En la primera part d’aquest article, Si el TC tomba l’Estatut (I): La quarta estratègia, parlava del camí que hem seguit per arribar fins aquí. Ara és l’hora d’analitzar què podem esperar raonablement del futur immediat en relació a l’Estatut. Com ja vaig avançar, em centraré en què pot dir el Tribunal Constitucional i quina seria la relació lògica dels partits catalans en funció de les seves respectives estratègies.
L’Estatut és inconstitucional
Acostumats com estem a l’anticatalanisme militant del PP i les preses de pèl constants del PSOE, no és estrany que molta gent hagi emmarcat la possible retallada de l’Estatut per part del TC en aquestes mateixes dinàmiques. Així, si el TC acaba retallant o canviant el sentit d’alguns articles de l’Estatut, m’imagino que la reacció majoritària serà de pensar: mira, un greuge més.
Però penso que la realitat és en aquest cas força diferent. No tinc cap esperança de convèncer ningú d’això, perquè l’espectacle polític funciona amb les seves pròpies normes i quan arribi el moment tocarà tornar a plorar i potser tornar a manifestar-se. La penúltima gran manifestació va ser pràcticament en contra de l’Estatut, perquè dir que som una nació és contradir el contingut jurídic de l’Estatut que més tard vam aprovar; qui sap si paradoxalment, la propera serà en defensa d’aquest text.
Nogensmenys, dic, em sembla que en aquest cas el problema és una mica més complex. El TC té una feina ben concreta: decidir sobre els recursos que certs responsables polítics tenen dret a presentar contra tot o part de l’articulat d’una llei que considerin que vulnera la Constitució. Qui presenta el recurs (amparat per l’article 162.1 de la pròpia Constitució) argumenta les seves consideracions, concreta en què es fonamenta la seva impugnació, i a partir d’aquí el Tribunal delibera i decideix. És interessant remarcar que l’article 164 de la Constitució diu que les sentències del TC “Tenen el valor de cosa jutjada a partir de l’endemà d’haver estat publicades i no hi cap cap recurs en contra.” […] “tenen plens efectes davant tothom” i “Subsistirà la vigència de la llei en la part no afectada per la inconstitucionalitat.”
Doncs bé, he estat analitzant, no amb la minuciositat que m’hauria agradat però sí amb un cert nivell de profunditat, els diferents recursos d’inconstitucionalitat presentats contra l’Estatut, i penso que en la seva major part estan ben fonamentats i per tant haurien de prosperar. Això vol dir que si jo fos un dels membres del TC (tant se val si dels “progressistes” o dels “conservadors”), el meu vot seria favorable a la retallada (en llenguatge estricte, declaració d’inconstitucionalitat) de certs articles de l’Estatut.
Això no vol dir que jo no sigui capaç de detectar els interessos partidistes que hi ha darrera de cada recurs. Al contrari, cada dia llegeixo al diari una informació política basada gairebé exclusivament en aquests interessos. Sé que els qui han posat recursos a l’Estatut no són angelets, ni molt menys Einsteins del dret constitucional amb ganes altruïstes de posar en pràctica els seus coneixements. Però limitar-me a aquesta anàlisi donaria com a resultat un article de l’Olla de Grills massa semblant a tot allò que llegeixo cada dia, i sense cap valor afegit.
La qüestió és que si fem abstracció per un moment del fet (innegable) que el sobiranisme català és totalment incompatible amb la Constitució, no ens hauria de costar massa posar-nos d’acord en què l’Estatut és inconstitucional. Vegem només alguns exemples:
– L’Estatut tracta en el seu Títol 1 “Dels drets, deures i principis rectors”. L’article 139.1 de la Constitució diu clar i català (en l’edició que jo tinc) que “Tots els espanyols tenen els mateixos drets i les mateixes obligacions en qualsevol part del territori de l’Estat.” Els articles 14 i 138.2 s’expressen en una línia similar i complementària. D’altra banda l’article 149.1a estableix la competència exclusiva de l’Estat en “La regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals”. En conseqüència, el Títol 1 de l’Estatut és plenament inconstitucional, i així ho hauria de sancionar el TC.
– Alguns articles d’altres Títols de l’Estatut incorren en inconstitucionalitat pel mateix motiu. És el cas de l’article 6.2, sobre llengua, quan afirma referint-se al català i el castellà que “[…] els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les.” Com que tots els espanyols tenen els mateixos drets i les mateixes obligacions, és inconstitucional imposar una obligació a Catalunya diferent de les recollides a la Constitució.
– L’enumeració exhaustiva de competències que fa l’Estatut incorre en inconstitucionalitat, per exemple en l’article 138 (Immigració), que contradiu l’article 149.2a de la Constitució; o el capítol III del títol V, que detalla d’acció exterior de la Generalitat, en contradicció amb l’article 149.3a de la carta magna.
Penso que amb més o menys matisos aquesta anàlisi es pot fer amb independència del grau d’afinitat que es tingui amb l’Estat Espanyol i la seva Constitució; i amb independència també de la valoració que es faci del contingut mateix de l’Estatut.
Davant d’això, què cal esperar de la sentència del TC? Doncs principalment que deixi sense efecte una part significativa del nou Estatut; en alguns casos per la via de decretar directament la inconstitucionalitat de certs articles, i en d’altres per la via d’imposar-ne una interpretació altament restrictiva per tal que no s’incorri en inconstitucionalitat.
És interessant recordar que els punts més importants d’inconstitucionalitat ja els va avançar el Consell Consultiu de la Generalitat. No se li va fer gaire cas.
Les reaccions
La reacció dels seguidors de la primera estratègia: l’estatut autonòmic, no hauria de ser cap en particular. En l’ordenament jurídic de l’Estat el desenvolupament autonòmic és un procés posterior a la Constitució i inferior en rang a ella. Tota aquella disposició d’un parlament autonòmic (o fins i tot de les Corts generals, com és el cas de la Llei Orgànica tractada en aquest article) que violi la Constitució ha de ser invalidada pel TC, i per tant aquests partits haurien de celebrar la sentència sense buscar cap manera, naturalment, de superar-la o vorejar-la. Això seria així sens dubte en el cas del PP. Pel que fa al PSOE, la seva actuació en aquest tema ha estat tan poc transparent que costa d’intentar imaginar què faran quan això succeeixi; de tota manera no és gaire rellevant intentar saber què farà un partit que ha demostrat repetidament que no li importa ni el més mínim respectar les competències autonòmiques establertes en el nostre Estatut.
Cap partit no va seguir la segona estratègia, la de l’estatut com a primer pas cap a la sobirania. En el supòsit que hi hagués algun partit amb aquest plantejament, aquest ja hauria donat el seu no a l’Estatut, s’hauria negat a governar només per gestionar-lo i naturalment ignoraria del tot la seva possible inconstitucionalitat. Qui segueix aquesta estratègia ja assumeix que és inconstitucional, i per tant no és gaire lògic que es preocupi per la constitucionalitat d’un Estatut que tampoc no satisfà les seves aspiracions polítiques.
La tercera estratègia, la de l’Estatut en paral·lel amb una reforma de l’Estat, pertany també al terreny de les hipòtesis. Ningú no la defensa. Per completitud acadèmica diré, tanmateix, que aquesta línia plantejaria reptes interessants i complexos. Caldria reconèixer la sentència del TC però aleshores encarar amb valentia el debat per a la reforma d’aquells punts de la Constitució que limitin innecessàriament el lliure autogovern d’aquells que més interès tinguessin a desenvolupar-lo. Aquesta estratègia ens portaria a un estat plurinacional amb tots els ets i uts. Com he dit: ciència-ficció.
Els seguidors de la quarta estratègia sí que són nombrosos a Catalunya. No saps mai cap on tiraran; no ho saben ni ells, però és que tampoc no saben amb quins principis actuaran en el futur. Ja abans de publicar-se la sentència s’han dedicat a deixar-ne anar algunes pel broc gros.
Alguns diuen que si el PP no retira el recurs contra l’Estatut, ja es pot oblidar de la investidura. On anirem a parar! Seria escandalós, de país de fireta, que es retirés un recurs al TC com a gest per facilitar un pacte de govern; i seria indigne acceptar de negociar amb aquest precedent. Quan es presenta un recurs al TC és perquè es considera que una llei és inconstitucional, i aquesta anàlisi no ha d’estar sotmesa de cap manera a negociació. En tot cas, qui pensi que és incompatible amb el PP i els seus criteris potser ja va sent hora que conclogui que no pactarà amb aquest partit, i tots contents.
Altres proposen que el tripartit II acordi una posició comú en cas de retallada de l’Estatut; molt interessant. Una posició comú sobre quelcom que, recordem, no es pot ni tan sols recórrer; una posició comú entre la sucursal catalana del PSOE i un partit que apunta que el 2014 seria una bona data per a un referèndum d’independència; una posició comú sobre un estatut declarat inconstitucional, entre un partit constitucionalista que va votar-hi a favor i un partit independentista que va votar-hi en contra; cosa que per cert va motivar que el PSC l’expulsés del govern a l’anterior legislatura. M’agradarà llegir en què consisteix aquesta posició comú.
9 comentaris
Comments feed for this article
gener 10, 2008 a 2:09 am
Albert
Home, si el Tribunal Constitucional es carrega tot això. La situació política catalana ha de petar. Si no ho fan petar els polítics, ho ha de fer petar el poble. Si arribats a aquí no som capaços de dir PROU, n’hi ha per estripar el “carnet d’identitat català”.
Salut i independència!
gener 10, 2008 a 11:48 pm
Alfons Pedro
Albert:
Estripa ja el “carnet d´identitat català”.
Pero no te preocupes. Els Països Catalans seguiran aún despues de la muerte de mis biznietos. ¿Con fuerza? no lo sé.
Lo cierto es que Daniel Daranas hace un razonable análisis, pero lamentablemente no lo remata. No se trata de analizar mi sexualidad. Se trata, una vez analizada, de explicar como debe ser utilizada. En consecuencia Daranas se queda en el camino. Debo extirpar mi sexualidad? Debo cambiarla? Debo utilizar viagra? Debo transvestirme?
¡¡Que debo hacer¡¡ Seguir con la vaselina que no quiero? O si quiero?
Tal vez tenga razón Enric Vila en su post del día de hoy:
…La superioritat sempre ha estat el consol dels esclaus. Els etruscos eren més civilitzats que els romans, els romans més civilitzats que els gots, els provençals més civilitzats que els francesos, els bizantins més civilitzats que els turcs, els polonesos més civilitzats que els russos, els indis més civilitzats que els nordamericans del Far west i els catalans, naturalment, som més civilitzats que els espanyols. No gaire més, per això encara no ens han pogut matar del tot, però una mica més sí….
Me gustaría que Daranas explicitara un poco mas el texto en el que dice:
“La penúltima gran manifestació va ser pràcticament en contra de l’Estatut, perquè dir que som una nació és contradir el contingut jurídic de l’Estatut que més tard vam aprovar; qui sap si paradoxalment, la propera serà en defensa d’aquest text”.
Es que no entiendo lo que dice.
Devolució Constitucions Catalanes
La nació sense estat
“Quan una nació no té estat i aquest té la voluntat política de destruir-la, es va produint al llarg del temps una desmembració social, encara que la nació sencera senti que está sotmesa. A poc a poc, per un efecte social, es crea una dispersió de forces que la segueixen afeblint. Quan arriba aquest moment, els habitants de la nació oprimida creuen que ells són els culpables per no ser capaços d’estar units, que el seu problema com poble és la falta d’unió en la lluita”
gener 11, 2008 a 2:13 am
Daniel Daranas
Hola, Alfons. Gràcies pel teu comentari. Pel que dius de quedar-me a mig camí, si vols escriu tu mateix un article amb les parts que consideris que hauria d’haver explicat millor, perquè jo considero que ja he arribat a una extensió suficient i en la meva parella d’articles m’havia posat com a objectiu analitzar: 1) les diferents estratègies en relació a l’Estatut català, 2) la probable decisió del TC i 3) la reacció que em semblaria lògica per a cadascuna de les estratègies esmentades. No era un article on jo exposés un programa polític o la meva identificació nacional.
No defujo aquestes qüestions. Possiblement les tracti en propers articles.
Sobre la frase que no has entès, passo tot seguit a explicar-la.
“La penúltima gran manifestació va ser pràcticament en contra de l’Estatut, perquè dir que som una nació és contradir el contingut jurídic de l’Estatut que més tard vam aprovar; (…)”.
Em refereixo a la gran manifestació “Som una nació i tenim el dret de decidir” de l’11 de febrer del 2006. Com que aquella manifestació defensava els dos conceptes expressats al seu propi lema i l’Estatut no els recull, d’aquí trec la conclusió que, a la pràctica, aquella manifestació era contrària als continguts de l’Estatut aprovat més tard. Era una manifestació que reivindicava anhels i objectius polítics que l’Estatut no recull i no satisfà.
“(…) qui sap si paradoxalment, la propera serà en defensa d’aquest text”.
Em refereixo a que donat que és possible que el TC tombi l’Estatut, i veient la dinàmica que portem, potser aleshores s’organitza una altra manifestació, però aquesta vegada en defensa del text declarat inconstitucional. Una manifestació hipotètica a la qual jo, naturalment, no aniria, perquè com he dit l’Estatut és inconstitucional en nombrosos articles i així ho hauria de decretar el TC segons el meu criteri.
Demà si tinc temps aniré a veure la pel·lícula “XXY”, que s’estrena aquest divendres i en la qual una part del teu text m’ha fet pensar. Sembla molt interessant.
gener 12, 2008 a 4:20 pm
Xavi Gómez
El ÇTC no tombarà l’Estatut, tombarà alguns articles de l’Estatut i ens sentirem satisfets, quan segurament seran articles dels importants. Desgraciadament tot és legal, depenem de la soberania espanyola i això no canviarà si no som capaços de forçar una situació de força per la vía democràtica i pacífica.
AVIAM SI COMENTEM MÉS ELS ARTICLES DE L’OLLA!
gener 12, 2008 a 8:22 pm
Daniel Daranas
Alguns articles, és clar, però ja serà l’enèssim ridícul. Legal, com he dit, però ridícul i absurd. Fem grans discursos que es queden en no res.
Penso que estem molt lluny del que comentes de forçar la situació. No veig la gent preparada.
gener 13, 2008 a 12:13 am
Martí Cabré
Xavi,
trobo que l’article és correcte i deixaria algun comentari si tingués res a dir.
Vaja.
Ara m’has fet deixar-hi un comentari sense tenir res a dir.
gener 13, 2008 a 2:34 am
Daniel Daranas
Albert, gràcies també pel teu primer comentari.
No hi ha “carnet d’identitat català”. La nacionalitat i la immigració són competències exclusives de l’Estat. Els catalans ni tan sols tenir la competència de decidir qui és català. Per molt que repetim com lloros que “és català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho”, això és una barbaritat jurídica sense cap ni peus. El nostre Estatut (el nou i el vell, aquí segur que el TC no hi veu cap problema) diu ben clar que és català aquell ciutadà de nacionalitat espanyola que tingui la residència a Catalunya.
Martí, un apunt: hi ha un poema que diu: “I have nothing to say / and I say it / and that is poetry.” El vaig llegir a un catàleg d’una exposició peculiar a Londres. L’exposició era sobre una mena de minimalisme extrem: consistia en quatre parets completament blanques. Se suposa que t’havien de fer reflexionar, veure-hi matisos… en fi, el que fos.
(És clar que ara, pensant-hi retrospectivament, m’adono que potser era el full de ruta d’Esquerra fins al 2014.)
gener 13, 2008 a 4:21 pm
Sebastià
Benvolgut Daniel,
Pel que fa als drets i deures, t’has oblidat completament de comentar la nova sentència del TC sobre el nou Estatut d’autonomia de la “Comunitat” Valenciana, que, tot i que redueix el dret a les aigües excedentàries a un mer principi rector de la política social i econòmica, n’ha declarat la plena constitucionalitat, admetent que un Estatut pugui contenir catàlegs de drets, encara que els ciutadans no puguin reclamar-ne l’efectivitat judicialment.
És més: aquesta sentència fins i tot admet que un Estatut pugui establir el deure de conèixer la llengua regional, a l’empara de l’article 3 de la Constitució (que es remet expressament als Estatuts) i perquè, segons el mateix TC, la igualtat de drets i deures de tots els espanyols arreu del territori estatal no és absoluta.
Us recoman a tots que llegiu atentament aquesta sentència. Es veu que el sector progressista (majoritari en aquesta sentència, ja que no ha tengut recusacions ni abstencions) ha mirat d’establir doctrina general que pugui ser aplicable a noves sentències posteriors (és a dir: a les que resolguin els recursos d’inconstitucionalitat contra l’Estatut de Catalunya).
Ara bé, això no vol dir que l’Estatut català sigui plenament constitucional.
gener 15, 2008 a 12:07 am
Daniel Daranas
Sebastià,
Gràcies pel teu comentari. Certament, havia oblidat comentar la sentència . Realment no l’havia llegida.
Ara ho he fet (d’acord, confesso que no íntegrament) i com tu has resumit molt bé, es redueix els drets a un mer principi rector de la política duta a terme per l’administració autonòmica, sense que de cap manera (1) ni els ciutadans es puguin considerar subjectes directes del dret; (2) ni en puguin fer cap mena de reclamació jurídica.
En resum que com es diu en castellà “todo queda en agua de borrajas”, com no podria ser, constitucionament parlant, de cap altra manera.
Com molt bé diu el primer vot particular, es perd l’ocasió de deixar clar aquest concepte sense donar lloc a possibles malinterpretacions. Es salva un article (un sol article impugnat) de l’Estatut valencià en base a dir que l’article no diu allò que realment diu.
Així doncs el títol sencer (espantós, per altra banda) de l’Estatut català sobre drets i deures l’única possible jurisprudència que troba en la sentència valenciana és la possibilitat que els seus drets no siguin considerats més que simples principis rectors. I els deures? Amb els deures no es pot maniobrar tan fàcilment i hauran de donar moltes més voltes per no canviar el text però poder dir que en realitat diu una altra cosa. Avui ja podem tenir la pràctica seguretat que el deure de conèixer la llengua catalana, per exemple, quedarà sense cap mena de valor jurídic en el “millor” (en quant a salvar les aparences) dels casos.
A part hi ha un tema de conflicte competencial que no va ser impugnat en el cas valencià i en el nostre sí; i també s’impugna fins i tot el contingut del preàmbul on es diu que som una nació. Suposo que aquí també el TC dirà que això en realitat no té cap valor i per tant no cal fer-li cap cas.
Entrem en una dinàmica una mica absurda. Podríem acabar, portant-ho a l’extrem, amb el text de l’Estatut íntegre però amb nombrosos punts clau que una sentència (que obliga tothom) del TC afirma que en realitat no són més que “mers principis” i per tant no tenen cap efecte.