De fa temps creixen els enterramorts del catalanisme, catalans emprenyats amb el català emprenyat. Assegura el català contra-emprenyat que els trens s’avarien a tots els països del món, que Barcelona no és una ciutat prou important com per tenir un hub intercontinental, que el finançament actual del Principat és el millor que ha tingut mai Catalunya, que les avaries de FECSA-ENDESA venen provocades per haver estat massa temps perduts en debats identitaris en lloc de preocupar-nos pels problemes reals del país. Afirma el contra-emprenyat que el problema de la llengua catalana és una simple qüestió de competivitat, -si als cinemes no es projecten films doblats al català, és perquè no hi ha prou demanada-, ens diu amb firmesa.

No crec pas que el catalanisme estigui en crisi, només cal fer una ullada a les generacions més joves i mirar tot seguit els seus pares, la comparació és prou evident, en gairebé tots els casos el fill sempre es sent més catalanista que el pare. El pare convergent té un fill independentista, el socialista ja té un fill indiferent que qualsevol dia li podria votar ERC, fins i tot el pare del PP o Ciudadanos es troba amb un fill –horror!- que parla en català tot sovint. Només algunes petites excepcions o casos on el pare ha sortit pastat al fill. Aquest no és problema, el catalanisme és la força majoritària i seguirà així com a mínim durant algunes generacions. Tanmateix el que sí és evident és que el catalanisme té un problema de projecció política, crec que provocat per dos punts fonamentals:

1) La manca d’utilitat política. Durant l’era Pujol el catalanisme donava empenta a aquesta societat, venint d’on veníem, amb molt poc el país va poder fer un gran salt en pocs anys, llavors tenia sentit un vot catalanista, fins i tot més enllà del seu propi espai. Però en la situació actual la via autonomista sembla esgotada, per altra banda l’independentisme per molt que prengui força segueix semblant un projecte impossible per una majoria de ciutadans. Quin rèdit polític en podem extreure llavors de votar un partit catalanista? És molt evident que el marge d’actuació és molt petit, i més quan els dos partits catalanistes majoritaris segueixen enfrontats i sense acordar un projecte de mínims, molta gent tindrà llavors la percepció que per canviar les coses pot ser molt més útil donar el vot a un partit d’àmbit estatal.

2) La pèrdua del control del llenguatge: De fa anys la dreta espanyolista ha treballat molt bé aquest tema, l’esquerra –i per imitació el catalanisme- per contra ha badat creient-se emparada en certa superioritat moral. S’ha permès que el PP monopolitzés paraules com “Constitució”, “legalitat”, “europeisme”, “nacionalisme” en sentit despectiu, fins i tot “liberalisme”, “monarquia” o l’híbrid “juancarlismo”, i “bilingüisme” en el cas de Catalunya. L’exageració i iteració de certs mots per part dels populars ha acabant provocant la distorsió dels termes, la paraula “Constitució” avui en dia ja no és una llei, és senzillament una mena de comodí amotllable a la perfecció al programa popular. Constitucional és allò que és bo segons el seu punt de vista, inconstitucional serà qualsevol cosa que els provoqui urticària. De la mateixa manera l’única legalitat és la seva, Europa està al servei de la nació espanyola, i nacionalista és tot aquell que no combregui amb el seu programa electoral.

Així que l’esquerra, i de retruc el catalanisme, s’ha quedat sense argumentació, qualsevol discussió finirà amb una acusació d’anticonstuticionalisme, il·legalitat, anti-europeisme, nacionalisme exacerbat, proteccionisme (recordeu el discurs d’en Piqué en la discussió de l’Estatut), vandalisme antimonàrquic, o el pitjor de tot, contrari al bilingüisme, és a dir, negació imaginària del dret individual dels castellano-parlants (Frankfurt, cas Cristina Peri Rossi, català a les universitats, són exemples de com situacions absurdes poden semblar reals gràcies al control del llenguatge). Tant ha estat el predomini del llenguatge dels populars que el PSOE ha acabat acceptant al peu de la lletra el nou significat per cadascun dels mots, l’exemple d’Euskadi i la utilització dissoluta de l’acusació de terrorisme n’és el millor exemple. Quan escoltes tertúlies polítiques sempre veus com el representant del PP o de C’s aconsegueix callar a tots i cadascun dels contrincants, o bé acaba fent-los perdre els nervis amb la seva repetició programada i repetitiva de sentències sense sentit. No és per menys, la perversió del llenguatge provoca que algú t’estigui defensant un programa similar al dels ultres de Fuerza Nueva o l’Alianza Popular dels primer anys de democràcia, i ho fan amanit d’un joc de paraules llamineres com llibertat, liberalisme, democràcia, progressisme, Constitució, si cal fins i tot en català. L’error del catalanisme ha estat deixar-se endur pel PSOE i no saber contestar aquest discurs irreal.

Per corregir aquesta situació caldria, respecte al primer punt, trobar un acord entre CiU, ERC, i les noves plataformes o partits polítics que estiguin en l’òrbita de catalanisme. Si no fos possible per a formar un govern, com a mínim per trobar un espai mínim d’acord que obligués a votar sempre conjuntament quan s’estigui discutint l’autogovern de Catalunya. Respecte al segon punt, l’única solució viable seria impulsar un veritable espai de comunicacions potent, preferiblement fet en català, o com a mínim pensat en català. En aquest cas caldria esperar la reacció de cert àmbit de l’empresa privada, però això no serà mai possible sense recolzament polític, de fet a això és al que han estat jugant PSOE i PP els darrers anys i on ha badat principalment el catalanisme. En el fons el discurs de PP, PSOE i C’s no és més que populisme i l’única manera de combatre el populisme i el lerrouxisme és fomentant la cultura política, fer pujar el nivell del país, informar de quin és el sentit real de paraules com democràcia, Constitució, Drets Humans, fer veure on està el progressisme real, fer entendre d’una vegada per totes que el dret a l’autodeterminació no depèn dels desitjos caciquils del conservadurisme d’esquerra i dreta espanyol.