Aquesta setmana, simbolitzat en el calculat retorn del President Tarradelles i la seva mítica frase des del balcó de la Generalitat, hem commemorat els trentè aniversari del restabliment de la Generalitat de Catalunya, després de la seva abolició l’any 1.938. Com tantes altres coses, també va arribar imposat des de Madrid. La por a les reivindicacions nacionalistes de les esquerres, enfortides a Catalunya gràcies als resultats de les eleccions constituents de l’any 1.977, va fer que el President Suárez negociés únicament amb ell tot el procés. Coneixedor de la seva mala relació amb l’Assemblea de Catalunya, no li va suposar cap esforç convèncer-lo.

És innegable que tot plegat no va ser un exemple de procediment just, però amb el que representava aquell esdeveniment d’ara fa trenta anys, pel nostre país, alçar la veu en contra no hagués estat comprès per la majoria de la ciutadania i és ben lògic que tothom acabés empassant-s’ho. Això sí, no deixa de ser ben decebedor que en un moment tant important per Catalunya com era aquell, tot el pes de la negociació recaigués en una sola persona (Ostres, això em sona!). Potser si el resultat electoral d’Esquerra Republicana, partit on militava Tarradelles i que no va poder utilitzar les seves sigles, hagués superat l’únic diputat que va aconseguir, la pressió exercida hagués suposat una actitud diferent per part de tothom o, potser, posats a fer política-ficció, precisament per això va trigar més a ser legalitzada que el “temut” PCE, autoritzat a presentar-se a les eleccions en un gest de cara a la galeria del president espanyol. No ho sabrem mai (coneixent-nos, el més probable és que encara estiguéssim discutint). Recobrar la institució va ser l’assoliment d’un objectiu extraordinari aleshores, però què hagués passat si els parlamentaris catalans escollits a les urnes haguessin pogut participar en les negociacions? No era el moment de recuperar alguna cosa més?

Casualment, també aquesta setmana hem pogut llegir que creix l’independentisme a casa nostra. El 18,8% dels enquestats pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat es considera només català (un 1’6% més que al mes de juliol) i un 29,5% se senten “més catalans que espanyols”. És clar, si aquests resultats són, en part, conseqüència del sarau permanent en el que vivim “només” per culpa del dèficit d’inversions en infraestructures, amb les reflexions tarradellenques encara fresques al cap, no he pogut evitar preguntar-me quins haguessin estat els resultats de l’enquesta el mes d’octubre del 1.977, moment en que sortíem d’on sortíem. Per això, després de repassar la història, de creure’m que, malgrat tot, allò va ser un primer pas, que veient on estem ara, n’hem fet uns quants més i que ens queden encara per fer, no deixo de tenir la sensació que ja en aquell moment es va deixar escapar una ocasió d’or, la primera, però bé, suposo que com diu la cançó, malgrat la boira cal caminar, ja trobarem el camí.