Al meu article anterior de l’Olla ja vaig comentar com el nacionalisme espanyol tendeix a crear confusió entre les responsabilitats i aportacions a cada nivell d’administració. Així si el ciutadà acaba confós sense entendre a quina administració correspon cada servei és més fàcil la manipulació de certs mitjans, polítics i opinaires que ens perfilen una idea de l’estat on les comunitats autònomes -o més resumit, Catalunya i el País Basc- serien responsables de la majoria de problemes, mentre l’estat central seria el principal protector del ciutadà normal, la classe treballadora, o la Catalunya real -en el cas dels criticaires del PSC-. Aquest sistema de confusió sembla que tendirà a imposar-se en un futur immediat on cada cop són més habituals les competències compartides, cedides parcialment, o cedides aparentment però amb l’estat central remenant les cireres. Si a més hi afegim el desgavell d’empreses públiques i privatitzades amb monopoli i protector públic, el desori esdevé monumental. Els darrers moviments en els processos estatutaris i la manipulació efectiva que certs mitjans en van fer -recordeu l’afer de la poligàmia a l’Estatut català?-, han acabat creant un malentès tan descomunal que difícilment algú no gaire interessat en política entendrà qui és el responsable real de què el tren arribi amb retard o no tinguem electricitat a casa. La llei de la dependència o els ajuts Chacón a l’habitatge són un bon exemple de com l’estat tendeix fomentar la confusió exercint protagonisme en competències que no són seves, es tracta de mostrar com a mèrits de l’estat central allò que per llei està gestionant l’administració autonòmica i local. El foment de la desinformació és tan escandalós que fins i tot la UE ha tingut que demanar a l’estat espanyol que reconegui que bona part de les inversions en el tren d’alta velocitat s’han fet amb una important aportació de fons europeus, és a dir, amb l’ajuda i solidaritat de tots els europeus –Cinco días 10/12/2007-, 1.814 milions d’euros a la línia Madrid-Valladolid, 3.363 a la de Madrid-Barcelona-frontera, 2.100 a la de Madrid-Màlaga.

Tanmateix cada cop que el president espanyol ens fa una nova profecia de l’arribada del TGV a Barcelona, automàticament el PSC i tot el seu aparell mediàtic corren a presentar-nos l’alta velocitat a Barcelona com una aposta personal del president espanyol, ràpid veiem una imatge per televisió on la ministra Chacón ens assegura que Zapatero és el president que més ha fet per Catalunya i que no hi haurà cap altre Zapatero després d’ell. -“Es treballa de valent per fer arribar el TGV a Barcelona, el govern del PSOE fa un gran esforç i una inversió com no s’ha vist mai al nostre país”, ens diu. Esforç que quantificat significa una xifra de 9.051 milions d’euros -de Madrid a Barcelona i a la frontera-, xifra escandalosa i descomunal, però realment similar al cost que ha tingut aconseguir que els 321.000 ciutadans de Valladolid puguin viatjar a Madrid en alta velocitat, un total de 8.581 milions. Si tenim en compte que les distàncies no són les mateixes, fent un càlcul aproximat s’obté que per la línia de Barcelona s’ha invertit un total de 11 milions per quilòmetre mentre que per la de Valladolid la inversió ha estat d’uns 40 milions per quilòmetre, és a dir, gairebé la quadruplica. No cal dir que amb el nivell d’inversió de Valladolid podríem haver fet arribar el TGV al monestir de Montserrat, però si després hi ha problemes per fer arribar el TGV a Barcelona, la resposta és senzilla, la culpa serà dels 23 anys del govern de CiU i del pacte conservador del Majestic, o si cal ja direm que ha estat cosa dels radicals d’ERC que desestabilitzen el govern, o un sabotatge.

Realment té raó en Marc Arza quan al seu bloc comparava l’AVE amb el Concorde, un abocador de diners públics que per la seva relació cost/benefici només pot acabar en fracàs. Certament si un es mira en un mapa com ha plantejat l’estat espanyol l’alta velocitat, sembla una descomunal frivolitat, un malbaratament innecessari de diners públics, una greu irresponsabilitat.

Anuncis