Llengua i independència

Els catalans, els balears i els valencians tenim la oportunitat de ser unes de les poques nacions sense estat que queden a Europa que poden recuperar la seva independència sense haver perdut pel camí el seu patrimoni lingüístic i cultural. Malauradament, Escòcia o el País Basc no poden dir el mateix. La travessia pel desert que han suposat tots aquests anys de submissió política, els ha costat la seva llengua. I tots sabem que recuperar la parla d’un poble és tasca molt dificil. Tan és així, que els escocesos ja ni tan sols s’ho plantegen de manera seriosa, al contrari dels bascos que encara hi posen tota l’energia. En aquest sentit, com deia, els catalans som afortunats. Al menys els catalans de la Catalunya Sud. Els de la Catalunya Nord no han tingut tanta sort. Però encara hi són a temps, perquè compten amb el suport de la resta del país.

Hora de triar

És un fet evident que l’opció d’ERC per reeditar la coalició de govern amb el PSC i la paral·lela escalada espanyolista protagonitzada per Zapatero el darrer any de legislatura, a rebuf del PP i els seus adlàters, han fet entrar en crisi el principal partit independentista català i, de retruc, el pensament sobiranista. Mostres d’aquesta crisi, d’aquest ambient de fatiga, decepció i malestar de bona part del nacionalisme poden ser –a tall d’exemple- la creació i multiplicació de plataformes i corrents interns al sí de les formacions polítiques catalanistes, o la creixent implantació de l’autoanomenada esquerra independentista, les CUP, arrel de les darreres eleccions municipals, en un nombre prou important de ciutats mitjanes del país (Mataró, Vilafranca, Manresa, Vic, etc).