Com cada tres o quatre anys, les eleccions que toquen no són les nostres, i el debat sobre a quin partit votar es superposa amb l’inevitable dubte: què hi anem a fer, allà?
Sóc incapaç de decidir-me entre PSOE i PP com a millor guanyador de les eleccions espanyoles. Sincerament, posats a triar, prefereixo la gent que va més de cara; però mai de la vida m’alegraré d’una victòria electoral dels néts del franquisme. Tampoc puc veure el PSOE com el ‘mal menor’ que diuen molts, després de quatre anys de mentides, menyspreu i incompliments contra el nostre país. Com deia Pujol ja fa molts anys, ‘ni dretes ni esquerres, Catalunya‘. Ja s’ho faran, els espanyols, amb les seves eleccions.
El segon debat és el que m’interessa més: què hi hem de fer, els catalans sobiranistes, en aquestes eleccions? Votar a partits catalans perquè tinguin més poder de decisió a Madrid? Fer-ho pel PSOE per evitar un govern popular? Altres opcions com el vot en blanc, el vot nul o l’abstenció?
Les opinions que s’inclinen per donar més força a partits com UiC (Unió i Convergència) o Esquerra (l’antiga ERC) crec que parteixen d’una fal·làcia: que ens convé influir a Madrid. Es diu i es repeteix com un dogma indiscutible, però n’estem segurs, d’això? Què hi guanyem, influint allà? Augmentar l’autogovern? No em facin riure. Després “d’influir” als governs del PSOE (1993-1996), del PP (1996-2000) i del PZOE (2004-2008), onze anys en total, què n’hem tret? Algun traspàs, alguna inversió? Morralla.
Si l’autogovern de Catalunya ha fet algun salt important en aquesta generació, fou l’any 1979, en passar del no-res a l’autonomia. Aleshores fou important, la capacitat de decisió dels partits catalans? Deixem-nos d’opinió i agafem les xifres. L’Estatut de 1979 fou aprovat per un Congreso de los Diputados que presentava la següent correlació de forces: UCD – 168 diputats, PSOE – 121, PCE – 23, CD (actual PP) – 10, CiU – 8, PNB – 7, PA (andalusistes) – 5, HB – 3, ERC – 1, altres – 4.
Aquell Estatut d’Autonomia tindria moltes limitacions, però el salt endavant que suposà contrasta escandalosament amb la presa de pèl de l’Estatutet de 2006 (encara inacabada a l’espera de sentència), quan suposadament comptàvem amb uns partits “decisius” que ostentaven la seva força enfront el “govern feble i amic” socialista. No cal parlar de l’èxit d’iniciatives sobiranistes com la d’Ibarretxe, o la viabilitat de qualsevol altra. Realment hi guanyem, podent decidir a Madrid?
Un pensa que influir a Madrid només serveix per consolidar l’Estat espanyol. Ells hi guanyen, sí, amb l’estabilitat que els oferim. A més, neutralitzen el sobiranisme dels partits polítics, obligats a fer de la puta i la ramoneta el modus operandi, amb el lògic perjudici per a llur credibilitat. Quina força pot tenir un partit català en les seves demandes front Espanya, si alhora està participant, sostenint o influint en els que la governen?
Sobiranament parlant, prefereixo el menyspreu, l’agressió, la incomprensió, la perpetuació del “problema català”. No ens enganyem, tot està inventat, i ja és opinió consolidada que els nacionalismes vivim de la insatisfacció. Fomentem doncs aquesta insatisfacció, donem ales a Espanya perquè actuï sense lligams, i deixem així en evidència el comportament dels partits espanyols contra les nostres institucions. Al capdavall, què volem, consolidar un Estat ja existent, o esberlar-lo? Un govern fort del PP/PSOE, o ataca Catalunya o la beneficia per guanyar adhesions. Que potser no ho va fer el franquisme, això? Si per guanyar-nos ens beneficien, tant millor; si ens ataquen, respondrem; i el catalanisme guanyarà espai social doncs és ben sabut que l’enemic exterior estimula la cohesió interior. Que ens ataquin, doncs; tots preferim un enemic de cara que un traïdor a casa.
La meva opció personal seria deixar buits els escons catalans. Potser haurem d’anar pensant en Escons Insubmissos com a actor polític del catalanisme a Madrid.
Olla de Grills 
2 comentaris
Comments feed for this article
gener 25, 2008 a 1:38 pm
Xavi Gomez
Crec que fas una anàlisi prou encertada de la realitat política viscuda a Catalunya. Tot està inventat, perquè existeix una paret mestra jurídica que impedeix que el marc de decisssió sobirà sigui la pròpia Catalunya i no tot l’estat espanyol. I evidentment els governs de Pujol, Maragall i Montilla han assolit millores insuficients per a Catalunya, a canvi d’oferir estabilitat al govern central ( sobre tot el de Pujol perquè Felipe al 1993 estava mig mort políticament).
Què podem fer davant d’aquesta realitat consolidada? Jo no crec que la millor opció sigui la d’apartar-nos del seu joc i jugar a ser insubmissos i anara fora de la Llei. S’ha de seguir participant de les seves regles del joc institucionals i polítiques, perquè és la única manera de poder fer lluitar pel que vols. Crec que quedar-te al marge només provocaria conseqüències pitjors per Catalunya, i no se’ls veuria el llautó al PP i al PSOE, perquè ja fa molts anys que sabem de quin peu calcen.
Què haurien de fer els partits nacionalistes catalans després de les eleccions? El mal menor per Catalunya seria una victoria molt ajustada del PSOE, que hagués de pactar amb els nacionalistes catalans per poder governar. Ja sé que direu, més del de sempre, però és la opció menys dolenta, veient com el PP s’escora cada cop més a la dreta.
Quin problema tenim a Catalunya? Que tenim una classe política, uns representants poc preparats acadèmicament, mals estrategues i sobre tot molt egoistes. Sempre hi han excepcions, però en molts casos és així. El problema de l’Estatutut de 2006 va ser que cada partit va anar a a negociar a Madrid amb els seus propis representants, quan s’haurien d’haver acordat un màxim de tres representats de tot l’arc parlamentari català. I això és fer el ridícul més absolut. El problema també el tenim a casa nostra.
gener 28, 2008 a 6:03 pm
Martí Cabré
Els representants de CiU i ERC a Madrid s’han instal·lat en unes guinguetes de peix fregit que poc tenen a veure amb la negociació freda i dura que està fent el PNB.
Jo reclamo que CiU i ERC pactin amb PP i PSOE, però a l’alça! Res de fer una subhasta a la inversa a veure qui pot aparèixer com el garant de l’estabilitat espanyola.
Sisplau, que facin perdre uns pressupostos al govern central i al cap de res ja els tindrem oferint-nos l’oro i el moro.