la sucursal catalana del PSOE i un partit que apunta que el 2014 seria una bona data per a un referèndum d’independència; una posició comú sobre un estatut declarat inconstitucional, entre un partit constitucionalista que va votar-hi a favor i un partit independentista que va votar-hi en contra; cosa que per cert va motivar que el PSC l’expulsés del govern a l’anterior legislatura. M’agradarà llegir en què consisteix aquesta posició comú.