Com cada tres o quatre anys, les eleccions que toquen no són les nostres, i el debat sobre a quin partit votar es superposa amb l’inevitable dubte: què hi anem a fer, allà?

Sóc incapaç de decidir-me entre PSOE i PP com a millor guanyador de les eleccions espanyoles. Sincerament, posats a triar, prefereixo la gent que va més de cara; però mai de la vida m’alegraré d’una victòria electoral dels néts del franquisme. Tampoc puc veure el PSOE com el ‘mal menor’ que diuen molts, després de quatre anys de mentides, menyspreu i incompliments contra el nostre país. Com deia Pujol ja fa molts anys, ‘ni dretes ni esquerres, Catalunya‘. Ja s’ho faran, els espanyols, amb les seves eleccions.

El segon debat és el que m’interessa més: què hi hem de fer, els catalans sobiranistes, en aquestes eleccions? Votar a partits catalans perquè tinguin més poder de decisió a Madrid? Fer-ho pel PSOE per evitar un govern popular? Altres opcions com el vot en blanc, el vot nul o l’abstenció?

Les opinions que s’inclinen per donar més força a partits com UiC (Unió i Convergència) o Esquerra (l’antiga ERC) crec que parteixen d’una fal·làcia: que ens convé influir a Madrid. Es diu i es repeteix com un dogma indiscutible, però n’estem segurs, d’això? Què hi guanyem, influint allà? Augmentar l’autogovern? No em facin riure. Després “d’influir” als governs del PSOE (1993-1996), del PP (1996-2000) i del PZOE (2004-2008), onze anys en total, què n’hem tret? Algun traspàs, alguna inversió? Morralla.

Si l’autogovern de Catalunya ha fet algun salt important en aquesta generació, fou l’any 1979, en passar del no-res a l’autonomia. Aleshores fou important, la capacitat de decisió dels partits catalans? Deixem-nos d’opinió i agafem les xifres. L’Estatut de 1979 fou aprovat per un Congreso de los Diputados que presentava la següent correlació de forces: UCD – 168 diputats, PSOE – 121, PCE – 23, CD (actual PP) – 10, CiU – 8, PNB – 7, PA (andalusistes) – 5, HB – 3, ERC – 1, altres – 4.

Aquell Estatut d’Autonomia tindria moltes limitacions, però el salt endavant que suposà contrasta escandalosament amb la presa de pèl de l’Estatutet de 2006 (encara inacabada a l’espera de sentència), quan suposadament comptàvem amb uns partits “decisius” que ostentaven la seva força enfront el “govern feble i amic” socialista. No cal parlar de l’èxit d’iniciatives sobiranistes com la d’Ibarretxe, o la viabilitat de qualsevol altra. Realment hi guanyem, podent decidir a Madrid?

Un pensa que influir a Madrid només serveix per consolidar l’Estat espanyol. Ells hi guanyen, sí, amb l’estabilitat que els oferim. A més, neutralitzen el sobiranisme dels partits polítics, obligats a fer de la puta i la ramoneta el modus operandi, amb el lògic perjudici per a llur credibilitat. Quina força pot tenir un partit català en les seves demandes front Espanya, si alhora està participant, sostenint o influint en els que la governen?

Sobiranament parlant, prefereixo el menyspreu, l’agressió, la incomprensió, la perpetuació del “problema català”. No ens enganyem, tot està inventat, i ja és opinió consolidada que els nacionalismes vivim de la insatisfacció. Fomentem doncs aquesta insatisfacció, donem ales a Espanya perquè actuï sense lligams, i deixem així en evidència el comportament dels partits espanyols contra les nostres institucions. Al capdavall, què volem, consolidar un Estat ja existent, o esberlar-lo? Un govern fort del PP/PSOE, o ataca Catalunya o la beneficia per guanyar adhesions. Que potser no ho va fer el franquisme, això? Si per guanyar-nos ens beneficien, tant millor; si ens ataquen, respondrem; i el catalanisme guanyarà espai social doncs és ben sabut que l’enemic exterior estimula la cohesió interior. Que ens ataquin, doncs; tots preferim un enemic de cara que un traïdor a casa.

La meva opció personal seria deixar buits els escons catalans. Potser haurem d’anar pensant en Escons Insubmissos com a actor polític del catalanisme a Madrid.

Anuncis