A l’edició d’El Periódico del passat 21 de gener, el president Maragall insistia en la necessitat de crear un partit demòcrata d’àmbit europeu que fos, més o menys, la translació al vell continent del Partit Demòcrata nord-americà.

La primera vegada que vaig sentir aquest propòsit, aquesta “maragallada”, em va deixar més aviat fred. Vaig pensar que una formació d’aquestes característiques, que aglutinés tot l’espai que va del centre a l’esquerra democràtica tindria, com a mínim, dos efectes perversos: d’una banda aigualiria, encara més, els continguts “socials” de les anomenades formacions progressistes. De l’altra, ajudaria a radicalitzar la dreta europea, que, ho tindria ben fàcil per acabar-se emmirallant en el Partit Republicà americà.

Ara, pensant-hi una mica més fredament, també li he anat reconeixent virtuts, al projecte. I és que és ben cert que el clàssic eix dreta-esquerra s’ha anat desdibuixant cada cop més. En un moment de la història on pràcticament -almenys a Europa- cap força política parlamentària planteja seriosament canvis estructurals de model econòmic, sembla clar que les diferències entre les formacions polítiques caldrà trobar-les -i potser serà difícil de fer-ho- en base a esquemes ben diferents. I Maragall n’apunta algun.

Així, rera les reflexions de l’ex-president, sura la sensació que els partits polítics són, actualment, poca cosa més que meres estructures de poder, ben opaques i fortament jerarquitzades, que es reparteixen entre els amics i fidels la presència remunerada en òrgans de representació d’entitats a extramurs de la política de partit (caixes d’estalvi, consells consultius de tot tipus, etc, etc).

I aquesta sensació ja és ben estesa entre la ciutadania. [Parèntesi: de fet, parlant de “ciutadania”, un dels hams amb els quals, a casa nostra, els Ciudadanos han volgut pescar en les aigües electorals (més enllà del sabut discurs catalanòfob) ha estat justament aquest, el de “vèncer” aquesta opacitat, el de voler configurar-se com una força “diferent” de les altres, i amb un llenguatge simple, populista i demagog, ha venut la idea, (pur bluf), d’apostar per “desemmascarar” l’entramat d’interessos dels altres partits. El nu de l’Albert Rivera com a reclam electoral va ser tot un símbol. I també és cert que, traient les dosis de demagògia i populisme que utilitza el partit neo-espanyolista, moltes altres formacions -recordem els altres Ciutadans (pel canvi), o bé ERC i les seves “mans netes” de fa uns quants anys- també han maldat per representar aquest paper, si bé de forma no gaire constant en el temps, tot cal dir-ho.]

Així, doncs, ja hem vist que aquesta missió de donar transparència als partits polítics, al nostre país ja no seria una novetat absoluta Ara, hi ha d’altres ingredients que, junt amb aquest, podrien trobar el seu encaix en el projecte que dibuixava Maragall: la necessitat de construir models de societat laics i, per tant, allunyats dels integrismes religiosos que ens ronden tant per l’Est com per l’Oest, n’és un. I més necessari que mai, sens dubte. Un altre seria el de, tot vetllant per la salvaguarda d’un estat del benestar fort, no permetre la consolidació in eternum de grups de pressió fortament subvencionats -directament o indirecta- per les administracions públiques. I, a aquest nivell, i sols per posar un exemple, si es vol residual, cal lamentar que l’única oposició a l’establiment del cànon digital -que beneficia, principalment, als sectors més privilegiats de la corporativíssima SGAE- hagi vingut de la dreta. Finalment, però no menys important, un dels fonaments imprescindibles que hauria de tenir aquest Partit Demòcrata seria el d’assumir i defensar que el Dret de decidir, que individualment -i almenys sobre el paper- ja tenen garantit des de fa dècades la majoria de ciutadans de l’Europa occidental, ha de ser reconegut, igualment, a totes les nacions que conformen el continent.

En definitiva, el Partit Demòcrata europeu tindria un autèntic sentit si defensés els postulats de transparència i democràcia fins a les seves últimes conseqüències, més enllà de proclames retòriques i tòpiques, en totes les parcel·les de la política. Transparència en el sí de les formacions polítiques, sí, però transparència, igualment, en les relacions entre els països -penso, per exemple, en la reiterada exigència de publicació de les balances fiscals entre Catalunya i la resta de l’Estat-. I democràcia participativa, i ben oberta, en la qual hi càpiga des de l’elecció per consulta popular de càrrecs designats fins ara, de forma secreta i vergonyant, per les cúpules dels partits (¿per què no aprofitem les noves eines de les TIC per promoure l’elecció universal de tots o part dels membres del CAC, o de la Corporació de Mitjans Audiovisuals, o dels Consells Socials de les universitats?) fins a l’assumpció plena del dret dels pobles europeus a establir quin marc de relacions volen amb els estats dels quals formen part.

No ho sé, m’agradaria pensar que la presència del president Maragall a la conferència que el lehendakari Ibarretxe va oferir a Barcelona la setmana passada volia, en el fons, reconèixer la legitimitat dels bascos (i les basques, clar!) de decidir el seu futur; i també m’agradaria creure que, si és aquest el pensament de l’ex-líder socialista, algú del seu entorn polític el pogués fer seu i portar endavant.

Per cert, a propòsit dels fantasmagòrics Ciutadans pel Canvi, reprodueixo literalment la frase -d’estil ben sorneguer- que els hi dedica Maragall: “Ara d’aquells ciutadans i del canvi en queda ben poca cosa, sembla que volen integrar-se al PSC”. Una altra perla pel Queco Novell del Polònia.