Els partits polítics a Catalunya i a tot l’Estat Espanyol, funcionen amb lògiques de treball antidemocràtiques, els uns més que els altres, sent els partits anomenats d’esquerres els que acostumen a introduir més elements democràtics en el seu funcionament, tals com les primàries. Els orígens ideològics dels partits, i l’evolució que han experimentat a través de les diferents situacions polítiques que s’han viscut a l’Estat durant tot el segle XX, expliquen aquests comportaments no-democràtics. Si partim d’aquestes premisses objectivables, podem analitzar amb més cura l’especial polèmica que sempre es genera al voltant del caràcter assambleari d’ERC.

Pel que fa a l’element ideològic, els partits polítics a l’Estat Espanyol i a Catalunya conserven els tics autoritaris propis de les organitzacions que han hagut de viure en dictadura. Una enorme jerarquització, unes decisions molt centralitzades i la fabricació d’unes elits que abusen dels fets consumats, en serien algunes de les característiques. El partit, s’entén com un tot homogeni, on tots els mecanismes, accions i iniciatives han de funcionar amb un engranatge suís. És per aquesta raó, que van fer lleis electorals i van crear unes institucions públiques, que s’adaptessin a la pròpia lògica dels partits que sorgien de la clandestinitat política (PSOE, PCE, PSUC), i a la d’aquells que provenien del cor dictatorial(UCD, AP). La negació de la democràcia que tenien les dues ideologies més presents a les elits polítiques del moment, autoritarisme i comunisme, va ser l’element clau de la configuració partidista i de la llei electoral del moment.

En clau institucional, les institucions creades, la concepció jacobina de l’administració pública que patim, basada en l’inefable dret administratiu francès; la llei electoral que tenim i de finançament dels partits, han estat elements que han propiciat que la resta de partits que no provenien ni de l’autoritarisme ni del comunisme, cas d’ERC, CIU o PNV ( tot i que sobre el PNV es podria parlar molt ja que és un cas atípic i especial), també hagin acabat per funcionar no democràticament. Tenim per tant dos elements claus, l’ideològic i l’institucional, que va crear la pròpia transició. En paral·lel existirien elements propis de cada partit, com la tipologia d’elits polítiques que han tingut, o la pròpia evolució ideològica. A la praxis, la no-democràcia intrapartita es manifesta, per exemple, en les eleccions dels membres de les llistes electorals, que no es fan en virtut de la capacitat de fer política i de representar uns determinats interessos, sinó per qüestions internes del partit, tals com els favors prestats o la capacitat de vassallatge.

En aquest sentit, es produeix un efecte mirall, les persones escollides ho són com a reflex d’una determinada situació política interna del partit, però no ho són com a persones que hauran de defensar uns interessos a unes institucions. El partit haurà de seguir funcionant com un tot homogeni, ja sigui a les institucions, al parlament, al ple o a les bases, i la fidelitat compta molt més que la capacitat. Seria molt més democràtic que l’aparell (el partit en sí), es dediqués a fer proselitisme ideològic, i que els seus representants a les institucions defensessin els interessos dels seus electors, independentment de les decisions de l’aparell. D’altra banda, les decisions importants, com per exemple que votar al referèndum, les prenen sempre les elits executives del partit donant per fet que el votant, sigui militant o no, seguirà fidelment l’engranatge del partit. Tampoc seria gens democràtic l’altre extrem, que tot es fes un funció del que diuen els militants, com ha passat a ERC, ja que aquests acostumen a emprar molt més les vísceres que no pas la visió estratègica que precisa la política en democràcia.

En aquest sentit, és igual de no-democràtic l’autoritarisme elitista com l’autoritarisme assambleari, i cap dels dos sistemes és més honrós que l’altre. Seria bo que els partits no intentessin contaminar el vot lliure, i que deixessin en els seus parlamentaris, que han estat escollits a unes eleccions, dictaminessin el que s’ha de votar o no. I ens trobaríem que alguns diputats del mateix partit demanarien una cosa i uns altres un altra, i els votants podrien escollir molt més lliurement. Els partits passen dels votants, que són els que veritablement fan guanyar o no eleccions, i parteixen de la premissa que el vot ideologitzat fa que els votants s’adaptin al que dicten els aparells dels partits. En canvi, els moderns estudis de comportament polític mostren el contrari: el vot és cada vegada menys ideologitzat i són els partits els que s’han d’adaptar als votants. Per tant, i com a exemple, en el cas del referéndum del nou Estatut, ens trobem amb uns partits que passen de votants i de militants, i un cas particular que fa cas dels militants però passa olímpicament dels electors. La democràcia està en donar llibertat de vot i en fer cas a tots els votants, no només als que paguen quota. 

 

Un tercer element pràctic a més de la presa de decisions i la configuració de llistes, on es reflexen els elements teòrics citats al començament, és el de l’obscur finançament dels partits, ja sigui a través de donacions anònimes, robant dirèctament el sou dels militants i dels càrrecs electes, a través de la corrupció immobiliaria o mitjançant els elevats impostos que hem de pagar. Qualssevol organització que no sigui transparent en els seus números no pot titllar-se de democràtica. Els partits, en tant en quant són organitzacions que agrupen interesos i sectors socials, que lluiten pel poder democràtic, haurien de tenir sistemes clars i desacomplexats de finançament. Aquest obscurantisme financer que tenen en l’actualitat, també segueix fil per randa l’obscurantisme practicat durant la dictadura, i que continua vigent en les lògiques de funcionament actuals. El debat sobre el referéndum del Nou Estatut ens va deixar pinzellades cada vegada més clares d’aquesta manca de democràcia interna.

En el proper article parlaré d’un tema apassionant, com és la gestió que fan les institucions dels impostos dels ciutadans. Com llencen milions d’euros amb subvencions inútils, com ens estafen i com tenen la barra de dir que necessitem més funcionaris.