Confesso que fa una bona temporada que em trobo desorientat en la política catalana. Concretament, des de l’aprovació de l’Estatut. Encara no m’he recuperat d’aquella lletania de negociacions, titulars, posicionaments i cessions que va acabar amb un text que no il·lusionava ningú i del qual a l’hora del referèndum només havia tingut temps de concloure’n tres coses: que ja no ens declarava nació; que no establia un sistema de finançament propi; i que havia quedat més espès que el llibre d’especificacions d’un motor de quatre temps.

Ara la troca s’embolica per dos motius: el seu desplegament decebedor deixa al descobert les seves pitjors mancances, fins al punt que la majoria de protagonistes del seu redactat admeten ja el fracàs de l’experiència; i la possibilitat que el Tribunal Constitucional espanyol accepti tots o part dels recursos d’inconstitucionalitat que s’hi han presentat.

En aquesta sèrie de dos articles explicaré, en primer llloc, els diferents enfocaments estratègics que van donar lloc a un text estatutari deficient; i en segon lloc, per què el TC pot tombar aquesta llei i per què serà important que tinguem molt clar on som i de què estem parlant quan això passi.

Un Estatut d’Autonomia en una regió del món que no tingui plantejat un conflicte nacional, identitari, en definitiva un xoc de sobiranies (o possibles sobiranies) populars, és una tasca ben senzilla. Es tracta d’establir unes regles per al funcionament de les institucions autonòmiques. Una immensa majoria de ciutadans i de polítics estaran d’acord en què cal complir el text constitucinal, la carta màxima de l’Estat.

Com que ni el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) ni el Partit Popular no consideren que a Catalunya hi hagi cap conflicte nacional real (perquè dos no es barallen si un no existeix), aquesta hauria de ser en bona lògica la seva posició. És la primera estratègia estatutària: l’estatut merament autonòmic. Val a dir que és l’única opció plenament constitucional.

Existeixen dues forces parlamentàries, Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya, que sí que reconeixen en major o menor grau l’existència d’aital conflicte o xoc. Dispenseu-me si l’ús d’aquests termes us suggereix quelcom violent; no és aquesta la meva intenció. Em refereixo a que aquests partits articulen un discurs en el qual hi ha un poble català que ha de ser lliure de decidir com s’articula políticament i com es relaciona amb el seu entorn: l’Estat, la Unió Europea, el món.

A la política catalana no hi ha blancs i negres (més aviat tot és gris), i segurament podríem anar traslladant-nos del discurs d’un polític a un altre i saltar de partit en partit en una dotzena de passos totals que ens portarien d’un extrem a l’altre (i m’atreviria a dir que per un mateix polític potser podríem passar-hi dues o tres vegades). Però en la meva anàlisi i respecte el tema que ens ocupa penso que la divisió que he fet és la més rellevant. Intencionadament he deixat de banda dues forces polítiques parlamentàries; l’una, ICV, perquè el seu discurs és massa confús i és més pràctic deixar-lo de banda, comptant que es sumarà a una o una altra posició de forma alternativa; l’altra, Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía, perquè no passa de ser un acudit dolent.

Les forces polítiques que tenen com a referent nacional Catalunya (amb tots els matisos que es vulgui, marca de la casa) tenien com a mínim un parell d’opcions més per escollir.

Una segona estratègia estatutària hauria estat l’Estatut com a primera afirmació de sobirania. Estaríem en l’escenari del Pla Ibarretxe. El propi enunciat de l’estratègia implica que no s’hauria d’haver cedit en res per motivacions constitucionals (precisament el que es persegueix és començar a saltar-se la Constitució), ni molt menys acatar la voluntat majoritària de les Corts espanyoles. S’acceptaria com a punt de partida l’actual realitat institucional catalana, i es plantejaria un estatut a l’Estat; però tot i així la filosofia i el contingut serien inequívocament trencadors; serien el pròleg d’una futura Constitució catalana.

Aquest fou el camí seguit per la majoria parlamentària basca, i que va tenir un recorregut igual a zero a les Corts espanyoles. És interessant remarcar que, en requerir l’Estatut català una majoria qualificada al nostre Parlament, l’enrocament en la primera estratègia i segona estratègies de tots els partits esmentants hauria suposat no arribar a treure ni tan sols cap text de proposta de nou Estatut a la nostra cambra.

Per últim una tercera estratègia estatutària d’enorme dificultat, però amb una certa coherència, hauria estat la reforma de l’Estat. La majoria política de Catalunya proposa unes reformes i simultàniament una majoria política a Espanya s’adona que s’hi ha d’acomodar, reconeix l’existència de pobles dins seu que tenen dret a decidir plenament sobre el seu autogovern i adapta la seva Constitució a aquesta realitat. Algú va somiar truites amb aquesta opció amb motiu de la investidura de Zapatero, i fins i tot durant els seus dos primers anys. Una anàlisi rigorosa, però, ni hauria permès aleshores, ni encara menys ara, pensar que aquesta era una opció viable.

Hauria estat molt útil analitzar les diferències clau entre els partits, i constatar la incompatibilitat de les estratègies, abans de llançar-se al redactat de l’Estatut en comissió. I que cadascú hagués decidit amb tota claredat si valia la pena començar el procés. Això no es va fer mai amb seriositat.

En lloc d’això es va seguir la quarta estratègia estatutària: si surt amb barba Sant Antoni, i si no, la Puríssima. L’estratègia va ser possible en una primera fase perquè un partit teòricament constitucionalista (el PSC), i en una segona un de teòricament nacionalista (CiU), van prioritzar “l’Estatut per l’Estatut”, el “que surti com sigui”, i així el monstre va poder veure la llum. El text resultant va ser un nyap que ni va seguir una filosofia que s’enquadrés dins el marc de l’Estat autonòmic i la Constitució, ni tampoc no va recollir els continguts essencials d’una primera pedra en un camí sobiranista (i inconstitucional): l’afirmació clara de la pròpia identitat com a nació, i un finançament realment propi i autònom.

Penso que bona part de la desorientació política que pateixo ve donada per la meva incomprensió de com tanta gent es va avenir a aquestes renúncies, que van donar lloc a un text mediocre, incoherent, que si em permeteu l’expressió espanyola no és “ni chicha ni limoná”. Com que no és chicha alguns no el vam votar, i ara ve el TC a acabar de tastar si és limoná pura o porta algun raig de licor inconstitucional.

En el proper article analitzaré què pot passar amb el TC, i per què penso que el catalanisme corre el risc de respondre equivocadament en aquest tema.

Anuncis