L’esquerra i la dreta, i totes les ideologies adjacents, varien en funció del moment històric que s’analitzi, del lloc geogràfic que mirem, i del sistema polític que emmarquem. Per tant, en ple segle XXI, i després d’un segle XX abatut d’ideologies, aquestes han deixat de tenir el sentit que tenien, ja que totes elles han posat de manifest, en la seva escenificació més o menys homogènia, encerts i equivocacions.

A l’era postmoderna, hereva de la caiguda del mur de Berlin, de la societat de consum, de la individualització global i de l’homogeinització de les idees, les ideologies, per se, ja no tenen sentit com a únic referent social, polític i econòmic. Les ideologies continuaran tenint lògica, sempre que s’adaptin a les noves realitats globals que ens definieixen, i siguin capaces d’atraure els interessos cada vegada més individualitzats de la societat occidental. Les necessitats polítiques de les persones a occident ja no s’expressen en els mateixos termes que al segle passat, i en aquest sentit, s’està produint un canvi en la concepció de les ideologies al segle XXI. O la dreta i l’esquerra es continuen modulant al ritme del seu temps, o acabarant morint.

En aquest sentit, l’aparició a l’escena mundial de Nicola Sarkozy ha esdevingut un cop d’efecte. Sarkozy pertany a un partit de centre-dreta, pero les seves accions van encaminades cap a un projecte polític transversal, que avançi cap a l’optimització del millor de la dreta i del millor de l’esquerra. Nicola Sarkozy ha demostrat en pocs mesos de govern que no té por, i que està disposat a lluitar contra el que faci falta, més enllà de les ideologies, per establir les reformes estructurals necessàries a una França cada cop més envellida i flagelada pel sector públic i la corrupció. I aquest és el tipus de política que li fa falta ara a molts països per poder avançar, i un d’ells és Catalunya.

Per això a Catalunya li fa falta un Nicola Sarkozy, un líder amb preparació acadèmica i alçada de mires, que transgredeixi el sistema polític i el políticament correcte, que prengui decissions valentes i ben encaminades, i que no es deixi caure en el parany de les ideologies, enfrascades en el sectarisme d’uns aparells polítics cada cop més allunyats de la societat. Un líder que senta les bases per solucionar els problemes del seu país, i que obté resultats en política internacional (rescat d’infermes búlgares, rescat de la tripulació al Txad o mediació a Colòmbia, per citar-ne només alguns).

I si mirem a la resta del món, d’exemples com el de Nicola Sarkozy, en trobem més. Sense anar més lluny, el nou Partit Democràtic Italià aglutina des dels comunistes fins als demòcrata cristians, i ho fa amb una visió trasnversal a les velles ideologies, buscant en tot moment el pragmatisme i la claredat d’idees per afrontar els problemes estratègics que arrossega el país transalpí. Altres exemples serien el de Michelle Bachelet a Chile que compta amb un equip de govern molt repartit ideològicament, o Lula al Brasil, que també compta amb un equip de persones ideològicament conservadores mesclades amb d’altres de progressistes.

El pioner a la pràctica en la separació del maniqueisme Esquerra-Dreta, va ser Tony Blair, impulsor de la tercera vía, i del pragmatisme ideològicament transversal, entroncant amb el liberalisme de tall clàssic, como la millor vía per assolir la cohesió d’una societat moderna al segle XXI. Ara es tractaria d’anar una mica més enllà de la Tercera Vía, i no limitar-se a fer un mix entre progressisme i conservadurisme-liberalisme com va fer en Tony Blair, sinó de superar aquestes dues fronteres i arribar a una fase on els problemes polítics no s’enfoquessin des d’una perspectiva purament ideològica, que també, sinó des d’una perspectiva pragmàtica, valenta i decidida, transgredint el que es considera políticament correcte, i el sectarisme polític, que no deixa de ser part d’un papanatisme encarcarat que no porta enlloc.

El sectarisme polític és una malaltia que s’escampa en la gran majoria de països del món, amb l’excepció d’aquells que no han estat fortament ideologitzats en el passat o en el present. Catalunya no s’escapa d’aquest virus, amb l’afegit de l’existència de partits com el PSC, IC-V, ERC o UDC provinents fins fa 30 anys de la clandestinitat, que arrosseguen estructures ferragosses i autoritàries, a l’estil soviètic. A Catalunya, l’eix Esquerra-Dreta continua marcant amb massa força les decissiones polítiques, i això fa augmentar el nivell de sectarisme ja prou escampat a la societat catalana. Aquest panorama limita l’alçada de mires dels partits polítics al dia a dia i a les disputes internes dels seus dirigents.

Tampoc se’n salven CDC, el PP o Ciutadans, que tot i no venir de la clandestinitat, han acabat emmalaltint igualment. Val a dir, però, que no tota la culpa del sectarisme polític recau en els partits. El sistema electoral de llistes tancades i el sistema proporcional de la llei d’hont, provoquen distorsions i dificulten una estabilitat política i lesgislativa intrapartits i extrapartits. A Catalunya també tenim uns problemes que van molt més enllà de les diferències ideològiques derivades de les clivelles esquerra-dreta o nacionalisme espanyol-nacionalisme català.

Són el dèficit d’infraestructures, el dèficit fiscal, la immigració descontrolada, l’horrorós sistema educatiu, el subvencionisme oficial i oficiós de les institucions públiques, el sectarisme del poder, entre d’altres. Són problemes que requereixen d’estratègies i accions encaminades a l’acció, i que no semblen trobar resposta en l’actual classe política, només preocupada per les seves disputes intrapartites i per assolir el poder a qualssevol preu. Catalunya està aturada. Ja ho estava els 4 últims anys de govern de CIU i ho continua estant després de 4 anys de governs socialistes i d’esquerres.

I si Catalunya no afronta els seus veritables problemes, el tren passarà de llarg i deixarem de ser el somni d’un país locomotora d’Espanya i exemple per a Europa, per passar a ser el somni d’una regió condemnada a viure a l’ostracisme més ranci i burocràtic. Si algun dia el Principat de Catalunya és una nació independent (assolir la independència pels anomenats països catalans em sembla una idea irresponsable i carent de sentit, si deixem de banda la qüestió lingüística), ho serà gràcies a la seva societat civil, als seus dirigents i a un sistema polític obert, però també ho serà gràcies a una transformació del diccionari polític del país, a la desaparició del sectarisme ideològic, i a la posada en pràctica d’unes polítiques basades en el pragmatisme i la valentia política, a l’estil Sarkozy o Bachellet, superant les velles ideologies, que tal com les entenem ja no tindran raó de ser.